Ara fa set anys...

Navàs nevat. Un Ajuntament i plaça dignes d'una capital

Recentment ha començat a fer pràctiques a l’ajuntament un company secretari interventor que ha aprovat fa poc i està fent el curs selectiu a l’INAP.

Això m’ha fet pensar en els meus inicis en aquesta professió ja que durant aquest mes d’ara fa set anys vaig començar les pràctiques a l’Ajuntament del Papiol, on vaig aprendre bastant, tot i que foren bastant curtes.

En aquella època jo vivia a Barcelona i just el dia d’inici de pràctiques hi va haver un incident a un magatzem de productes químics que va provocar que s’aturés la circulació de trens, amb la qual cosa vaig quedar tirat a Molins de Rei, a només una parada...

Més enllà d’aquesta anècdota, les pràctiques me varen servir per veure com funcionava un ajuntament i aprendre d’un molt bon secretari interventor, n’Alfons, que me va mostrar bastantes coses.

Unes setmanes després, el divendres 13 de novembre i en una assemblea del Col·legi de Secretaris, vaig conèixer na Montse que me va dir que estava acumulant un ajuntament i que ho volia deixar a final d’any. Me va oferir la possibilitat i, tot i que no era la primera opció (vaig anar a fins a tres entrevistes amb alcaldes), vaig anar a fer una entrevista amb l’alcalde.

En aquell temps, tot i que vivia a Barcelona de feia vuit anys, no coneixia gaire la Catalunya Central. De fet, havia estat una vegada a Manresa repartint enquestes amb un grup d’estudis de la facultat als assistents d’un congrés d’un partit que ja no existeix però no havia passat d’allà.

Amb aquelles, el dimecres dia 25 de novembre vaig agafar un bus d’Alsa i me vaig dirigir a Navàs. Me’n record com si fos ahir de la conductora de l’autobús, que me va explicar que al poble hi havia dues parades (Carai, vaig pensar, un poble important!) i que per anar a l’Ajuntament me convenia més l’estació d’autobusos, la segona. Si, el nom és un poc pretensiós...

Aquella conductora va resultar ser una de les més simpàtiques. Malauradament, la trobava molt de tant en quant i alguna vegada pensava en dir-li que havia estat la primera persona que m’havia conduit a Navàs, però no ho vaig fer mai...

No va ser el millor dia per anar-hi ja que aquell dia va morir a la mina de Vilafruns a Balsareny un navassenc de la meva edat, anomenat Sergi Font Vilardell. Tot i això, l’alcalde em va rebre i em va explicar la situació de l’Ajuntament.

Vaig prendre possessió amb nomenament provisional el 4 de gener de 2016 i poc després vaig haver de concursar a altres ajuntaments ja que el secretari interventor titular d’allà estava (i encara ara està) en comissió de serveis sense alliberar la plaça.

El concurs es va resoldre al 2017 i me varen adjudicar Calaf, que no era la primera opció. Allà l’alcalde em va signar la comissió de serveis però me va dir que l’any següent potser no me la signaria, perquè volia un secretari del cos.

A prendre possessió i signar la comissió de serveis (en paper) hi vaig anar amb el descapotable dels pares d’en Diego, sent la primera visita a l’ajuntament i al poble. Tot i que n’Encarna, la secretària interina, me va mostrar l’Ajuntament, era el migdia i no hi havia gaire gent...

Me va sobtar que enviés a través del vigilant el paper a signar a ca l’alcalde, perquè nosaltres a Navàs ja havíem implantat l’administració electrònica i signàvem pel mòbil.

I va passar aquell any i l’alcalde de Calaf no me va renovar la comissió de serveis. Allò va ser un trasbals perquè jo a Navàs hi estava molt bé, amb els companys i amb el poble, molt ben connectat amb autobusos directes a Barcelona pels túnels de Vallvidrera.

Poc abans vaig anar amb mons pares i na Marina a visitar Calaf, amb ocasió d’una fira que hi celebraven (l’ecofira), i fou llavors la primera ocasió on vaig veure el poble. Les impressions no varen ser negatives i, com se va fixar mon pare, d’un nom a l’altre només hi canviaven les consonants als llocs senars, les “a” dels llocs parells eren les mateixes...

Durant els primers mesos vaig incorporar-me a Calaf i seguia acumulant Navàs, on encara residia. Des d’allà agafava un bus a Manresa i de Manresa un altre a Calaf. Allà coincidia amb la mateixa conductora, també una dona, molt agradable i en aquest cas si que era la mateixa. En aquella hora, a més, el bus era tot per jo...

L’Ajuntament de Calaf representava tot un repte ja que havia canviat molt de secretaris i tothom me donava el condol per haver-m’hi d’incorporar, ningú en parlava bé i amb lo bé que estava jo a Navàs...

A més, com ja he dit, encara ho feien tot en paper i el govern estava amb minoria, amb un clima als plens bastant violent.

Amb tot, me vaig instal·lar aquí a l’abril del 2018 amb la idea de marxar el més aviat possible i amb la conya han passat quatre anys i mig, on hem fet alguns avanços a l’Ajuntament (en àmbits com administració electrònica, procediment administratiu, regularització dels recursos humans així com dotar d’estabilitat al lloc de secretaria intervenció), tot i que queden reptes pendents.

En tot cas, el que se pot extreure de tot això és que l’ajuntament te l’has de fer teu però tenint en compte que existia abans de que tu hi fossis i seguirà existint quan tu marxis. També estic agraït amb tot l’equip, tant de Navàs com de Calaf, perquè en aquests set anys i amb comptades excepcions m’he trobat amb molt bons equips, polítics però sobretot treballadors i treballadores públiques, compromeses amb donar un bon servei a la ciutadania, esdevenint amb pocs recursos l’administració més propera al ciutadà; o a vegades pareix que l’única...

Les places dels secretaris interventors i tresorers d’ajuntament no s’han de regalar

 Article publicat al Diario de Mallorca de data 14 de juny de 2022

L’escriptor eivissenc Joan Cardona va escriure que cap al·lot no pensa ser secretari d’ajuntament en ser gran, encara que son pare ho sigui.

Aquesta frase, una de les poques referències literàries a la professió, dóna compte de quant desconegut és aquest ofici entre la societat. De fet, els secretaris d’ajuntament ens trobam entre el desconeixement i la incomoditat, ja que som incòmodes per alguns polítics municipals que troben inconvenient, en alguns casos, seguir el procediment legalment establert.

Tot i el desconeixement, aquesta figura no és nova al nostre país, i de fet durant l’alçament militar del 1936 alguns secretaris d’ajuntament foren represaliats per defensar la legalitat republicana.

Més endavant, amb el retorn de la democràcia i el desenvolupament de l’estat del benestar, els ajuntaments han anat adquirint major rellevància, esdevenint autèntics prestadors de serveis amb àmplies àrees de competències en urbanisme, equipaments, atenció de les necessitats socials, entre d’altres. Amb aquest augment de competències i serveis, s’ha donat un augment de despesa, que ha de ser fiscalitzada i controlada pels interventors municipals.

De fet, davant la xacra de la corrupció a molts altres municipis, els primers en donar la veu d’alarma han estat secretaris, interventors i tresorers; que han advertit de les il·legalitats comeses a través dels seus informes i objeccions. També intervenen per defensar als regidors de la oposició, vetllant per garantir els seus drets polítics i assessorant a tots els edils municipals; fent equilibris entre el govern i l’oposició, i cercant fórmules per fer possible el compliment de la normativa i el desbloqueig d’assumptes rellevants per la comunitat veïnal.

Però a més, els ajuntaments desenvolupen un paper essencial en el desenvolupament de totes les eleccions, controlant que tot es desenvolupi de manera transparent i cívica, i evitant els abusos i el caciquisme tan típics durant la Restauració borbònica. Aquí també hi té un paper el secretari d’ajuntament, que esdevé delegat de la junta electoral de zona i coordina la celebració dels comicis al seu àmbit municipal.

Tenint en compte que la gran majoria d’ajuntaments al nostre país són de reduïdes dimensions, aquests no tenen capacitat per disposar d’amplis equips jurídics ni econòmics i sovint aquestes funcions acaben a les mans dels secretaris, interventors i tresorers d’administració local, que a més també han anat adquirint funcions gerencials. Tots aquests són part de l’escala de funcionaris locals amb habilitació de caràcter nacional (abans anomenats de caràcter estatal, fins que M. Rajoy va retornar a la denominació clàssica).

L’existència d’aquesta escala, pròpia i independent dels ajuntaments, ve motivada per garantir la independència d’aquests funcionaris (que no acostumen a ser del poble), ja que si depenguessin de l’alcalde, no el podrien fiscalitzar de forma adequada i independent. Així, de la virtut ve la desgràcia, les competències sobre aquests funcionaris es reparteixen entre l’Estat i les Comunitats Autònomes, i sovint de forma no harmònica ja que ningú els sent realment com a propis.

De fet, l’accés a aquest cos de funcionaris ha estat tradicionalment molt dur, estant les oposicions a un nivell inferior de les de notari o registrador, però així i tot sent molt competitives, amb exàmens orals, escrits i pràctics, a més de cursos de caràcter selectiu.

Ara, però, amb la nova llei per acabar amb la temporalitat en l’ocupació pública, el govern centralpretén regalarmés de 800 places a interins sense preparació que, tot i haver tingut l’oportunitat de presentar-se a les oposicions de funcionaris locals amb habilitació de caràcter estatal, no ho han fet. I si ho han fet no han aconseguit aprovar.

Aquests interins, en la majoria de casos, han accedit als ajuntaments sense superar cap examen i només en els darrers anys s’han fet petits processos selectius que en exigència res  tenen a veure amb les proves oficials.

I aquí puc explicar com anècdota que en una entrevista d’un concurs per triar secretari interí, alguns aspirants no sabien ni què era una junta de govern local.

Però el pitjor de tot no és que els regalin aquestes places. El pitjor de tot és que els hi regalen la habilitació nacional (o estatal) i amb la qual cosa, sense haver-se presentat mai a un examen i encara que hagin exercit durant anys en un poble de cent habitants, podran concursar i guanyar a secretaris que han passat anys de la seva vida preparant-se per exercir.

Per contra, als processos de promoció interna pels quals els que hem aprovat una oposició per exercir en pobles de fins a 5.000 habitants podem pujar de categoria, convoquen molt poques places a nivell estatal que ni cobreixen les jubilacions que hi ha i que a sobre els tribunals de Madrid acostumen a deixar les places vacants.

El missatge que enviam als nostres joves és: No vos prepareu, no estudieu, que el govern de torn vos regalarà les places. Però, com a ciutadans ens hem de plantejar, volem que la figura més important als ajuntaments, que garanteix els drets dels ciutadans i dels electes, sigui una persona que no ha aprovat cap oposició i que pot no tenir cap tipus de formació per desenvolupar les funcions? I volem que algú que pot haver estat nomenat a dit per l’alcalde de torn hagi de fiscalitzar l’actuació d’aquest alcalde i del seu equip de govern?

El desconeixement de la classe política urbanita de les nostres funcions, i del funcionament dels petits ajuntaments en general, o tal vegada les ganes d’acabar amb aquest sistema de control i fiscalització interns, han fet que erròniament s’hagi inclòs aquesta escala en la Llei que pretén acabar amb la temporalitat en l’ocupació pública, però en aquest cas no és correcte, per la magnitud de les funcions que desenvolupen però sobretot perquè, qui ha estudiat, s’ha pogut presentar a unes oposicions, que han anat sortint regularment. Tot això amb independència de què el propi Estat no ha convocat les places suficients per dotar als ajuntaments.

Per tots aquests motius, i per donar a conèixer el nostre col·lectiu, els secretaris interventors hem dit prou i ens hem manifestat a Madridel dia 14 de juny, davant el Congrés dels Diputats, per tal de dir a la classe política que, per garantia de tothom, la plaça no se regala i que l’habilitació ha de ser per oposició.

 

Finalment, els col·legis professionals de secretaris, interventors i tresorers han acordat la interposició davant del Tribunal Suprem d’un recurs contenciós administratiu contra l’oferta pública d’ocupació d’estabilització referits a la cobertura de places reservades, i així mateix s’impugnarà qualsevol convocatòria que l’executi.

Les cinc claus de la invasió d’Ucraïna

“Rússia ha vist molt durant els seus mil anys d’Història. HI ha només una cosa que Rússia no ha vist mai en aquests mil anys, la llibertat” Vasili Grossman

Durant les darreres setmanes he seguit amb estupefacció com molts coneguts han avalat les tesis de Putin.

És clar que les fake news divulgades pels mitjans de propaganda estatal com ara RT o Sputnik han anat calant en la població, àvida de cercar discursos alternatius a l’oficial

De fet, el perfil va des del conspiranoic, que ha esdevingut antiOTAN (pot ser tant d’extrema dreta com d’extrema esquerra) fins  el perfil nostàlgic, que se pensa que RT és la Pirenaica i la Rússia actual defensa encara els valors de la Unió Soviètica.

És un afer molt complex però intentaré simplificar el meu parer:

1. Nazis a Ucraïna?

A Ucraïna hi ha nazis, racistes i ultranacionalistes, com n’hi ha a tots els països europeus. Espanya, sense anar més enfora, encara té nombrosa simbologia oficial feixista, des de monuments al Creuer Balears que massacrà població civil a La Desbandá, carrers dedicats a la División Azul...

De fet, si en Putin vol desnazificar Europa, tal vegada podria començar per l’Estat espanyol, on enlloc de fer un cordó sanitari el PP està governant amb Vox i ben aviat arribaran junts a La Moncloa.

A Ucraïna, a més a més, es dona la circumstància que els nazis es varen aliar amb els nacionalistes ucraïnesos liderats per Stepan Bandera, que es volien alliberar dels soviètics. Això fa que indefectiblement hi hagi símbols similars.

Així, és cert que alguns grups com el Batalló Azov empren simbologia nazi o de l’exèrcit alemany, però no es pot generalitzar.

En darrer terme, cal recordar que Zelenski és jueu.

I, d’altra banda, no és menys important dir que a la mateixa Rússia hi ha un gran nombre d’ultranacionalistes nazis, que són vistos amb bonsulls pel Kremlin. A més, molts d’aquests han esdevingut mercenaris de Wagner al servei de Rússia.

 

2. Putin, llibertador de les minories?

En la mentalitat imperialista del Kremlin es vol vendre que l’actuació a Crimea i al Donbàs ha estat justificada per l’atac a la llengua russa i a les minories russòfones.

Quan llegesc això el primer que hom pensa és: Quina sort tenir un protector així i quina bona persona... A veure si ajuda Catalunya, fins i tot diuen alguns. Però després pens en la minoria tàrtara de Crimea o faig un poc de memòria i pens que per allà al 2008 en Putin va protagonitzar una invasió a Geòrgia (quan aquesta volia esdevenir membre de l’OTAN) i es va annexar Abhjazia i Ossetia del Sud.

I quan ho varen fer varen fer una neteja ètnica, expulsant tots els georgians que no eren russòfils.

Aquests es varen sumar a Transnístria, una part russòfona de Moldova. En aquest cas, “l’alliberament nacional” es va produir quan es va desintegrar la URSS, perquè en aquella regió hi havia una base militar i “democràticament” varen imposar el seu allunyament de facto de l’estat moldau, quan la població d'ètnia russa era només del 24%, segons el cens de 1989. 

Totes aquestes “repúbliques populars” han esdevingut un forat negre de delinqüència i dependència de Rússia, sense creixement econòmic, aïllades del món i sense drets i llibertats. Totes elles, com la mateixa Rússia, estan governades per elits corruptes afins al Kremlin.

I el pitjor és que pareix que ara, davant l’enrocament dels avanços russos, Putin voldrà trossejar Ucraïna annexionant-se els diferents oblasts que primer convertirà en repúbliques populars i després farà veure que celebra un referèndum o xucrutrendum per tal d’annexionar-les a la Mare Rússia, el seu darrer objectiu.

I que tremolin els Bàltics, que allà també hi ha minories russes...

Però el tsar Putin no només defensa minories nacionals, també defensa amics amb problemes, com ara Al Assad a Síria. I pel que fa als afers interns, millor no parlar de com assetjen periodistes, enverinen als opositors o tracten als independentistes a dins Rússia, on varen massacrar Grozni i hi varen instaurar el règim del terror de Kadirov.

 

3. Les esferes d’influència, una teoria compatible amb la democràcia?

Alguns realistes en política internacional consideren que Occident no s’ha de ficar en l’esfera tradicionalment russa perquè això és una provocació per Putin, i que la OTAN ha anat creixent cap a l’est.

En aquest punt, per una banda cal recordar que unir-se a l’OTAN és voluntari, cosa que no succeeix amb la dependència política de Putin. De fet, exceptuant Turquia, els membres OTAN són països de democràcies homologades, cosa que no es pot dir dels països de l’esfera russa com per exemple Bielorrússia.

Per tant, si Zelenski fou elegit per una àmplia majoria, què ens hauria de fer pensar que cal derrocar-lo només per contentar en Putin?

De fet, en una línia de Realpolitik, Yago Rodríguez de The Political Room defensa literalment que tot i que no serveixi per res que Espanya envií armes a Ucraïna, és bo fer-ho no perquè se volen defensar sinó perquè a Espanya li convé dur-se bé amb els EUA en el proper conflicte per les places de sobirania al Marroc.

 

4. I els crims de guerra?

En aquestes darreres setmanes ha quedat demostrat que, davant la inesperada (per Putin) manca d’adhesió a l’ocupació militar, la seva “operació militar especial” no ha avançat tant com volia i, per aquest motiu, ha començat a castigar durament la població civil, atacant hospitals i àrees residencials.

Aquesta no és una tàctica nova, i ja va ser assajada per Putin a Síria, on s’ha demostrat que Assad amb ajuda russa va perpetrar crims contra civils.

I, tot i que els mitjans propagandístics ho negaran, avui en dia tothom té una càmera a la butxaca i amb la geolocalització de les imatges es pot fer un seguiment del que realment passa sobre el terreny, com fa OSINT amb la intel·ligència de dades obertes o big data.

I és que si la Guerra del Golf fou la primera retransmesa en directe per la CNN, aquesta és la primera guerra retransmesa per les xarxes socials, pel periodisme ciutadà i, precisament per això, al setge de Mariupol les forces russes s’han esmerçat molt en evitar qualsevol possibilitat de comunicació amb l’exterior, però això és complicat i els crims de guerra acaben sortint. En aquesta ciutat, continuant amb la tradició soviètica, s'estan produïnt deportacions a Rússia.

A això s’ha d’afegir l’ús d’armes termobàriques i l’amenaça d’ús d’armes nuclears, químiques o bacteriològiques.

 

i 5. Però Estats Units més...

Jo no defensaré les guerres d’Estats Units ni el desastre de la UE a Libia, per exemple. Tal vegada l’excepció serien els Balcans, per evitar els genocidis de Milosevic, però això ja seria una altra història.

Sigui com sigui, no crec que aquest argument sigui raonable. És cert que fins ara, en el món unipolar, els EUA exercien de gendarme global i això ha canviat amb el món multipolar, però aquest canvi no ha de permetre justificar determinades accions a règims autocràtics com ara Rússia, Turquia o Xina.

De fet, aquest és un element a tenir en compte: Què farà Occident quan, en el marc de la política d’”Una sola Xina”, la Xina continental envaeixi Taiwan?