La reencarnació, d’alguna manera, ha d’estar lligada amb la genètica.
Almenys això és lo que pens quan, després d’un grapat d’anys, compareix per ca nostra un espècimen de moix que s’assembla poc o molt a un altre que havíem tengut anteriorment.
Els moixos, a foravila, són animals que es crien en total llibertat, anant i tornant de les cases segons més els convé. Ja sigui pel menjar que reben, pels enemics (cans, bàsicament) als que han de fer front, i també a les femelles amb les que volen amistançar-se.
Així, no és rar pensar que les endogàmies d’aquests mamífers es retroalimenten entre les possessions de la contrada.
Aquestes disquisicions venen arrel de l’aparició d’un moix que, sens dubte, ha de ser descendent d’aquell majestuós moix roig anomenat Borbón. Nom derivat de la definició d’un amic, que considerava que provenia de la realesa... Bé, això va influir, però també el fet de que era un poc femeller.
Era un moix molt proper però un dia, l’amo Andreu pujant en bicicleta, ens va anunciar el seu traspàs dient “No, d’aquell moix pelut ja no en fareu conill amb ceba”.
També ha comparegut una descendent d’una altra moixa negra i escoada, idèntica a una que ja havíem tengut. De fet, enlloc de cova té un graciós monyo i això, afegit al fet de que és tota negra, li dona un caràcter especial.
N’Andreu deia que a una casa on hi havia un moix negre no s’acabaven els doblers. No sé si serà vera, però sa moixa (com sa seva avantpassada) va magre...
