Fart de no poder entrar al Far

El dia de la mani (@belmariames)

Com és habitual, aquest estiu he tengut un parell de visites d’amics a Portocolom i els he

duit a fer visites per Mallorca i més concretament pel municipi de Felanitx.

D’entrada, la ruta pel centre històric de Felanitx és inevitable i tothom coincideix en que per ser una vila de mida mitjana hi ha molts atractius que van des d’El Calvari, les esglésies, el Mercat Municipal, S’Arraval, el canó del Convent… 

 Ja m’hi dedicaré algún dia amb més deteniment, només deixar escrit que l’Ajuntament, si més no els diumenges, podria organitzar una ruta per donar a conèixer tots aquests atractius. 

En tot cas, si l’Ajuntament no ho fes, una altre opció seria un autogestionat walking tour, que està agafant molta embranzida a ciutats i pobles europeus. 

Més enllà del nucli de Felanitx, no hi pot faltar la visita a Sant Salvador o al Castell de Santueri (que jo l’hauria expropiat, ja que està molt mal restaurat...). 

Però centrant-nos en el port, és inevitable el passeig per tot el front marítim, des de sa cova foradada fins a L’Aduana i d’allà fins a Sa Capella, Es Rivetó, Es Babo i Sa Punta. Seguint aquesta ruta, el punt clau de finalització ha de ser el Far però, malauradament, la reixa sempre es troba tancada i t’has de conformar amb fer una foto des d’allà i llegir el breu panell informatiu que hi ha instal•lat. 

De fet, i llevant les platges i les cales, el far és la instal•lació més singular i amb més potencial turístic de la costa del municipi i, per això, crec que seria clau l’obertura del far de Portocolom. 

 Fa aproximadament un any va començar una important polèmica en relació a la instal•lació d’un hotel a l’edifici del Far. Molta gent es va mobilitzar en contra d’aquesta acció ja que consideraven que es tractava d’una privatització d’aquest espai. 

D’entrada no estic a favor de fer-hi un hotel però, dit això, s’ha de puntualitzar que més privatitzat i tancat de lo que està ara no hi estarà amb un hotel allà instal•lat. 

És a dir, que si hi fessin un hotel amb una terrassa oberta al públic, tampoc no m’importaria perquè, paradoxalment, seria més públic del que ho és ara. És per això que entenc que s’hauria d’aprofitar aquest singular equipament, traient-ne rendibilitat econòmica, ja sigui amb un bar, un restaurant, un chill out, una galeria d’art, un museu o el que sigui amb la condició de que s’estableixi un horari ampli de visites i es creï un centre d’interpretació del seu entorn i del propi far. 

A més, en aquella zona es podrien museïtzar les runes de l’antiga torre de guaita que malauradament ja no resta dempeus i que, amb tot, segueix sent una part de la història de Sa Punta. 

En síntesi, m’agradaria que l’any que ve, en fer la ruta per Portocolom, ja sigui amb visitants o no, pugui accedir al far, al nostre far, hi hagi una terrassa o una sala d’exposicions... I és que, sens dubte, aquesta casa amb la torre de retxes és l’icona més rellevant del port i, com a tal, és indecent que sempre estigui tancada.

L'Odissea en bus

Qui més qui manco sap, a Mallorca, que agafar un bus del TIB implica una petita aventura que, deixant de banda “l’esponerós atractiu de l’atzar”, que deia el poeta, suposa un problema per tots aquells que vulguin complir amb horaris i obligacions en una illa que ja no es podria definir com “de la calma”.

Conec molts d’exemples de petites odissees provocades per sistema de transport públic mallorquí que sabrien turmentar el lector però em centraré amb el més recent. L’altre dia volia anar amb uns amics de la Península a Ciutat des de Portocolom i, per evitar fer el Port Cityseeing de mitja hora que realitza el bus de línia, varem agafar-lo a Felanitx.

D’entrada, un trajecte de 50 km té un cost de més de 5 euros per tots aquells que no disposen de la Targeta Intermodal, amb la qual cosa hom espera un cert nivell de qualitat del servei.

Res més lluny de la realitat, en entrar al vehicle, un conegut conductor de l’empresa va fer veure a la treballadora de l’oficina que l’aire condicionat no funcionava i que el retrovisor havia caigut dues vegades, havent-lo hagut de tornar col·locar ell mateix.

A més, afirmava que tenint en compte que al port havien pujat 30 persones i a Felanitx s’hi havien sumat 20 passatgers més, quedaven tan sols unes places lliures que en cap cas serien suficients per a la demanda habitual de Porreres i Algaida, amb la qual cosa recomanava que sortís un altre bus per cobrir aquests pobles, podent partir nosaltres directes cap a Ciutat.

No li varen fer cas i en ser a Porreres, a les distintes parades, es va omplir el bus quedant només 4 places d’asseguts i 4 de drets. El conductor va cridar a l’empresa i, desprès de no contestar-li, varen telefonar ells. Ell va exposar la situació i va dir que a Algaida hi solia haver unes vint persones esperant en aquell horari però li varen respondre que anirien a l’aventura.

I així va ser, en arribar a Algaida el xofer va obrir la porta i, posant-se dret, va cridar que només li quedaven 8 places, i que tota l’altra gent hauria de quedar a terra ja que ell no podia transportar més passatgers dels que aquell vehicle estava autoritzat ja que, certament, la multa recauria en ell.

I allò que semblava que s’havia de convertir en la versió algaidina de “los Juegos del Hambre”, es va convertir en una mostra de civilitat dels soferts viatgers del bus malgrat que tothom tenia feines, més o menys urgents, a Ciutat.

En tot cas, el conductor, que no té culpa de res, és qui acaba patint les queixes dels conductors i, encara que en aquest cas no va passar, aquestes situacions de recursos escassos afavoreixen actituds racistes com explicava ja fa anys en Jesús Hernández quan escriví al seu blog “Que sebaje el negro”.

S’ha de tenir en compte que els busos matutins amb parada a Algaida passen només a les 8:05, 9:05, 10:30 i 11:35. Així, per exemple, una dona major exposava que ella tenia hora a les dotze i que amb el següent bus ja no hi arribaria, a més deia que tement aquesta situació volia agafar el de les 9 però tenint hora a les 12 li pareixia excessiu.

En síntesi, quasi una desena de persones que, si poden, l’endemà agafaran vehicle privat enlloc d’autobús, amb el conseqüent perjudici al medi ambient i a l’autonomia de les persones ja que en aquesta societat mallorquina sembla ser que només pots moure’t amb llibertat si disposes de carnet de cotxe, excloent per tant a les persones majors, pobres o amb diversitat funcional que no poden conduir.

A més, l’actual sistema radial de transport afavoreix que en temporada d’estiu els turistes siguin els que omplen els busos de línia, perjudicant els ciutadans dels pobles d’interior que no tenen garantit el dret al transport públic.

Més enllà d’això, el sistema de concessions de transport terrestre a Mallorca es mostra obsolet i no respon a les necessitats del segle XXI. Aquestes concessions, que en alguns casos segueixen el traçat de les antigues línies de tren, s’haurien de reformular en favor de l’interés general i per evitar els petits feus de que disposa cada companyia de transport.

Així, per exemple, qual el nostre bus anava ple i no es va poder aturar a una parada de davall l’autovia Palma-Manacor, vaig pensar que molts altres busos hi podrien donar servei però no poden perquè no hi estan autoritzats. I això es podria fer extensiu a pobles sencers com Algaida, Llucmajor o Campos.

En aquest darrer cas, els busos de Felanitx cap a Palma no hi poden recollir passatgers perquè allò és el feu d’una altra companyia però, dic jo, no afavoriria en conjunt els ciutadans de Campos que hi hagués més freqüències que, a la llarga, implicarien una major demanda de bus?

Això és el que passa a ciutats com ara Madrid on busos de distintes línies (que venen de distints pobles) comparteixen parada amb destinació a Madrid per afavorir la mobilitat dels ciutadans.

En definitiva, per construir un transport públic eficient i atractiu, que pugui competir amb el vehicle privat, s’ha de redissenyar, en base a criteris racionals, la xarxa de busos de Mallorca que, a més, impliqui el canvi de l’esquema radial amb la introduccció de serveis transversals que connectin les distintes zones de l’illa entre si i amb d’altres punts com ara l’aeroport.

D’altra banda, la necessària reforma del transport públic per carretera no pot descuidar els busos nocturns interurbans, els intercanvis de línia o els sistemes de geolocalització que permetin conèixer quant de temps se torbarà el bus en arribar a la parada. D’altra banda, no es pot deixar de banda l’accessibilitat al sistema, garantint l’accés a PMR i introduint un sistema de megafonia que, de retruc, seria molt útil pels qui no coneixen la línia.

A més, s’hauria d’iniciar un procés de benchmarking, és a dir, d’estudiar altres models insulars similars a Mallorca, com ara Malta.

Naturalment, serà complicat pel conservadurisme dels actors implicats però, en tot cas, se’ls hauria de compensar amb les noves línies que es creessin.