Fraga Iribarne, president fundador del PP (1967)
Millor en espanyol
Tot ens fa suposar que el Govern i la família Nadal arribaran a una entesa perquè Rafel Nadal sigui la nova icona de Mallorca i de les Illes Balears a les fires turístiques de més renom. No crec que la seva presència a l’estand de la Conselleria de Turisme repercuteixi en un augment dels visitants. Aquesta qüestió la plantejaren en un debat televisiu al poeta i periodista Miquel Cardell i va tenir una resposta clarivident.
Qui sap d’on és Federer, va deixar caure. És suís, però no és un fet determinant a la seva biografia. Vull dir que els hotels de Binningen, que és on va néixer, molt probablement no han detectat un augment de la demanda de places tot el temps que ha estat el primer tennista del món. De la mateixa manera, Rafel Nadal és conegut onsevulla com un campió espanyol, que ja s’encarrega d’esbombar-ho l’immens aparell propagandístic de l’esport estatal. I si algú el relaciona amb Mallorca, no corre fins a una agència de viatges per contractar una estada de quinze dies a la Platja de Palma.
El Govern n’és conscient. Tanmateix, oferint-li un acord de col·laboració, sap que farà contents molts de mallorquins que, en major o menor intensitat, han fet Nadal seu. Són aquells que l’han volgut veure triomfar i, quan ho ha fet, s’han considerat amb dret a compartir una petita part de la glòria del seu ídol. La col·laboració institucional amb Nadal, per tant, és vista amb simpatia per força gent.
Malauradament l’escenificació de la dependència entre la icona mediàtica i el país pot haver arribat tard. Des de Madrid han ballat l’aigua a Nadal, i a hores d’ara sembla que ja ha assumit al costat dels Xavi, Gasol (aquests també catalans!), Alonso i una pila de ciclistes que ho guanyen tot, la responsabilitat immensa de fer l’Espanya unitària, que és allò que no aconseguiren Don Pelayo, els Reis Catòlics, els Borbons, José Antonio, Franco, Cristòfol Serra i un llarg etcètera d’il·lustres fracassats. Nadal s’ha posat en feina.
A la roda de premsa que concediren els tennistes espanyols a Pequín, va acordar-se que periodistes i atletes prescindirien de l’anglès i parlarien en castellà. Quan un dels periodistes va adreçar-se a Robredo en català, Rafel Nadal va arrogar-se els poders propis d’un cap de cerimonial i va respondre, abans que Robredo ho fes, amb un "mejor en español" que, a jutjar pel to casernari, va ésser més una ordre que un suggeriment. De manera que Nadal va renunciar a la seva identitat cultural amb "gesto alegre y firme el ademán", sense parar esment que acabava de ficar els peus a la galleda (i de quina manera!).
Nadal, davant la pregunta en català, no havia d’haver deixat passar l’oportunitat de fer didàctica. Podia haver explicat als periodistes xinesos i, sobretot, als espanyols, que ell i el periodista català acabaven de parlar en un idioma que no té tants de parlants com l’anglès, el castellà o el xinès, però que serveix per a expressar els mateixos conceptes, pensaments i sentiments que expressen aquests i qualsevol altre. Tanmateix, en comptes de fer-ho, va desencallar la situació amb un "mejor en español" que ha merescut les lloances entusiàstiques de la caverna espanyolista.
La gent del seu entorn més pròxim afirma que Nadal comença a estar tip de veure’s involucrat en qüestions que tenen a veure amb la llengua o amb la identitat cultural. Doncs que reflexioni una mica i s’adonarà que ha errat el camí. En lloc d’enflocar-nos respostes arrogants –en les quals l’arrogància no és més que el fals embolcall d’un servilisme pregó envers el Poder–, s’hauria de demanar quin paper juga al costat dels intel·lectuals del manifest en contra del català o fent part d’uns cartells de Nuevas Generaciones que ens evoquen l’esperit dels organitzadors de l’Olimpíada de Berlín.
1 comentari:
massa catalanista aquest escrit... es darrer paràgraf no l'he llegit, m'ha bastat ab so penúltim...
Publica un comentari a l'entrada