El turisme és una activitat
econòmica d’innegable transcendència arreu però especialment al nostre arxipèlag
i com a tal presenta nombrosos avantatges i inconvenients. A partir d’aquí, però, el que ens hem de preguntar
és quin model turístic maximitza els beneficis i limita les pèrdues per al
conjunt de la societat, i referint-nos a les pèrdues socials, ambientals i
territorials.
En aquest sentit a dia d’avui s’enfronten
dos models contr
D’una banda ens trobem el model
clàssic del sol i platja, capitanejat per un oligopoli d’empreses d’abast
mundial per les quals les Illes Balears suposen un percentatge molt petit de la
seva facturació i del seu negoci i que no acostumen a invertir els seus beneficis
al país.
D’altra banda ens trobem amb un
incipient negoci de pisos turístics, cases rurals o bed and breakfast que
sovint son criminalitzades pels grans mitjans de comunicació i per les
patronals turístiques.
Doncs bé, d’entrada aquestes
distribueixen el seu producte a través de xarxes socials i petites agències o immobiliàries
que posen en valor el patrimoni arquitectònic de les nostres illes, sovint
restaurant possessions o cases típiques mallorquines, cosa que redunda en un
benefici per a un nombre considerable de famílies mallorquines que, a
diferència de les grans companyies hoteleres, inverteixen els seus beneficis a
la terra, ja sigui millorant les seves propietats o bé contribuint a l’economia
a través del consum d’altres béns i serveis. D’altra banda, aquestes cases o
apartaments turístics, per la seva naturalesa, es troben més dispersos per la
geografia illenca i no només a la franja litoral, cosa que contribueix a desvestir
el mite del donut o balearització, fenomen que consisteix en la massificació
pròpia de les zones costaneres.
D’aquesta manera, aquestes cases
al medi rural o als pobles de Mallorca afavoreixen l’oferta complementària
(bars, restaurants, botigues, mercats i fires...) que difícilment aprofiten l’arribada
de turistes que queden enclaustrats als hotels o resorts amb la polsera del Tot
Inclòs.
Un altre aspecte a favor d’aquesta
nova modalitat turística és que no potencia l’explotació ferotge de les
cambreres de pis, les ja conegudes com a Kelly (Las que limpian los hoteles).
No vull dir que no hi hagi explotació en la neteja i manteniment d’aquestes
cases o allotjaments però, en tot cas, hi ha moltes famílies que hi treballen
directament i petites empreses que els donen serveis.
Dit això, també s’han de
contemplar alguns aspectes perquè aquest nou model no degeneri en conflictes
amb els residents, com ha passat a determinats barris de la ciutat de
Barcelona, on recentment els veïns s’han manifestat en contra dels allotjaments
turístics per la seva massificació que fa difícil viure als barris, convertits
en una espècie de “guiripark” infecte que foragita a les botigues de tota la
vida i fa difícil conciliar la bauxa nocturna amb el descans del veïnat.
Per tant, s’ha d’anar en compte
amb la proliferació d’aquests establiments a les zones densament poblades,
establint les necessàries normes de convivència i civisme i limitant-les si és
necessari a determinades àrees.
En aquest sentit, s’ha de vetllar
perquè aquests negocis compleixin amb les seves obligacions tributàries i s’impossibiliti
la comercialització d’allotjaments que no compleixin la normativa urbanística.
En síntesi, perquè funcioni
aquest model basta amb la deguda publicitat de la destinació per part de l’Administració
Pública i la venda del producte quasi familiar a través de les plataformes web,
cosa que atorga certa independència envers els grans touroperadors i afavoreix
l’economia productiva i de xarxa, connectant els propietaris illencs amb els
mercats emissors.
Això pot servir, de retruc, perquè
el model hoteler es reinventi i, amb un lobby que li faci de contrapès, faci un
esforç per reinventar-se i inverteixi en la millora del seu producte.
