La reencarnació, la genètica i els moixos

La reencarnació, d’alguna manera, ha d’estar lligada amb la genètica. Almenys això és lo que pens quan, després d’un grapat d’anys, compareix per ca nostra un espècimen de moix que s’assembla poc o molt a un altre que havíem tengut anteriorment. Els moixos, a foravila, són animals que es crien en total llibertat, anant i tornant de les cases segons més els convé. Ja sigui pel menjar que reben, pels enemics (cans, bàsicament) als que han de fer front, i també a les femelles amb les que volen amistançar-se. Així, no és rar pensar que les endogàmies d’aquests mamífers es retroalimenten entre les possessions de la contrada. Aquestes disquisicions venen arrel de l’aparició d’un moix que, sens dubte, ha de ser descendent d’aquell majestuós moix roig anomenat Borbón. Nom derivat de la definició d’un amic, que considerava que provenia de la realesa... Bé, això va influir, però també el fet de que era un poc femeller. Era un moix molt proper però un dia, l’amo Andreu pujant en bicicleta, ens va anunciar el seu traspàs dient “No, d’aquell moix pelut ja no en fareu conill amb ceba”. També ha comparegut una descendent d’una altra moixa negra i escoada, idèntica a una que ja havíem tengut. De fet, enlloc de cova té un graciós monyo i això, afegit al fet de que és tota negra, li dona un caràcter especial. N’Andreu deia que a una casa on hi havia un moix negre no s’acabaven els doblers. No sé si serà vera, però sa moixa (com sa seva avantpassada) va magre...

Por d'agafar el tren

Fa molt de temps que els soferts usuaris del tren de Manresa i Lleida acusem la falta de seguretat i fiabilitat del servei. De fet, precisament en els darrers mesos, diversos ajuntaments de l’Alta Segarra han anat aprovant mocions per reclamar millores en aquest servei públic. 

En tot cas, els fets parlen per si mateixos i si a la manca endèmica d’inversions hi afegim dos greus accidents mortals en menys de tres mesos, es posa de manifest la sensació de perill que comparteixen els usuaris del tren. 

🚅 Parlem de #Renfe? 🎥 Dedicat a la gent de l’#Ebre, del #Bages, del #Ripollès, de #Calaf que pateix el desastre del #TrenDelCuéntame 🚆 pic.twitter.com/ZjqgY4gkHn

— Eduard Pujol Bonell 🎗 (@PujolBonell) 13 de desembre de 2018

Qui més qui menys ha hagut de fer el trajecte per carretera més d’una vegada o ha patit alguna manca de subministrament elèctric, derivat de la ruinosa situació de la subestació elèctrica que dóna servei al tram central de la línia, per no parlar dels sovint més de vint minuts de retard que han d’aguantar els viatgers a Calaf, ja que quan no duu retard un tren en duen tots dos i el fet de que les tripulacions hagin de canviar-se en aquest punt fa la demora inevitable. 

Pareix que el Ministeri i Adif fan tot el possible perquè els usuaris es facin por i, anant els trens buits, els hi sigui més fàcil tancar la línia i estalviar-se aquests dinerons per destinar-los a poder connectar algun poble de cinquanta habitants amb un AVE directe a la capital del regne. 

D’entrada, quan puges al tren ja intueixes que els usuaris o bé són persones que no tenen altres alternatives de transport (sobretot al tram central les alternatives de transport públic són inexistents) o alguns frikis del ferrocarril, encara que aquests són anecdòtics. I no és per menys ja que el servei és dolent de forma global.

Per exemple, ara mateix hi ha un servei alternatiu per carretera i, enlloc d’anar de Sant Vicenç de Castellet a Calaf de forma directe per l’Eix Transversal, posen un únic bus dee seixanta places i el fan circular per unes carreteres on clarament no hi té cabuda, afegint encara més un risc als usuaris.. 

Allò més assenyat seria afegir un microbús per aquests municipis de muntanya i encara quedaria espai de sobres. I com això, multitud d’exemples com el típic missatge de Twitter que informa denormalitat al servei de la R12 però això no és cert ja que com a mínim duu vint minuts de retard. Això per no parlar de que en el tram de Barcelona mai donen prioritat al tren de Calaf i Lleida, fent-lo esperar en tots els encreuaments i entrades d’estacions com Sant Andreu, Terrassa o Manresa, afavorint que acumuli retards. 

Lligat amb això, també és de ressenyar que quan arribes a Calaf, vagis tard o vagis d’hora, has d’esperar uns deu minuts perquè algú des del centre de control de Barcelona (CTC) es decideixi a pitjar el botó que canvia les agulles. Desconec si això és desídia o falta de mitjans tècnics i personals. En tot cas, el CTC de Barcelona està en el punt de mira per l’accident de l’altre dia i haurà de respondre moltes preguntes sobre la seva actuació i la mort de la jove maquinista.

Esperem que això serveixi per millorar la seguretat d’aquest tram. Pel que fa a les inversions, ja no hi ha esperança de cap tipus. Fins i tot el ministre Ábalos va reconèixer quan va venir a fer-se la foto el passat divendres que eren insuficients. 

Però així i tot no farà res per canviar-ho. De fet, molt a prop del lloc de l’accident hi ha una trinxera que es troba en un estat lamentable. Esperem que no sigui el detonant d’un altre ensurt a la línia, però ja ningú agafa el R4/R12 tranquil, si és que l’agafa... 

Recupereu l'entrada:  #Rod12: L'agonia del tren a la Catalunya Central
Més informació sobre l'accident: Fòrum del transport català

La Santantonà del Forcall i Morella

Imatge de Morella. Font: Morellaturismo.com

Després de gastar 22 euros en l’autopista, varem posar rumb cap a l’interior de la província de Castelló, concretament cap a la capital de la comarca d’Els Ports. Seguint un traçat de carreteres sinuoses i solitàries, varem arribar a Morella i, un cop traspassats els seus murs, varem seguir cap a La Todolella, on ens varem allotjar. Aquest poble es feu tristament famós per una tragèdia que va provocar la mort de divuit joves a causa d’una estufa de granja que feu una mala combustió.

L’hostal rural El Guerrer és un establiment molt acollidor i la seva característica principal és que dins el mateix edifici, a banda de les instal•lacions pròpies d’un establiment hosteler (com ara un restaurant o un spa) també s’hi troba l’ajuntament. Com a mínim mentre s’acaben d’arreglar la casa consistorial... Sigui com sigui, tot són avantatges. 

Al dia següent varem emprendre camí cap al veí poble del Forcall on celebraven la Santantonà, que a la resta del país en deim Sant Antoni. No obstant la similitud, és una festa ben particular. 

En una gran plaça allargada al centre de la qual crema una foguera tot el cap de setmana, un grup de nins aixeca un arbre ben alt a través d’una corda. Quan l’han redreçat, un home s’hi enfila i hi va instal•lant les costelles, que serveixen per a que s’hi puguin afegir altres troncs en diagonal, creant una piràmide que posteriorment es guarneix amb branques verdes; tot construint el que anomenen una barraca en que s’hi pot entrar per dins. 

A la nit, després d’un cercavila que passa per les cases dels majorals i les majoraleses, es crema entre balls de dimonis i mentre la gent hi va passant per dedins, fins un moment en que la prudència ja no ho faria aconsellable. Aquesta festa, tot i ser la més coneguda, es replicada en altres municipis de la comarca, repartides fins el dia de Sant Antoni fins a final de febrer. 

El dissabte a la nit es representa la vida de Sant Antoni i després es celebra un ball rodat amb les parelles del poble. Aquest any, però, s’ha d’esmentar que va quedar deslluït per haver-se de celebrar dins un utilitari pavelló municipal, ja que era una nit plujosa. Aquesta festa, més enllà de l’interès que he esmentat, és curiosa ja que en aquest poble es varen conèixer els repadrins d’un amic aficionat a la genealogia. Segons ha descobert, ara fa uns cent anys, dos joves de la zona (un morellà i l’altre de Santolea, que després seria anegat per un pantà) es varen conèixer en un ball al Forcall i poc després va resultar que els dos havien emigrat a un poble de Catalunya i eren veïnats... 

Més enllà de la Santantonà, fer esment a Morella, una ciutat fortificada amb molt d’encant, situada damunt un turó i al capdamunt de la qual s’hi ubica un gran castell. Nogensmenys, aquesta zona va ser camp de batalla a les guerres carlines, moment en el qual encara es va utilizar aquesta plaça militar. Aquesta localitat és coneguda pel Sexenni, una festa que celebren cada sis anys i està organitzada per la colònia de morellans absents, la majoria dels quals es troben a Catalunya. 

A la zona, però ja a l’Aragó, també hi ha una sèrie de pobles amb molt d’encant com ara Mirambell, Tronchón, Castellote o Cantalavella. En aquesta zona, els límits entre el domini lingüístic català i castellà es difuminen molt, com a tota terra de frontera. 

També es difuminen a la Franja de Ponent, el sud de la qual queda ben aprop d’aquesta despoblada zona. De la zona aragonesa cal destacar Vallderoures (que res té a envejar a Girona) o Montroig de Tastavins.

Djibouti, un petit Estat africà amb moltes bases estrangeres

Imatge de Djibouti, de Wikimedia

Djibouti és un petit Estat situat estratègicament entre el Mar Roig i el Golf d’Aden, a l’entorn de Sudan, Somalia i Eritrea, en una de les rutes comercials més importants del món fins que el desgel faci possible la ruta pel pols. 

Amb les operacions internacionals de les diferents potències en la denominada lluita antipirateria aquesta antiga colònia francesa ha esdevingut seu de bases militars de les principals potències del món. La més important d’aquestes és la dels Estats Units, que compta amb unes dimensions considerables i disposa d’aeroport proi. A aquesta se li ha de sumar la de França, com a antiga metròpoli i també una d’italiana. 

La novetat ve donada perquè juntament amb aquestes nacions de l’OTAN hi conviuen altres bases de paisos asiàtics com ara la Xina o el Japó. Això suposa veïnatges a vegades incòmodes ja que recetment els Estats Units varen acusar la Xina d’espionatge i de sabotatge, quan pressumptament varen atacar amb làsers un pilot americà que intentava aterrar. 

En contrapartida, els xinesos varen anunciar que havíen foragitat bucejadors del veí nipó que espiaven un dels seus vaixells. 

Els Estats Units varen impedir sense èxit que els xinesos s’hi instal·lessin en aquest en clau i no ho varen aconseguir. En canvi, si que varen aconseguir vetar la base de la Federació Russa en la república africana, essent el de Putin l’únic país que no hi té base d’entre les grans potencies mundials. I és que sota el pretext del combat de la pirateria somali, i de manera sigilosa, la Xina ha implantat la seva prmera base fora del territori nacional, que li servirà de cap de pont per a desenvolupar operacions al continent negre. 

De fet, les relacions entre la Xina i Àfrica sempre hn estat molt importants, ja que els xinesos des de fa més de mil anys ja hi havien establert relacions comercials i també hi havia una colònia de xinesos  menysprebable. ero ha estat en les darreres dècades quan la nova potència emergent s’ha erigit com a soci clau en els països en desenvolupament, construint-hi infraestructures i venent les seves manufactures. En essència, la relació és la de sempre: País pobre ven recursos naturals i país ric ven els productes que amb aquestes matèries primeres elabora. 

Sembla una cosa poc rellevant però aquesta base és la porta d’entrada de la nova potència mundial al continent africà, privant del monopoli estaudounidenc de potència hegemònica del que gaudia des del final de la Guerra Freda. I és que, no és cap novetat dir que l’inútil de Fukuyama no es podia haver errat tant mai quan va postular la fi de la Història. 

Notes per viatjar a Djibouti:

- Vols: Djibouti no té vols directes amb el nostre país. No obstant això, s'hi pot accedir fàcilment fent escala a Qatar (Qatar Airways), Istanbul (Turkish Airlines), El Cairo (Egyptair) o Dubai (Emirates/flyDubai).

- Visa: Tingues present que s'ha d'obtenir visat, bé a l'ambaixada djiboutiana a Paris o bé per internet (web en francès).

- Suport Consular: L'Estat espanyol no disposa d'ambaixada en aquest país. La més propera és la d'Addis Abeba (Etiopia), que està acreditada davant l'esmentada República (web en espanyol).

- Recomanacions de viatge del Foreign Office britànic (web en anglès).

- Guies: Informació de Lonely Planet (web en anglès).

- Guies: El millor segons Tripadvisor per al 2019 (web en anglès).