Tots els col·lectius socials presenten matisos i
discrepàncies derivades de la complexitat humanes i el col·lectiu de la
diversitat funcional no és una excepció.
De fet, considerar-lo un col·lectiu ja és una fal·làcia
perquè es tracta d’un col·lectiu de col·lectius amb necessitats moltes vegades
diferents, encara que no contraposades.
En tot cas, un subcol·lectiu d’aquests presenta al seu sí
una complexitat immensa que en dificulta un discurs unívoc i coherent. Això
s’amplifica a dia d’avui pels fenòmens com ara les xarxes socials en que una
associació o fins i tot una persona a títol individual poden llançar el seu
projecte o el seu missatge al món amb relativa facilitat.
En el cas de la diversitat funcional visual, ens trobem amb
dos grans clivelles o cleveages com son en primer lloc la variable
organitzacional, on hi trobem les entitats grans del sector, amb una estructura
professionalitzada i subsidiades pel sector públic, i per altra banda una munió
d’associacions petites de durada i activitat fluctuant, que disposen de pocs
recursos i per això acostumen a ser menys conservadores en les seves formes i
actuacions.
En segon lloc ens trobem amb la clivella actitudinal, que fa
que unes entitats o persones es decantin més per actituds positives i
proactives, cercant la inclusió i la lluita pel dia a dia, mentre que d’altres
es centren en la recerca de la llàstima o el cert xantatge emocional posant de
relleu les dificultats del col·lectiu pel qual treballen.
En base a aquestes coordenades que acabem d’exposar, hi hem
d’afegir que alguns es centren més en pal·liar la situació actual, cercant
solucions i mètodes pràctics pel dia a dia; mentre que d’altres s’esforcen en
la recerca de solucions mèdiques maximalistes.
A més, el fet de que qualsevol individu pel seu compte pugui
desenvolupar accions en cadascun d’aquests sentits, ens dóna una multiplicitat
d’outputs fascinant, des de projectes en que s’exposa el dia a dia d’una
persona o grup de persones, passant per anuncis que fan sentir culpables els
receptors perquè facin alguna acció...
Això encara es torna més complex ja que en funció de la
malaltia que pateixi cadascun dels emissors o el temps que fa des de que la
pateix fa que el seu missatge pugui anar des de l’extrema tristesa i
desesperació fins a l’optimisme, passant per l’esperança o la recerca de
complicitats.
En aquest sentit, el fet de que existeixin una pluralitat de
mitjans i xarxes de comunicació fa que el prisma pel qual es transmeten aquests
missatges sigui encara més divers, i no parlem ja de la interacció d’aquests
emissors amb altres col·lectius, ens o institucions de l’àmbit polític, social,
estudiantil, sindical o empresarial.
Aquesta situació, tot i la seva riquesa, fa que existeixin
una pluralitat de matisos i situacions que pel ciutadà comú poden resultar
inquietants ja que dificulta l’existència d’un discurs coherent i continu en
l’àmbit de la diversitat funcional.
En qualsevol cas, allò exposat no es més que un reflex de la
situació en que el ciutadà mitjà es troba dia a dia, indefens davant la
sobreinformació i els múltiples estímuls que percep. Per tant, valgui aquesta
humil reflexió per guiar-lo i fer-lo conscient que, com en tots els àmbits, per
prendre partit hom ha d’informar-se prèviament.
