Deu fer ja mitja centúria que un grup de joves mallorquins varen anar a les festes de fora poble i quan ja anaven entonats, varen aprofitar un descans dels grups musicals convidats a la revetlla i varen pujar damunt el cadafal per entonar els següents versos:
"Es primer pic que li vaig fer
me pensava seria morta
però és que anava més forta
que sa forja d'un ferrer"
Quan acabaven el darrer vers, veieren un grapat de capes verdes i capells tricornuts que s'obrien pas de forma violenta entre el públic que els aclamava i quan aquests varen ascendir a l'escenari, el grup de joves botaren per la part oposada per colcar a les motos que d'altres companys ja tenien a punt per partir.
Aquesta anècdota, succeïda en plena dictadura franquista, no dista gaire de fets que malauradament ha tingut lloc durant els darrers mesos a l'Estat espanyol que mentre tolera el creixement de grups ultres, identifica i condemna músics per les seves lletres, des del raper Valtònyc passant per Pablo Hàsel, La Insurgència o pel cantant de La Polla records.
Amb independència dels gustos musicals, o fins i tot de l'educació, el bon gust o el tacte que pugui tenir cadascú, la llibertat d'expressió hauria d'estar per damunt de tot i s'hauria de poder cantar sobre Déu, sobre els instituts i cossos armats o sobre qui faci falta sense haver d'anar a la presó.
I és que sense una depuració real, La Sibil·la en segueix fent de les seves i la llibertat d'expressió continua, si fa no fa, amb la mateixa salut que patia durant el franquisme.
