dijous, 19 de novembre de 2009

El dramàtic, el cínic i l'irònic

Publicat pel setmanari Directa, nº 152, 16.09. 2009, pàg. 6

Raimundo Viejo Viñas

A risc de ser excessivament esquemàtics, podem dir que existeixen tres maneres fonamentals d’enfrontar-se a la política: el drama, el cinisme i la ironia. Cadascuna d’aquestes maneres es troba en nosaltres en un grau diferent, de manera que sempre una predomina sobre les restants i ens converteix en algun dels tres personatges simbòlics que donen títol a aquest article: el dramàtic, el cínic i l’irònic. Altres maneres possibles com serien la hipocresia, l’egoisme o la covardia, per citar tan sols tres exemples més, sempre acaben subsumides en alguna de les tres anteriors.Pel dramàtic, tota decisió és una tragèdia en la que es veu com a principal protagonista. El fet de prendre una decisió (de fer política) és considerat com irreversible, absolut i, per tant, “històric”. El dramàtic tendeix, per tant, a veure’s fent política com protagonista de la història, com un actor insubstituïble; un actor sense el qual res no és possible. Poc amic dels matisos, el dramàtic cerca posicions radicalitzades i excloents, inscrites sempre en la distinció dialèctica amic/enemic (un exemple conegut seria la seva tendència a diferenciar entre revolucionaris i reformistes). Aquest radicalitzar-se al màxim el du a pensar sempre en la mort com horitzó constitutiu de la seva decisió (a l’estil del “pàtria o mort”). Imbuït d’un inequívoc perfeccionisme moral, el seu món sempre distingeix entre el bo i el dolent, la veritat i la falsedat, el correcte i l’incorrecte. La seva lectura de la política, per tant, sempre és historicista, teleològica i maniquea. Lenin seria un bon exemple d’aquest tipus.El cínic s’enfronta al món com si hi estigués fora. Les coses que passen, les decisions que es prenen, senzillament, esdevenen, ningú les ha produït o ha adoptat; allò que ocorre, abans succeeix als altres que a un mateix (en cas que sigui així no és estrany veure que es desplaci ràpidament cap al dramatisme). Prendre una decisió, per tant, és alguna cosa sobre la que tenim tan poca influència que, en realitat, gairebé tant hi fa el que fem. El realment important, en tot cas, és saber estar, mantenir el componiment, no perdre la posició adquirida i esperar a treure avantatge dels errors aliens. Enfront de la mort, el cínic fa com si fos immortal amb l’únic objectiu de conjurar el pànic que li produeix la sola idea de morir. Allí on el dramàtic se sent responsable davant la Història, pel cínic tota responsabilitat en política és purament contingent, estrictament allò que es deriva de la posició de poder. Quan un polític diu que assumirà les seves responsabilitats i no fa altra cosa que dir això i aposta el seu futur a les eleccions, conscient que no perdrà, adopta la posició del cínic. Al contrari que el dramàtic, pel cínic no hi ha bo o dolent, veritat o falsedat, correcte o incorrecte; tan sols posicions de poder: jo mano, tu no; el jefe mana, tu no, etc. Joschka Fischer en podria ser un exemple adequat.Finalment, l’irònic s’enfronta al món d’una forma desdiferenciada. És conscient que allò que ocorre també li està succeint, però sap que cap decisió és absoluta; l’irònic –agnòstic i materialista com és– riu fins i tot de la mort: si maten a un, almenys haurà rigut una estona, pensarà. L’irònic sap que està implicat en processos en els quals les seves decisions són importants, però no més que les dels altres. Sap que per més que un sigui hàbil, en tota decisió hi ha una part que no pot controlar. Per això mateix, cap procés és irreversible i amb el sentit comú n’hi hauria prou per a prendre la decisió menys dolenta, menys falsa i menys incorrecta possible. No creu en el destí, com tampoc en la fatalitat. L’irònic sap dir: “en néixer em van posar Gumersindo, després van succeir altres coses”. Encara que per a concloure podria posar molts exemples, l’irònic ja ha aconseguit que no figuri aquí el seu nom i riu en secret de qui esperaven aquest moment com un punt final, perquè sap que la política no té fi.