Aquest estiu he acabat de llegir el llibre d'Orwell titulat Homenatge a Catalunya. En aquest, l'autor d'altres títols com Rebel·lió a la granja o 1984 (també molt recomanable i del qual ja havia d'escriure quelcom i se'm va passar) explica la seva experiència a les files del POUM al front aragonès durant la Guerra Civil.
De fet, el vaig aconseguir gràcies a la promoció que va fer el diari Público el dia de l'estrena de la seva edició en català, allà cap a final de curs. Així, el vaig començar amb avidesa però l'estrés que suposen les darreres setmanes de curs varen fer que l'aparqués esperant els tediosos dies d'estiu. Doncs bé, s'acaba l'estiu i ja fa setmanes que l'he acabat de llegir.
El llibre explica l'aventura d'Orwell al si del que ell anomena "la revolució espanyola", començant amb l'euforia col·lectiva als carrers de Barcelona a l'estiu del 36 en que els obrers han vençut les forces sublevades. Partint d'aquest punt, narra les seves peripècies al front d'Aragó. Aquest, segons l'autor, era un front molt tranquil i, més que els perills propis de la guerra en si, el que més el preocupava eren coses mundanes, de la vida quotidiana. Així ho demostra el següent fragment:
"En la guerra de trinxera hi ha cinc coses importants: la llenya, el menjar, el tabac, les espelmes i l'enemic. Aquell hivern, al front de Saragossa, l'ordre d'importància d'aquestes cinc coses era justament el que he escrit, l'enemic en darrer lloc."
Desprès, torna de permís a la ciutat comtal, on pot apreciar un canvi notable. Ja no es viu l'efervescència revolucionària, la ciutat s'ha "reaburgesat" i esclaten els aldarulls i la repressió estatal, al voler recuperar el govern de València el control de que no disposava a la ciutat. Així, Orwell prendrà part a les barricades del POUM que, aliats amb els anarquistes de la CNT, patiran les represàlies del govern i del PSUC, que segueix la doctrina imposada per Stalin des de Moscou. D'aquesta manera, els anarquistes i els socialistes del POUM seran acusats de feixistes encoberts i perseguits durament. D'aquesta manera, també foren suprimides les milicies en favor d'un exèrcit popular en que les dones no podien combatir i els oficials (en proporció molt nombrosos) cobraven més que els soldats rasos. En aquest sentit, Orwell defensa que la típica crítica d'ineficiència de les milicies no fou tal ja que, recorda, foren els qui salvaren la situació en els primers moments, tot i no disposar d'armes a la alçada de les feixistes enviades amb abundància per Mussolini i Hitler.
Per altra banda, Orwell fa una radiografia a la societat espanyola i catalana de l'època. Així, ens descriu com a abandonats i especialment impuntuals però la seva impressió general és bona. D'aquesta manera, pensa que un feixisme espanyol mai serà tan dur com un d'alemany per la incapacitat dels espanyols de fer funcionar la maquinaria amb precisió.
En aquest sentit, crec que aquest fragment il·lustra el sentir de l'autor a la perfecció:
"Els espanyols serveixen per moltes coses, però no per fer la guerra. Tots els estrangers resten astorats davant llur ineficiència i, sobretot, davant llur enfollidora manca de puntualitat. Hi ha una paraula que tot estranger no pot evitar d'aprendre: mañana, demà. Sempre que es concebiblement possible, els afers d'avui son ajornats fins a demà. Això es tan notori que fins i tot els espanyols hi fan broma. A Espanya, res, des d'un àpat fins a una batalla no comença a l'hora assenyalada. Per norma general les coses es produeixen massa tard però, ocasionalment -el just perquè no puguis refiar-te'n- es produeixen abans d'hora. Un tren que havia de partir a les vuit, normalment arrencarà entre nou i deu, però, potser un cop a la setmana, gràcies a algun caprici particular del maquinista, arrencarà a dos quarts de vuit. La cosa resulta una mica empipadora. En teoria, m'inclino per admirar els espanyols perque no comparteixen la nostra neurosi del temps, pròpia dels septentrionals; però, dissortadament, jo la comparteixo".
En resum, dir que m'ha agradat moltíssim la primera part del llibre en que, magistralment, George Orwell descriu amb minuciositat els afers quotidians i les seves vivències de guerra, però també a la convulsa ciutat, combinant encertadament en la meva modesta opinió el relat costumista amb l'anàlisi social i política.
La segona part del llibre, situada als apendixs, és essencialment analítica i en ella l'autor exposa les seves teories sobre el complex entorn i la situació de la guerra.
En aquest sentit, tot i que es interessant es fa una mica pesada per la reiteració i excessivament llarga descripció d'alguns punts però, sens dubte, en la meva opinió es força encertada.
En poques paraules, un llibre molt recomanable ja que narra una experiència de la Guerra Civil des en primera persona des de diversos àmbits a més de fer una radiografia del tarannà català i espanyol.
De fet, el vaig aconseguir gràcies a la promoció que va fer el diari Público el dia de l'estrena de la seva edició en català, allà cap a final de curs. Així, el vaig començar amb avidesa però l'estrés que suposen les darreres setmanes de curs varen fer que l'aparqués esperant els tediosos dies d'estiu. Doncs bé, s'acaba l'estiu i ja fa setmanes que l'he acabat de llegir.
El llibre explica l'aventura d'Orwell al si del que ell anomena "la revolució espanyola", començant amb l'euforia col·lectiva als carrers de Barcelona a l'estiu del 36 en que els obrers han vençut les forces sublevades. Partint d'aquest punt, narra les seves peripècies al front d'Aragó. Aquest, segons l'autor, era un front molt tranquil i, més que els perills propis de la guerra en si, el que més el preocupava eren coses mundanes, de la vida quotidiana. Així ho demostra el següent fragment:
"En la guerra de trinxera hi ha cinc coses importants: la llenya, el menjar, el tabac, les espelmes i l'enemic. Aquell hivern, al front de Saragossa, l'ordre d'importància d'aquestes cinc coses era justament el que he escrit, l'enemic en darrer lloc."
Desprès, torna de permís a la ciutat comtal, on pot apreciar un canvi notable. Ja no es viu l'efervescència revolucionària, la ciutat s'ha "reaburgesat" i esclaten els aldarulls i la repressió estatal, al voler recuperar el govern de València el control de que no disposava a la ciutat. Així, Orwell prendrà part a les barricades del POUM que, aliats amb els anarquistes de la CNT, patiran les represàlies del govern i del PSUC, que segueix la doctrina imposada per Stalin des de Moscou. D'aquesta manera, els anarquistes i els socialistes del POUM seran acusats de feixistes encoberts i perseguits durament. D'aquesta manera, també foren suprimides les milicies en favor d'un exèrcit popular en que les dones no podien combatir i els oficials (en proporció molt nombrosos) cobraven més que els soldats rasos. En aquest sentit, Orwell defensa que la típica crítica d'ineficiència de les milicies no fou tal ja que, recorda, foren els qui salvaren la situació en els primers moments, tot i no disposar d'armes a la alçada de les feixistes enviades amb abundància per Mussolini i Hitler.
Per altra banda, Orwell fa una radiografia a la societat espanyola i catalana de l'època. Així, ens descriu com a abandonats i especialment impuntuals però la seva impressió general és bona. D'aquesta manera, pensa que un feixisme espanyol mai serà tan dur com un d'alemany per la incapacitat dels espanyols de fer funcionar la maquinaria amb precisió.
En aquest sentit, crec que aquest fragment il·lustra el sentir de l'autor a la perfecció:
"Els espanyols serveixen per moltes coses, però no per fer la guerra. Tots els estrangers resten astorats davant llur ineficiència i, sobretot, davant llur enfollidora manca de puntualitat. Hi ha una paraula que tot estranger no pot evitar d'aprendre: mañana, demà. Sempre que es concebiblement possible, els afers d'avui son ajornats fins a demà. Això es tan notori que fins i tot els espanyols hi fan broma. A Espanya, res, des d'un àpat fins a una batalla no comença a l'hora assenyalada. Per norma general les coses es produeixen massa tard però, ocasionalment -el just perquè no puguis refiar-te'n- es produeixen abans d'hora. Un tren que havia de partir a les vuit, normalment arrencarà entre nou i deu, però, potser un cop a la setmana, gràcies a algun caprici particular del maquinista, arrencarà a dos quarts de vuit. La cosa resulta una mica empipadora. En teoria, m'inclino per admirar els espanyols perque no comparteixen la nostra neurosi del temps, pròpia dels septentrionals; però, dissortadament, jo la comparteixo".
En resum, dir que m'ha agradat moltíssim la primera part del llibre en que, magistralment, George Orwell descriu amb minuciositat els afers quotidians i les seves vivències de guerra, però també a la convulsa ciutat, combinant encertadament en la meva modesta opinió el relat costumista amb l'anàlisi social i política.
La segona part del llibre, situada als apendixs, és essencialment analítica i en ella l'autor exposa les seves teories sobre el complex entorn i la situació de la guerra.
En aquest sentit, tot i que es interessant es fa una mica pesada per la reiteració i excessivament llarga descripció d'alguns punts però, sens dubte, en la meva opinió es força encertada.
En poques paraules, un llibre molt recomanable ja que narra una experiència de la Guerra Civil des en primera persona des de diversos àmbits a més de fer una radiografia del tarannà català i espanyol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada