El Padró d’Habitants és una patata calenta pels ajuntaments, ja que està lligada amb problemàtiques socials com ara la immigració i l’ocupació il·legal d’immobles.
Com tothom sap, el padró d’habitants és el registre administratiu on consten els veïns d’un municipi. A més, el mateix article 16 de la Llei 7/1985, de 2 d'abril, reguladora de les bases del règim local, afegeix que les seves dades constitueixen prova de la residència en el municipi i del domicili habitual en el mateix.
Igualment, es preveu que els estrangers no comunitaris que no tinguin autorització de residència de llarga durada, han de demanar la seva renovació cada dos anys o són donats de baixa. I recentment en aquests casos s'ha habilitat els ajuntaments per declarar la caducitat de la inscripción sense necessitat d'audiència prèvia de l'interessat.
En qualsevol cas, en la societat actual això ha motivat conflictes ja que la inscripció padronal és la porta d’entrada per a la recepció de drets com ara els ajuts socials, la sanitat pública o la matricula en escoles públiques. A més, en algunes comarques del Pirineu fins i tot s'hi relaciona amb la gratuïtat del Túnel del Cadí.
A això li sumem que la inscripció s’ha de fer amb independència del títol amb que s’ocupa l’immoble o, fins i tot, quan se resideixi en un banc o una plaça, casos en que també s’empadrona el ciutadà.
D’altra banda, genera una situació de greuge ja que mentre que als residents “legals” (ja siguin propietaris o llogaters) se’ls demana una gran quantitat de documentació, als okupes tan sols se’ls exigeix que provin la residència en el municipi.
O de fet alguns municipis no fan ni això. I encara que ho intentin, resulta molt complicat per part de la Policia Municipal o pels Vigilants Municipals fer les visites domiciliàries per comprovar la residència a l’immoble assenyalat.
A tall d’exemple, conec d’un municipi en què, en un cas de sotsarrendament sospitós d’un immoble, els municipals varen anar a fer la inspecció de l’immoble però varen quedar al carrer vetllant la porta de l’immoble quan, per sorpresa de ningú, passats uns minuts els individus que se volien empadronar varen abandonar l’immoble amb bosses esportives carregades amb les seves pertinences.
Per tant, l’informe va ser negatiu però a partir de llavors varen aprendre la lliçó i quedaven uns dies, aprofitant que els municipals els trobaven a la llar i tampoc no se’ls pot anar fent un seguiment durant un periode molt perllongat en el temps.
En tot cas, això genera suspicacies i per aquest motiu alguns municipis opten per no empadronar els okupes, fet que incompleix la llei, mentre que d’altres els empadronen sense control de cap tipus, i això afavoreix l’aparició de màfies i grups organitzats.
Altres, en un terme mig, el que fan és demorar la inscripció dels okupes, reclamant-los documentació com si fossin propietaris o llogaters. Aquesta via pretén cansar-los però genera més paperassa i, a sobre, és estúpid ja que se sap que sent okupes no disposen d’aquesta documentació.
En un altre ordre de coses, als ajuntaments rebem també els esquitxos de conflictes familiars. Durant una època, tenia un senyor que me telefonava cada dia perquè ell estava pagant un pis en què hi vivia la seva ex-parella amb ses filles i la parella actual.
El cas és que l’ex-marit seguia pagant l’hipoteca i, com que no residia en aquell immoble, no el deixàvem empadronar allà.
Certament, a nivell personal vaig pensar que la situació era incongruent, i vaig intentar fer-li entendre que s’havia de separar la propietat de l’immoble de la residència efectiva en aquell, sent aquell un conflicte judicial en què l’ajuntament no hi entrava.
Ens va amenaçar amb denúncies i altres coses, però supòs que, quan va parlar amb el seu advocat, li devia fer entendre la, per ell, incomprensible situació.
Per tant, si bé és cert que el padró ha d’estar actualitzat perquè, en darrer terme, s’ha de saber qui viu als nostres municipis; tal vegada s’haurien de cercar fòrmules per evitar greuges de cara als ciutadans que actuen legalment (evitant la via ràpida pels okupes envers la de presentar la documentació) i, en darrer terme, donar més eines als ajuntaments per investigar la residència efectiva dels suposats ciutadans, tenint l’Estat una actuació més proactiva envers les seves competències d’immigració, combatent les màfies que duen a terme empadronaments (pressumptament) fraudulents.
