Habemus Converlliga!

Desprès de temps de dubtes, negociacions i renúncies, especialment pel que fa al debat nacionalisme vs. Regionalisme, ha arribat l’esperat acord entre el centre-dreta mallorquí per a constituir-se en una sola força que hereti l’espai deixat per la fallida i corrupta Unió Mallorquina.

El més curiós de tot, però, és que aquest acord ha estat celebrat més que pel centre-dreta, per l’esquerra nacionalista de les Illes que tot i que només hi tenen similituds ideològiques (i lleugeres) a la clivella nacional, s’han mostrat esperançats davant la creació d’un segon partit de centre-dreta, en aquest cas autòcton i moderat.

Sigui com sigui, també han aparegut veus que diuen que ara que al Principat l’autonomisme s’ha fet independentisme, aqui sorgeix un partit regionalista. Idò bé, que Balears va a un ritme diferent del Principat no és una cosa nova, això ja es va veure quan es va fundar un partit anomenat Lliga Regionalista (que al Principat va existir fa un segle) o Convergència (que al Principat va nèixer fa 30 anys). I més enllà del nomenclàtor no s’ha de deixar passar que, per una banda, molts dels seus quadres provenen del Partit Popular i, per altra banda, molts dels seus potencials votants també ho eren, cercant el perdut regionalisme del PP, regionalisme, per altra banda, que defensava bona part de l’extinta UM.

Així i tot, el regionalisme ben entès pot acabar derivant en nacionalisme centrífug i demandes d’autodeterminació, si, com és de suposar, no s’aconsegueixen reduir les injusticies fiscals i de finançament o els atacs a la cultura pròpia per part de Madrid.

Ara, però, el que ha de fer aquest nou partit és crear una marca potent i dissenyar una organització eficaç i sense fissures (ni entre regionalistes/nacionalistes ni entre els egos propis dels seus caps) que els permeti afrontar amb garanties el proper cicle electoral, on han d’aconseguir captar els votants no-espanyolistes del Partit Popular així com definir les seves aliances a nivell illenc i, si escau, a nivell estatal.

L'astúcia del PP en el cas del descompte de residents

Des de fa anys el Ministerio de Fomento, primer en mans socialistes i ara en mans populars, ha tractat d’eliminar o minvar el descompte pel transport de residents a Canàries i Balears. Primer fou en “Pepiño” Blanco que ho va voler treure de cop però va haver de fer marxa enrere per la pressió del seu partit a les Illes Balears i Canàries, a més de per l’evidència de que la construcció d’un quilòmetre d’AVE a la seva Galicia natal era més car que pagar tots els descomptes a balears i canaris durant un any.

Ara, emperò, el Partit Popular pareix que ha adoptat una campanya que, si bé ha aprés dels errors i no demostra la intenció d’eliminar d’arrel aquests subsidis, els està aniquilant a poc a poc. Primer retallant-ne l’aportació als Pressupostos Generals de l’Estat i imposant una trava burocrática decimomònica en forma de certificat del teu ajuntament, obviant que en ple segle XXI hi ha mecanismes antifrau més pràctics, i sinó que els ho demanin als seus companys del Ministerio de Hacienda.

Posteriorment, desprès d’haver imposat la presencia de certificats i amb campanyes de la Guàrdia Civil que a l’aeroport et controlaven la residencia, han passat a una altra fase que no és altra que la manipulació i l’escarni públic a través dels mitjans de comunicació criticant els passatgers que han de viatjar amb freqüència a la Península.

D’aquesta manera, i seguint amb aquesta campanya, recentment la ministra Pastor ha dit que quasi un milió d’euros del pressupost va anar a parar exclusivament a un grup de 211 passatgers que han fet més de 60 trajectes i també que 33 passatgers han realitzat més de 200 trajectes.

Aquestes declaracions només poden anar en dos sentits. Per una banda, es vol anar creant la consciència de que aquests subsidis son un “despilfarro” i per tant s’han d’eliminar o reduïr i, per altra banda, poden venir a dir que les companyies aèries s’aprofiten dels descomptes per inflar els preus.

Doncs bé, jo que acostum a volar com una rata amb low cost, pagant bitllets a 8 o 9 € en cas de ser possible, preveig que la senyora Pastor, no sé si enguany o l’any que ve, posarà un límit de trajectes subvencionables, la qual cosa me pareixeria una aberració que des dels estaments polítics illencs s’hauria de combatre (sabem que a Canàries ho faran però que en Joserra and Co. no posaran en joc la seva cadira a Madrid) tenint en compte que si la Ministra considera que els vols son cars, que hi fixi un preu de servei públic, i també limiti com ja ha fet l’ús dels descomptes a la classe turista però que no retalli aquest dret que tant va costar aconseguir.

"I si ens independitzem, què passa amb la Lliga?"

Des de fa temps s’há sentit a dir allò de que els principals factors d’unió de l’Estat espanyol son la Lliga de futbol i la banda terrorista ETA. Avui en dia, tot i el desmantellament d’ETA, encara és clar que aquests dos elements, juntament amb d’altres més concrets com la ONCE o la sangria, segueixen actuant en pro de la unitat d’Espanya. Això, en el cas del futbol, s’ha aguditzat en els darrers mesos en que han crescut les manifestacions independentistes i els nacionalistes espanyols han adoptat aquest com un dels principals arguments per refermar la unitat d’Espanya. Ho fan amb preguntes com “I que passarà amb el Barça?” que, per jo, no son d’allò més rellevants a les portes d’una ruptura de l’statu quo estatal però, així i tot, essent conscients de que el futbol és l’opi del poble i els èxits esportius del Barça son considerats socialment més importants que troballes científiques o creacions culturals, crec que seria bo plantejar-nos que podria passar amb la Lliga i amb el Barça.

D’entrada consider que una secessió de Catalunya no hauria d’implicar necessariament la ruptura d’institucions o organismes ben valorats dins la societat catalana, que podrien passar a tenir un caràcter supranacional, d’abast ibèric o regional, emparats pel fet de que cada vegada les fronteres estatals son més difuses. Això és el que podria passar amb la LFP, per raons històriques, geogràfiques i socials, ja que si bé és cert que pel futbol català una sortida d’una de les millors lligues del món suposaria una baixada de nivell, pels equips castellans també ho seria, i sinó ho pensau així, teniu en compte que l’actual lliga espanyola no és res més que un (avorrit) duopoli entre Reial Madrid i Barça, adquirint bona part dels altres clubs el rol de comparsa amb greus dificultats de satisfer els seus deutes. A més, pels que puguin afirmar que en aquesta lliga ibèrica els equips catalans ho passarien malament en forma de catalanofòbia, no creis que això ja succeeix?

En tot cas, però, si el futbol del Principat fos expulsat de la Lliga BBVA, i seguint la famosa tesi d’en Carod-Rovira en aquell mític programa de TVE, es podria cercar una solució enginyosa i mútuament profitosa amb altres nacions veïnes com ara Portugal o França. En ple segle XXI a Europa, la logística amb Portugal o França no suposaria el més mínim problema i, a més, aquesta competició esdevindria una bona manera de preservar el nivell del futbol català i, de passada, augmentaria el nivell d’aquestes altres lligues.

Així, per exemple, es podria crear una Lliga de 18 equips unint-se a la Superlliga de Portugal, partint de la base que els lusos hi aportassin uns 10 equips, entre els quals hi podria haver el Benfica, l’Sporting, el Porto o el Braga, i els catalans 8, i és que no només s’ha de comptar amb Barça i Espanyol ja que al Principat hi ha altres clubs històrics que no es poden menysprear com ara el Sant Andreu, el Sabadell, el Terrassa, el Girona, el Nàstic o el Lleida.

I ja avançant en la utopia, si la resta dels Països Catalans s’afegissin a la independència es podria tenir una de les millors lligues del món sense haver de sortir de casa, amb l’inclusió d’equips com el Mallorca, l’Atlètic Balears i el València, el Llevant, l’Hércules... Això estaria bé però si a més se li unissin clubs com l’Athletic de Bilbao o la Reial Societat, al final serien els clubs de la Meseta els qui gairebé quedarien relegats a la semiprofessionalitat.

Tot això a hores d’ara son romanços, encara que és una mostra de que hi haurà grans dificultats durant el procés de transició nacional però no s’ha de deixar de perdre de vista que sempre, però especialment a l’hora de construir un país, s’ha de deixar obrar l’enginy i la imaginació per trobar projectes i solucions engrescadores