La pUMta de l'Iceberg

Aquest dijous quan vaig partir cap a Mallorca na Maria Antònia Munar (MAM) àlies per alguns "sa princesa de Mallorca", encara mantenia el cul ben aferrat a la poltrona com feia des de temps inmemorials (com a mínim per jo, que som del 89) tot i esser el partit menys votat de tot l'arc parlamentari illenc.
La corrupció a Unió Mallorquina ha estat com un desfer calça però jo crec que a poca gent de Mallorca li ha sorprés aquest procés ni gens ni mica. És més, crec que l'acusació de Nadal cap a Munar no fa més que roçar la punta d'un enorme iceberg que, no se sap si, algun dia es descobrirà.
I dic que a ningú li sorprén perquè a totes les converses es parlava dels camions de s'home de na MAM, dels cotxes de carreres del fill de na MAM o dels dinars als quals els anomenats regionalistes convidaven a gent de la tercera edat en èpoques preelectorals, cosa que també feien amb gent del trot o de la caça. Tot això per no parlar de la gestió dels residus o, com ha estat el cas, de l'anomenada TeleMunar.
Bé, el que si està clar és què aquest partit que sempre ha fet de bisagra i que per tant ha acumulat unes quotes de poder exorbitades està en hores baixes i jo crec que depén del Partit Popular condemnar-lo o donar-li el ninxol polític del centre-dreta no espanyolista, i veient (amb desconfiança i certa por) que els dos candidats a presidir el PP de les Illes (Jose Ramón Bauzá i Carlitos "Pinocho" Delgado) son al·lèrgics a la nostra llengua... em decantaria perquè Unió Mallorquina, amb refundació o sense, mantendrà un petit espai a l'escena política de les illes. De totes formes al PP no li ve gens malament quan no arriba a la majoria absoluta pactar amb UM...
I parlant de xifres desorbitades que fan pensar en que qualcu hi ha posat mà, a Felanitx han instal·lat un grapat de cartells i planols informatius a diversos punts del poble, i crec que segons vaig llegir, havien costat uns 17.000 €, normal que la gent es malpensi...
I res, jo avui he tornat de ca nostra i he de dir que han estat uns dies molt intensos (anant a comprar roba, a sa perruqueria, per foravila...) encara que només m'ha mancat anar a la manifestació que va tenir lloc aquest divendres passat a Ciutat, i el motiu es que m'en vaig donar compte quan ja tornavem de Palma, i no era pla.
Poca cosa més, demà allà tenen pont per ser el Dia de les Illes Balears i jo he hagut de tornar avui amb una certa enveja (perquè a més l'11S no afecta a dia lectiu, i la Mercé tam´poc), i és que com m'ha dit mu mare, "Sinó estudiassis a Barcelona també el tendries".

Ah, i per cert, votau a les 2 noves enquestes del bloc!

Imatges de Sardenya

Escultura de l'anomenat Cementeri Monumental. En la meva opinió, a Cagliari han sabut explotar el cementeri com a recurs turístic. Crec que a d'altres ciutats s'hauria de fer el mateix, de fet, fa temps que tinc ganes de fer una expedició al Cementiri de Montjuïc a visitar tombes de segons quins personatges celebres.

Detall del Jardi Botànic.


El castell de Sant Miquel, construit sota el domini català, consta de tres torres i es troba a damunt una muntanyeta que la ciutat ha engolit.






Tres imatges camí de Villasimius, pels penya-segats, les cales i els pobles d'aquella zona de l'illa, que guarda certes similituds amb la Serra de Tramuntana.






Tres vistes des d'un mirador, s'horabaixa de tard.

Al fons a l'esquerra (on es veuen les banderes) es troba la porta de l'alberg. A s'enfront es veu un passadís que conduia a un carrer comercial de darrera. Allà dins s'hi trobava una cripta.



On és la bandera italiana? Està enterra!



Pintada sobiranista sarda. Si no vaig malament, es tradueix com "Millor sols" i es troba acompanyada per la bandera de l'illa, que, amb fons blanc, mostra una creu vermella i quatre caps negres.



Un nuvol fa ombra damunt una part de la ciutat



Imatge del Palazzo Cívico, situat a la Piazza Matteotti, alberga la seu de l'Ajuntament (o de la Comune di Cagliari)



Imatge d'un trolebus circulant per Via Roma, important artèria d'oci i comerç de la ciutat, a mig cami entre Jaume III (pels arcs) i el Passeig Marítim.

VIatge a Cagliari

Publicat a El Felanitxer (al proper número)

Cagliari és la capital de la regió autònoma de l'illa de Sardenya. Està situat al sud de la citada illa i n'és la ciutat més poblada. Tal com es pot apreciar al mapa, Sardenya és una illa bastant gran, superant Mallorca en dimensió.
Tot i la proximitat geogràfica existent entre ambdues illes, es fàcil constatar que no existeix cap línia de comunicació directa. Això crec que s'hauria de canviar i una bona fòrmula per aconseguir-ho hagués estat, en la meva modesta opinió, aquell projecte d'Eurorregió de les illes del Mediterrani Occidental (les Balears, Córsega, Sardenya i potser també Sicilia) que proposà al seu dia el president Antich per crear vincles entre aquestes i també per fer pressió i aconseguir finançament de la Unió Europea.
En aquesta illa hi ha devers tres aeroports comercials que tenen connexions amb la Península a través d'una coneguda aerolínia de baix cost amb la qual nosaltres varem viatgar des de Girona. Com a catalanoparlant, com comprendreu, m'hagués fet més gràcia arribar a l'aeroport de L'Alguer però, tenint en compte que el principal motiu d'haver viatjat a aquest indret foren uns vols a 2 € amb destinació a Cagliari, varem comprar aquests, deixant L'Alguer per una altre ocasió, perquè ja a l'illa en tren s'havia de fer transbordament i no sortia a compte travessar Sardenya.
De totes maneres, s'ha de dir que a Caller (que, segons la Viquipèdia, és el nom català d'aquesta ciutat) i a tota l'illa en general també s'hi poden trobar reminiscències catalanoaragoneses com poden ser el castell de la ciutat o molts topònims.
En arribar, el primer que ferem fou agafar un bus des de l'aeroport (situat a tan sols uns 5 KM de la ciutat) cap a la Piazza Matteotti, centre neuràlgic de comunicacions de la ciutat, amb l'estació d'autobusos, la de trens i parades d'autobusos urbans i trolebusos. Aquest darrer mitjà, a mig camí entre un autobus i un tramvia, està connectat a una catenària elèctrica però enlloc de rails té rodes, fou instaurat sinó vaig molt errat a diverses ciutat de l'Estat Espanyol en temps de la Dictadura ja que no necessitava petroli i era més barat que un tramvia.
Desprès ens varem dirigir pels carrerons del centre històric, molt similar al de Ciutat, fins a l'alberg (Hostel Marina), que es troba situat a una bucòlica plaça amb arbres i una esglèsia, al bell mig de la ciutat. Aquest es troba en les inmediacions d'un palauet reconstruit per acollir aquest establiment amb habitacions amb bany, gelera i televisor de pantalla plana.
L'endemà, en haver desdejunat al pati de l'alberg, que em va recordar per la seva estructura a alguns de Palma, varem visitar els principals monuments de la ciutat, que tampoc son molts. Passarem per la Torre de l'Elefant, la Catedral, la Ciutadella dels museus o la Galeria d'Art Sarda; tot això situat al barri de Castello, a damunt un turó amb molt bones vistes de la ciutat.
El dia següent era diumenge i voliem seguir amb les visites encara que pertot estava tancat. Varem voltejar per lo que aqui seria un Passeig Marítim, que allà era un aparcament de cotxes i coses així. En aquest sentit s'ha de dir que la percepció que dona Cagliari és que es troba un pas enrerre en quan a urbanisme, deixant pocs espais per als vianants i molts per als vehicles. Passejant ja quan es ponia el sol, però, varem pujar per unes escales i varem trobar el millor mirador de la ciutat, que no sortia als mapes ni als itineraris turístics. Només per això, la passejada va valer la pena.
El fet de que tot estàs tancat potser responia a que en ple febrer, ens trobavem en temporada baixa i els únics turistes que es veien pels carrers erem pràcticament nosaltres. En aquest sentit, s'ha de dir que allò que més abundava per l'alberg eren espanyols i catalans, arribats a l'illa probablement impulsats per les mateixes tarifes aérees que nosaltres i aprofitant també la setmana intersemestral.
Potser fos aquest dia que varem sopar a un lloc de menjar ràpid, suposam que, italià que estava molt bé, amb coses de pasta, minipizzes i piadines de xocolata que ens varen deixar bon gust. Hi havia al centre uns quants restaurants de menjar sard però entre una cosa i l'altre al final no en varem provar cap.
El dilluns varem dirigir-nos cap a l'estació d'autobusos on varem comprar uns bitllets per anar a un poble anomenat Villasimius, situat a l'extrem sud-oriental de l'illa. El trajecte va durar una hora i mitja per un recorregut de no més de 30 kilometres. La resposta per això la trobem en que, en haver sortit de l'àrea metropolitana de Cagliari, varem començar a endinsar-nos en la muntanya i a fer curves i més curves. Ja només pel trajecte d'autobus va valer la pena la marejada perquè per una banda, i des de dalt d'uns penya-segats es veien desertes cales i platges d'arena blanca mentre per altra banda hi trobavem àrides montanyes tampoc massa altes i tranquils poblets de cases blanques. En arribar a Villasimius ens varem adonar que al poble no hi havia massa coses per veure així que ens varem encaminar cap a una platja propera, que estava deserta i allà hi varem dinar d'entrepans que duiem. Varem fer quatre fotos als ametllers que ja tenien flor, tampoc és pla de fer cap poema de l'estil de n'Aina Cohen però ja dic que el paisatge és molt similar al de Mallorca.
Tots aquests dies havia fet bon temps, amb molt de sol i temperatures agradables. Això va canviar el dimarts, en que varem procedir a visitar els llocs que diumenge estaven tancats. Entre d'altres, varem visitar el Cementeri Monumental i el parc que l'envolta, encara que s'ha de reconèixer que amb aquell dia plujós i amb els corbs cantant, si és que allò es pot considerar cantar, es va convertir en una passejada un tant sinistra. I parlant de sinistra (que en italià, com se sap, vol dir esquerra), hem de dir que pels voltants del cementeri hi havia una pintada que a jo personalment em va sonar a independentista sarda. En aquest punt s'ha de dir que no vaig saber distingir el parlar sard de l'italià o, simplement, es que ningú parlava sard.
Desprès de la visita mortuòria, varem agafar un trolebus que ens va portar fins al Castell de Sant Michelle (encara que es pronuncia molt similar al nostre Sant Miquel). Als sovint vetustos busos i trolebusos urbans el conductor no ven bitllets sinó que hi ha una màquina on tu mateix el compres i una altre on el "piques". Nosaltres el varem comprar però, fent-nos els innocents, no el varem gastar i ens va servir per una altre ocasió. De fet, ens varem fixar que molts usuaris no pagaven i el conductor no deia res i és que, tenint en compte que els busos d'allà tenen tres portes i es pot entrar tant per la del davant com per la del darrera (la del mig és la "uscita", la sortida), dubtem de que molta gent pagui.
Com deiem, el castell es troba al cim d'un turó a les afores de la ciutat i fou aixecat a l'època de domini català. Consta de tres torres de planta quadrada i està en un estat no molt curiós. Tal vegada per això no es podia entrar al seu interior. Fos com fos, el parc que l'envoltava també oferia una bona perspectiva de la ciutat.
També varem anar a l'Orto Botanico i a l'Anfiteatre Romà, però la pluja i també uns "andamios" que cobrien les ruïnes ens varen fer deixar-ho pel dimecres.
I poca cosa més, al jardí botànic, que era molt gran, hi varem veure gran quantitat d'espècies encara que, com no, hi havia una bona mostra de figueres de moro com les que hi ha per damunt Sa Mola que em va fer molta gràcia.
S'ha de dir que ens va ser molt dificil trobar souvenirs que anessin més enllà de les típiques postals que venen als estancs, havent d'esperar (i això és la típica cosa que sempre s'amaga) a l'aeroport per fer les compres. En arribar varem agafar un bus des de l'aeroport de Girona, que ens va costar més que el propi bitllet d'avió, en fi, son coses curioses.

Estem ben informats?

Avui en dia, en el marc de l'anomenada societat de la informació en que vivim ens pensem que estem ben informats de tot el que passa al món encara que això és més que qüestionable. Els propietaris de les grans corporacions que monopolitzen el negoci dels mitjans de comunicació son entramats empresarials amb obscurs interessos lligats a poderosos lobbies i personalitats que fan que no informin de segons quins temes que anirien en contra dels seus interessos, tot manipulant la informació.
Un cas paradigmàtic del que expliquem, i del qual en aquest bloc ja n'hem parlat en altres ocasions, és el tema de la pirateria. En aquest sentit al 86 un document d'ONG's espanyoles ja explica les malifetes de la flota pesquera espanyola (la primera d'Europa) a les costes africanes. Allà demanen una llicència que els costa 1 i treuen peix per valor de 10, mentre els pescadors amb arts tradicionals de la zona augmenten la seva misèria.
Ara, a Somalia, els mal anomenats pirates ataquen als vaixells que els roben les pesqueres i els governs dels països rics responen enviant-hi militars, pagats amb doblers públics, que afavoreixen el robatori a mà armada.
Un altre exemple podria ser el del deute extern, on a vegades s'ha pogut llegir als mitjans que el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional condonarien la deuta externa mentre que si es llegia la lletra petita i es cercava el total del deute es podia concloure que no condonarien més d'un 1,4 % del total, i d'això en fa cinc anys i encara no ho han fet.
Per altra banda, la Guerra de l'Afganistan en seria un altre exemple de com ens venen la moto. Les tres excuses que es varen posar per anar a la guerra foren trobar Osama Bin Laden, millorar la situació de la dona i també combatre el trafic d'heroïna.
La voluntat respecte el primer dels casos és més que qüestionable si es tenen en compte els nombrosos vincles entre la família Bush i la Bin Laden, ben explicats a un documental de Michael Moore (on també s'explica que el padrí de Bush finançà a Hitler).
En quan als altres dos, tampoc s'han aconseguit. La dona segueix portant burka i, malgrat comptades excepcions com algunes zones de Kabul, es manté la seva situació. A més, el tràfic d'heroïna s'ha agreujat, produint ara l'Afganistan fins un 84 % de l'opi mundial.
Llavors, havent vist que la guerra no ha servit per allò que es deia que serviria, no podem més que qüestionar-nos quins foren els motius reals d'aquesta invasió.
En aquest sentit es pot dir que el president que es va col·locar per part d'EUA, Hamid Karzai, havia treballat 10 anys com a directiu d'una empresa de petroli i 5 com a informador de la CIA. Aquest mateix president, en ser nomenat, inicia contactes amb el Pakistan i amb Turkmenistan per tal de tractar la construcció d'un oleoducte que anès de la Mar Negra cap a l'Oceà Indic, passant per aquests països.
A més, s'ha confirmat que un germà del president afganés és un dels capos de la droga més importants de la regió.
Hi ha molts d'altres exemples de tot això, passant per la grip A (de la qual també s'ha parlat aqui anteriorment), fins al tema del Prestige. D'aquest tema s'en va parlar molt a tot l'Estat i de ben segur hom es considera ben informat d'aquest assumpte. Malgrat tot, va haver d'esser un mitjà estranger (Le Monde, el 70% de la propietat del qual està en mans dels seus propis treballadors) qui va investigar qui estava darrera d'aquell transport "de baratillo" (el vaixell no disposava de doble casc, no estava assegurat i la tripulació no tenia experiència), tot descubrint que darrera un complex entramat d'empreses i societats s'hi trobaven els interessos de Vladimir Putin.
També es podria recordar un titular dominical de La Vanguardia que parlava de que Espanya era el segon pais de la UE amb més immigrants però a l'interior es veia que no era el segon sinó que era el tercer, això en termes absoluts, baixant en termes relatius (és a dir, comptant el tant per cent d'immigrants pel total de la població) fins al vuitè.
Finalment, caldria esmentar un estudi de la Universitat de Santiago de Xile que parlava de que 150 de 180 dels consellers dels 15 mass-media més importants dels EUA (i que per tant serveixen de far, de mirall on es miren els periodistes d'arreu del món, com a mínim, occidental) eren membres d'importants lobbies o grups de pressió.
Tot això ens demostra com els mitjans no son lliures ja que depenen dels propietaris i també de la publicitat.

Reflexió sobre la mobilitat a Felanitx

La mobilitat és un element vital per al desenvolupament de les societats i dels seus individus, així com també per a les relacions entre aquests.

Des de sempre ha estat un factor molt important però fou en el marc de l'anomenada Segona Revolució Industrial quan el transport de persones i també de mercaderies entre distàncies curtes però també entre distàncies llargues, feu un salt quantitatiu i també qualitatiu amb l'extensió de les xarxes de camins de ferro en particular i les comunicacions en general.

Avui en dia, les nostres societats estan cada vegada més interconnectades pels distints mitjans de transports i comunicacions. El municipi de Felanitx, com es de suposar, no és una excepció i cada dia es realitzen una gran quantitat de desplaçaments quotidians que tenen com a origen o destinació aquest municipi del llevant mallorquí.

Quan es parla de mobilitat als nostres dies no es poden obviar termes com accesibilitat, sostenibilitat o intermodalitat. El primer fa referència a l'igual dret que tenen tots els ciutadans, independentment de les seves condicions físiques o econòmiques a l'hora d'accedir als mitjans de transport. Per altra banda, la sostenibilitat fa referència a les externalitats negatives que pot tenir la mobilitat (així com tantes altres activitats humanes) sobre el medi ambient. Finalment, intermodalitat fa referència a la combinació de distints mitjans de transports per tal de facilitar els moviments als viatgers, tot ampliant notablement les xarxes de transport.

Aquestes necessitats de transport de les que parlavem poden ser cobertes mitjançant l'ús de distints tipus de mitjans, ja siguin públics o privats encara que es mitjançant una àmplia implantació i una garantida eficàcia dels primers que es pot permetre assolir una mobilitat accessible per a tothom i respectuosa amb el medi ambient. És per això que les administracions públiques han d'afrontar de cara aquest repte que suposa la mobilitat tot realitzant una ferma aposta pel transport públic, inclusiu i universal.

En la societat actual el major nombre de desplaçaments, atenent als motius d'aquests, es l'ocupacional (el que es fa per anar i venir de la feina). En el cas que ens ocupa, la mobilitat suposa un repte encara més gran tenint en compte l'escàs nombre de transport públic existent al municipi.

Felanitx no és una ciutat dormitori encara que cada vegada és més gran el nombre de felanitxers que s'han de desplaçar a d'altres municipis veïns, però també a Ciutat, per tal de guanyar-se el pa. Això, entre d'altres, es afavorit per la manca de cap gran centre de treball al nostre municipi.

Sigui com sigui, la societat balear (amb un dels indexs més elevats de cotxes per habitant de la UE) no és la millor en quan a conscienciació social respecte el transport públic. L'excusa que s'usa normalment en aquest punt és la de dir que gairebé no hi ha transport públic i, si bé això en part es cert, s'ha d'apuntar que dificilment es pot augmentar la freqüència d'un servei perpetuament infrautilitzat. No obstant això, les administracions haurien de fer respecte de Felanitx un esforç per augmentar els busos a Ciutat, a Portocolom i a Manacor -on es pot connectar amb molts pobles via tren-; entre d'altres a més de publicitar aquestes línies i els seus horaris.

A més, s'haurien d'implementar polítiques en favor de l'ús compartit del cotxe en casos on l'horari i el lloc de destí siguin similars.

En un altre ordre de coses, parlant de desplaçaments interns, s'haurien de construir una serie d'aparcaments al centre de la vila així com també una xarxa coherent de carrils bici per tot el municipi. Aquesta hauria d'estar complementada amb aparcaments segurs per aquestes.

Més dificil queda l'arribada del tren a Felanitx, ja que la línia pel Sud no és una prioritat i, tal vegada, no fora rentable. No obstant això, només la demanda activa dels pobles i dels seus habitants podria possibilitar el retorn d'aquest mitjà de transport emblemàtic. En aquest sentit, crec que una línia Palma-Aeroport-Llucmajor-Campos-Felanitx-Manacor seria idònea per solucionar la mobilitat en aquesta zona de l'illa.

Comença el segon quatrimestre

Com és costum, tornam a reobrir el bloc desprès d'examens i posterior parèntesi intersemestral per tornar a partir a velocitat de creuer, amb suposades energies renovades que haurien de durar fins a final de curs.
Els examens, vist lo vist i comptant amb agradables sorpreses, han anat bastant bé, tot i que encara falta per posar la nota per part del professor de Seminari d'Habilitats Professionals, treball del qual en altres ocasions ja he parlat.
Desprès del darrer examen, el de PIE de dimecres, dijous vaig anar a fer quatre feines de paperassa per Barcelona per ADUAB i altres abans de netejar el bany i preparar la maleta.
El divendres varem partir cap a Girona on varem fer una petita visita turística i on varem dinar de menu a un lloc on estava molt bé, encara que quan varem veure l'hora varem demanar que ens lliuressin el segon plat per emportar (afortunadament eren unes delicioses pizzes "catalanes" amb botifarra i demés), cosa que no va evitar que perdessim el bus a l'aeroport pel qual ja haviem comprat els bitllets i haguessim d'agafar un taxi.
En arribar a l'aeroport, desprès de passar el control i cercar la porta, i tenint en compte que a causa de l'estres no teniem massa gana, varem fer estranyes peripècies per encabir les dues pizzes dins una maleta (política de Ryanair, que només deixa embarcar una peça d'equipatge), per la qual cosa varem posar les dues dins la mateixa capsa. Potser per això, quan embarcavem l'hostessa ens va demanar amb una mitja rialla si havien estat bones les pizzes.
Desprès d'això varem baixar a la pista per accedir fins a l'avió i varem volar plàcidament fins a Cagliari, on varem aterrar puntualment i varem agafar un bus que ens va portar fins a la Plaça Matteotti, punt neuràlgic de les comunicacions a la ciutat que estava a prop del nostre alberg.
Tot i que ja em dedicaré en una altre ocasió a escriure una mica sobre el viatge a Sardenya, ara només diré que l'alberg estava molt bé, en el marc d'un palauet restaurat al bell mig de la ciutat.
El viatge va estar molt bé encara que aqui s'ha d'apuntar, per a qui no ho sàpiga, que aquell mateix dissabte en que jo passejava per la Torre de l'Elefant o el Palazzo Civico, es casava un cosí meu a Mallorca, noces a les quals lògicament no vaig poder assistir. He de dir, com a excusa, que el bitllet el teniem comprat del novembre i de l'esdeveniment se'm va informar exactament 15 dies abans, cosa que feia dificil anul·lar aquest viatge.
A Cagliari hi varem estar fins dimecres, dia en que varem tornar cap a Girona, per fer nit a Cerdanyola (desprès d'esser estafats per un taxista) i agafar un bus el dia següent amb destinació a Saragossa. D'allà varem anar a La Muela. Aquest poble, del qual en podria escriure un post sencer, és un bon exemple de que la corrupció i l'especulació urbanística no son sempre sinònim de platja.
Aquest poble, l'alcaldessa del qual ha estat imputada en diversos casos de corrupció,
està situat a les afores de Saragossa i ha crescut molt en els darrers anys. Per una banda al nucli del poble i per altra banda en el marc d'una urbanització que de punta a punta arriba gairebé als deu quilòmetres. Allà s'hi ha construit un nou auditori, una plaça de toros i diversos museus, com un de l'oli i un del vent. Aquest darrer té la seva motivació en que el municipi també ha aconseguit una bona grapada d'ingressos per l'instal·lació de parcs eòlics.
En un altre ordre de coses, dir que per allà hi feia molt de fred i crec que no exager si dic que no havia passat mai tant de fred com dissabte, quan varem sortir a fer un passeig pels "barrancos" de per allà. Com a prova d'això, només diré que va nevar dijous i diumenge encara es conservava una bona quantitat de neu.
I res, diumenge varem tornar cap aqui i ahir va tenir lloc el primer dia de classes del segon quatrimestre, amb la primera classe de Política Exterior Espanyola i Hisenda Pública.
Més tard, vaig assistir a la primera classe de l'assignatura de lliure elecció a la qual m'he apuntat i que porta el títol de Cultura de Pau i Gestió de Conflictes. Promet esser molt interessant encara que l'horari, de 13:30 a 15, també promet esser pesat. De totes maneres, ja vos n'aniré contant cosetes.
Avui he de dir que m'he adormit (bé, en realitat m'he despertat i he vist que era tard i m'he dit no arribaré a primera hora i he fet el mateix amb segona hora), per la qual cosa tinc remordiments ja que m'he perdut la primera classe de Política Comparada i la de Gestió Pública (que tot i haver arribat a la mitja part no s'ha fet descans).
Sigui com sigui, he aprofitat el temps i m'he apuntat a un curset sobre Llibertat Religiosa i Ciutadania Musulmana que promet ser interessant.
Després he anat a la primera sessió d'Economia Mundial, amb n'Arcadi Oliveras, que ha començat explicant perquè no feia les classes en castellà (i oferint als erasmus una sessió setmanal extra) i descrivint la dinàmica de l'assignatura a més de fer-nos una petita enquesta per escrit. Finalment, ha acabat parlant de que vivim en una societat dita de la informació però en la qual ens enganen constantment els Mass Media, cosa que ha exemplificant amb el cas de la flota pesquera espanyola a l'Àfrica i també amb la suposada condonació que s'havia venut del deute extern per part del FMI i el BM però que tan sols arribava a un 1 %.

Foto: Vista de Cagliari