 |
| "Pixapins go home, de Blog de laselva - Clash city Enfony |
La
gentrificació s'ha justificat per part dels governs locals, normalment sota
polítiques de "reestructuració urbana". El que aquestes polítiques cerquen,
però, és que els residents de classe més obrera surtin del centre de la ciutat
i vagin cap als afores o suburbis, i també es busca reestructurar la ciutat per
millorar la circulació entre el centre i les zones residencials dels voltants
de la ciutat. A nivell econòmic, la ciutat es beneficia de l'augment de taxes i
de preus del lloguer com a conseqüència de la gentrificació.
Com a factor
positiu, la gentrificació suposa una alternativa a l'expansió de la ciutat i
per tant al major consum de territori, ja que la ubicació dels barris
gentrificats sol ser cèntrica i es beneficia de transport públic i altres
comoditats urbanes.
Per contra, el
procés pot tenir externalitats negatives per les comunitats gentrificades, ja
que els veïnats, especialment els llogaters, d’un determinat entorn es veuen
obligats a canviar de barri.
En tot cas, encara
que amb altres noms, aquest procés s’ha donat sempre i mentre no canviï
l’entorn legislatiu i constitucional seguirà passant que els propietaris
d’immobles es mouen a través de la llei de l’oferta i la demanda així que,
defensant els seus interessos, preferiran vendre el pis per una milionada o
llogar-ho a estrangers adinerats que no pas als inquilins de renda antiga.
És una
pràctica execrable i moralment és condemnable, segurament si, però en gran part
està emparada per l’ordenament jurídic espanyol. Així, la constitució del 1978
planteja ja l’equilibri entre el dret a la propietat privada i l’ús social de
la propietat però això, ni tan sols amb els desenvolupaments normatius i
reglamentaris posteriors, avalen pràctiques confiscatòries.
Amb això
vull dir que, per exemple, l’alcaldessa de Barcelona no és capaç d’implementar
polítiques d’habitatge que evitin aquests processos ja que no disposa de les
eines legals ni dels recursos econòmics suficients així com tampoc de la
majoria al Ple de l’Ajuntament.
Més enllà
d’això, i mentre vivim en una societat neoliberal, els governants poc poden fer
per evitar els processos d’especulació i, mirat per l’altre cantó, és difícil
pretendre justificar que el preu del lloguer al centre de la ciutat de
Barcelona sigui el mateix que a l’àrea metropolitana o fins i tot més lluny; ja
que això pot suposar un perjudici per aquests últims, que no gaudeixen dels
mateixos serveis.
D’altra
banda, ciutadans gentrificats, us volia dir que no us resigneu a viure amuntegats
en un pis pastera del cap i casal ja que, a una hora en transport públic,
trobareu l’autèntic país que us espera, on pots caminar o córrer sense que
estols de guiris t’immortalitzin a
les seves selfies i pots anar a
comprar el pa o la cansalada a una persona que et coneix pel teu nom i, moltes
vegades, no forma part d’una multinacional de l’alimentació.
A més, anar
a menjar un menú pel mateix preu que a Barcelona representa una experiència
molt més satisfactòria, per la major qualitat i menor saturació dels
establiments; que no reben tanta pressió turística.
Tot això,
per no parlar de que pel preu d’una habitació a la ciutat tens un pis sencer a
algun d’aquests pobles amb encant, al costat de la natura i lluny dels núvols
de contaminació que envaeixen la ciutat.
És cert que
l’estalvi de lloguer té com a contrapartida un lleuger augment del cost del
transport, però quants més usuaris hi hagi, millor serà el servei i es podrà
rebaixar el cost.
A més, també
és de suposar l’increment de serveis de transport públic semidirectes que n’escurcin
el temps de desplaçament. Malgrat això, s’ha de dir que en molts casos el
transport entre districtes de Barcelona no és cap ganga.
Amb tot, els
pobles de l’interior celebraran l’arribada de ciutadans expulsats de la capital
ja que la seva demografia envellida ho necessita de forma urgent. A més, als
entorns rurals hi ha moltes oportunitats de sectors econòmics emergents que no
es tenen en compte a la ciutat, especialment amb les oportunitats que atorga
internet.
En un altre
ordre de coses, aquest equilibri de població és necessari i per adonar-se d’això
només cal guaitar a les carreteres i autopistes i es veurà com el divendres una
immensa caravana de cotxes lluita per sortir de Barcelona, per tornar-hi a
entrar diumenge a vespre.
En base a
això, des dels pobles es té la sensació de que alguns ciutadans no conceben el
país com un espai que els pugui aportar més que l’oci del cap de setmana, aquests
són els anomenats pixapins, que estan encantats de viure a la ciutat, però
només entre setmana.
A mode de conclusió, podríem afirmar que si bé és lògic i fins i tot
legítim per part dels veïnats lluitar contra els processos de gentrificació
urbana, com a societat també s’ha de lluitar contra l’èxode rural i d’apostar
pel reequilibri demogràfic arreu del país, afavorint la implantació d’empreses
i institucions; així com la millora de les xarxes de transport (especialment
públic).
