Història d'un acrònim

·Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo"
De http://www.dbalears.cat/

Enguany és el 75è aniversari d'una paraula que, en un tres i no-res, va ser d'ús comú: estraperlo. Malgrat derivar d'un gran escàndol, i malgrat la vinculació amb Mallorca, molta de gent ignora l'origen del mot, el qual sovint s'utilitza erròniament com a sinònim de contraban. Per més que hi ha similituds en l'efecte (frau a la hisenda pública), la nova paraula té entitat perfectament definida. Procedeix d'un episodi de corrupció política que va fer caure Alejandro Lerroux de la presidència del govern espanyol, esfondrant-se, amb ell, el Partit Radical. Cal recordar que Lerroux era un agent colonial que es desplaçà a Catalunya just encetat el s. XX. Ho explica Indalecio Prieto a les seves memòries, en les quals detalla com Segismundo Moret, ministre de Governació, envià Lerroux a Barcelona, patrocinat amb fons reservats espanyols, per atiar l'enfrontament ètnic, amb l'arma fàcil de sembrar el conflicte lingüístic amb els immigrants. Amb demagògia populista, Lerroux va tenir suport fins que, amb indicis de corrupció, l'any 1914 l'electorat català li va girar l'esquena i es va haver de presentar a diputat per Còrdova. La tècnica de Lerroux encara avui és d'ús comú i l'hem patida a Mallorca (Andratx, Llucmajor, Sant Joan...), amb polítics excedents de la milícia que, gairebé sempre, desemboquen en casos de corrupció. Encara avui, Lerroux té imitadors que es dediquen a anar a gratar les puces als altres, com per exemple fa Rosa Díez quan ve a Mallorca i a Menorca, del bracet dels botiflers, a dir-nos quina ha de ser la nostra política lingüística.El maig de 1934, la senyora Lowmann i el seu espòs, Daniel Strauss, un jueu alemany que s'havia nacionalitzat mexicà, s'associaren amb Jules Perel (Perel & Co), el qual, rodejat de polèmica, havia mantingut casinos a Holanda. Els tres socis patentaren una ruleta de la seva invenció amb el nom straperlo, acrònim d'Strauss, Perel i Lowmann (n'hi ha que parlen d'un Perlowitz o d'un Perlo, inexistent) i sol·licitaren permís a la Generalitat de Catalunya per instal·lar-la a l'hotel Terramar de Sitges. Lluís Companys s'hi va negar, d'acord a la tradició esquerrana contrària al joc que, com és sabut, va instaurar Carles III per la cobdícia borbònica de recaptar ingressos. L'oposició de la Generalitat va obligar a desviar el punt de mira dels estafadors cap a Mallorca, on Francisco Franco era el comandant militar que imitava la Guàrdia Civil a l'hora de fer els ulls grossos per facilitar el contraban del seu amic Joan March, més endavant patrocinador de la rebel·lió militar. Així varen establir el precedent de l'hotel Formentor (s'assegura que també s'instal·là una ruleta igual en el "Círculo Mallorquín") per poder apuntar cap a objectius més ambiciosos.Per legalitzar el joc a nivell de tot l'estat (i imposar-lo a Catalunya i al País Basc, que no el volien), els estafadors varen subornar la família d'Alejandro Lerroux, el qual presidia el govern en coalició amb la CEDA de Gil-Robles, i varen poder instal·lar la ruleta en el Gran Casino de Sant Sebastià, però només va funcionar una sola nit, perquè es va demostrar que la ruleta era elèctrica i, controlada amb un botó, feia guanyar la banca sempre que volia. L'escàndol polític no es va destapar fins al setembre de 1935, quan Strauss va presentar al president de la República, Niceto Alcalá-Zamora, els comprovants d'ingressos a la família Lerroux i altres polítics (com Salazar Alonso, batle de Madrid), a més del pacte subscrit amb una clàusula que preveia, en cas de prohibir-se el joc, una indemnització que Lerroux no va pagar. El mes d'octubre, Strauss en va facilitar còpia a Manuel Azaña, cap de l'oposició, i una comissió d'investigació traslladà els fets al Tribunal Suprem que, a finals de 1935, per tapar-ho, va exculpar Lerroux i Salazar Alonso a canvi de les seves dimissions. L'escàndol va ser majúscul i va posar punt i final al govern republicà de centredreta, conegut com el bienni negre. Les esquerres forçaren dissoldre les Corts i convocar eleccions que, celebrades el febrer de 1936, donaren la victòria, molt ajustada i efímera, al Front Popular. El nom de la ruleta va començar a ser usat com a sinònim de frau i de corrupció. Durant la guerra dels Tres Anys, s'aplicà a l'activitat del mercat negre. La popularitat del mot va generar el derivat "estraperlista" per designar el que es dedicava al comerç il·legal dels articles decretats per Franco subjectes a les "cartilles de racionament" (1936-1952), mitjançant el tràfic clandestí de mercaderies prohibides (oli, sucre, farina...). L'Enciclopèdia Espasa va incorporar la paraula l'any 1940. Al cap i a la fi, Espanya té un do especial per crear i exportar mots. El Diccionari Britànic, poc partidari de validar barbarismes, va incorporar una paraula que no tenia equivalent. Ara, per designar una insurrecció militar, els anglesos disposen de "pronunciamiento", una aportació gens d'estraperlo.

Pregària

Tu bé ho saps, Senyor. Hem viscut just
entre la posta
i la sortida del sol i mai no et buscàrem

quan sorpresos per l'adveniment de la nit
acatàvem el domini del seu imperi.

Tampoc quan buidàvem els vasos
generosos,
mentre metabolitzàvem licor en coratge.

No t'hem necessitat mai en la conversa
esparsa,
ni en l'últim cigarret manllevat de la nit

Tu, Senyor, no eres als escusats quan
rebiem,
entre excrements la comunió amb cocaïna

ni en pistes de ball, talment camps de
batalla,
on la promesa de sexe era l'única arma

i els moviments del ball un ritu d'agonia.
Ha anat bé, Senyor. Més que res no ens has
fet nosa

ni tan sols quan, vençuts per les nits massa
breus,
arrossegàvem els peus pels túnels obscurs

de les sortides dels bars guiats per la llum
encegadora i hostil del portal del dia;

anant d'esma cap a la claror que ens tornava
a la tenebra de la diària mort.


Llunari, JOSEP LLUÍS AGUILÓ.

Va de turisme

Publicat a El Felanitxer

Avui variaré una mica de contingut ja què, a risc de convertir-me en allò què en castellà es defineix com "maestro de todo, sabio de nada", parlaré de turisme sense ser-ne un entès, però mantenint una petita dosi de crítica i, també, de proposta.

Fins a la primera meitat del segle XX les Illes Balears eren una regió amb una economia pràcticament agrícola i industrial, en què el pes de la indústria era més gran en el cas de Menorca i menor en el cas de les Pitiüses. En aquella època el turisme era una raresa i les motivacions bàsiques per a la vinguda a les Balears eren diverses: el desig d’aventura, l’interès per explorar un món diferent del que coneixien o, fins i tot, terapèutiques. Es tractava de viatgers de renom, alguns dels quals com George Sand o l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, deixaren testimonis escrits fruit de la seva estada al país.

Des de la dècada dels anys seixanta, però, el turisme passà a ser, en només trenta anys, la base d’un nou model de creixement econòmic gairebé únic a la Mediterrània. El turisme s'ha convertit des de llavors en el motor de l’actual riquesa de les Illes Balears i de l’alta qualitat de vida que ha acompanyat aquesta riquesa.

Sigui com sigui, però, crec que avui en dia per tothom s'ha fet evident la necessitat d'un canvi profund en el model turístic de sol i platja, també conegut com de les tres "s" (per sol, sexe i sorra) què, a banda de la seva manifesta temporalitat s'ha vist insostenible a causa de la massificació a que condueix, tant és així que aquest procès de massificació i destrucció del mediambient se'l coneix amb el nom de "balearització". Per qualque cosa serà...

És també poc productiu perquè el fet de què anglesos de classe treballadora amb el model del tot inclòs, i lo abusiu dels preus que no convida a fer despesa ni tan sols a sortir a fora de l'hotel fa que venguin a Mallorca a posar-se una polsera cutre per ajeure's a una tumbona mentre tornen vermells com a gambes i beuen sense descans birres o refrescos, què, per allò d'abaratir costos no solen ser precisament de primera qualitat.

El nostre municipi, com és normal, no escapa a molts d'aquests problemes estructurals i de ben segur què tothom coneix qualque "fix discontinu", algú què només treballa a l'estiu, i per cert ho fa moltes hores i, generalment, amb unes condicions dubtoses per tal de provar de ser competitius amb les noves destinacions on els costos son inferiors i el territori encara no està tan malmés.

No ho dic jo sinó què ho diuen els entesos això de què amb aquest model no anam enlloc i, per això, s'hauria de canviar, encara més si tenim en compte les previsions que apunten a un creixement del nivell de la mar causat per la nostra opulència, que farà desaparèixer moltes platges.

No crec, però, què per canviar-lo en el nostre cas sigui de vital importància construir el famós passeig marítim ja què, es port, com tothom sap, té bones dosis d'encant i espais pintorescos. Per tant, en aquest sentit, potser lo únic què es podrien plantejar serien un parell de carrils bici, tot millorant les aceres i conservant netes les roques i les barraques per tal de convidar, tant a propis com a estranys, per seure i passejar.

Per altra banda, crec que no estaria malament recuperar el malmés patrimoni, ja sigui històric, cultural o natural, del qual ja n'he parlat en d'altres ocasions, per tal de rompre amb l'estacionalitat i crear una oferta "d'ecoturisme" què sens dubte hauria de comptar també amb una xarxa de vies verdes o rutes cicloturístiques què permetés vertebrar el municipi tot connectant els potencials punts d'interès turístic entre si i amb altres xarxes verdes com, pere exemple, la que passa per Porreres. Aquestes vies potenciarien la desestacionalització ja què incentivarien l'arribada de "guiris" a èpoques com la primavera. Així, també s'haurien de preservar i senyalitzar els camins tradicionals, ja siguin per la costa o per l'interior. Tampoc, dit sigui de pas, ens hem d'oblidar d'altres esports, si pot esser més sostenibles que el golf com el submarinisme, l'esqui nàutic, l'hípica, el vol en globus o la multiaventura.

A més, seria de bojos no potenciar les activitats com mercats, fires i festes què se fan arreu del terme de Felanitx. En aquesta línia, no estaria de demés promocionar entre els visitants els bens i productes d'aqui, convertint-los en una alternativa de bon gust als "souvenirs" típics, evitant, per exemple, què es comprin les ensaïmades de Son Sant Joan, monopoli d'una constructora madrilenya per gentilesa d'AENA.

En definitiva, el turisme al nostre municipi i a les Illes en general necessita mà de metge. Ha de viure una reconversió que li permeti afrontar amb solvència els reptes de futur, tot fent-lo menys nociu respecte l'entorn i més beneficiós per a les persones, amb millors condicions per als treballadors.

Patis de Ciutat, anant-hi en bus

Avui hem anat a Ciutat amb l’objectiu d’assistir a una ruta de patis senyorials per la part baixa de Ciutat.
Per anar-hi hem agafat el bus Caldentey, l’haviem d’agafar a n’es port encara que a algún il·luminat se li ha acudit eliminar la parada de la part de Sa Capella, essent la més propera a n’Es Babo la de la rodona de l’entrada del poble, a un grapat de quilòmetres… Essent així, i amb el temps curt, hem decidit anar a agafar-lo a n’es Passeig de Felanitx. Hi havia molta gent entre gent d’aquí i estrangers. Per una banda, m’agradaria dir què encara no hi ha la possibilitat de “picar” amb una targeta sinó què va amb els anacrònics bitllets de tota la vida. A banda d’això, un gairebé simbòlic descompte per families nombroses o per pensionistes t’obliga a emplenar un paper amb totes, i quan dic totes son totes, les dades del viatge (data, d’on a on vas, preu del bitllet, descompte, preu final...). Si és mira el descompte que fan, un se’n dona compte de què no val la pena perdre es temps i sa llavor.
Partim, amb la gonella Canal Quatre Ràdio Murta de fons. Dir en aquest punt què he arribat a comptar quatre o cinc barbarismes entre els anuncis de l’emisora, això entre músiques del temps de na Maria Enganxa...
Arribam a Porreres on feim una volta considerable per totes les rondes del poble. A les diferents parades hi puja molta gent i estam una bona estona ja què tothom paga amb monedes i poca gent ho duu just.
Autovia fins a Algaída, on també feim una bona voltera. Allà si què hi ha molta gent, falten 7 places i aqui, no és com a Cerdanyola, els busos no estan preparats per dur gent dreta per la qual cosa el xofer crida a Felanitx i demana si en poden enviar un altre perquè encara falta un altra parada. A la seu de l’empresa no van de res i li diuen què faci pujar la gent. El xofer s’ha emprenyat i, entre d’altres coses, li ha dit a sa madona què “Si me lleven es punts, tu me pagaras tots aquests mesos” i, abans d’advertir als clients què “Si peg una frenada i vos rompeu es morros, en té sa culpa sa empresa. Jo no hi puc fer res pus”.
Afortunadament a la següent parada no hi havia ningú. Hem sortit a l’autovia fins a Son Ferriol perquè s’havia d’aturar a Son Llàtzer. Més tard hem seguit fins a ciutat on molta gent, la majoria, ha davallat al carrer Manacor. Els què hem quedat hem fet una volta bastant llarga per l’Eixample de Palma abans de descendir a la nova i subterrànea Estació Intermodal on hem arribat.
El bus què hem agafat crec que partia de Portocolom a les 9 i de Felanitx a les 9:30. Hem arribat a Palma passades les 10:30 i hem anat a berenar, curts de temps, perquè abans de les 11 haviem de ser a la Costa de Santo Domingo on hem començat la ruta.
Aquesta ha estat força bé, molt interessant, veient una grapada de patis. Algunes anècdotes podrien ser què el pati més gran és el de Ca’n Berga (o potser Verga?) on hi ha els jutjats. Aqui el propietari va demanar al rei per enrajolar-lo amb monedes i aquest li va dir què si però què havien d’estar dretes per no trepitjar-li la cara i, essent així, l’amo va considerar que era excessiu. Així i tot, no es va privar de fer els massissos balcons de plata. Aquest es un jutjat, un altre és un hotel, d’altres son conselleries i d’altres fundacions. D’altres, en canvi, son vivendes de luxe i botigues també de renom i un altre és un bar de copes il·luminat amb moltes espelmes i on, el divendres a mitjanit, hi ha una pluja de pètals de roses, encara què els preus no son precisament populars. I xerrant de populars, hem passat per davant Ca n’Ali Babá, perdó, Ca’n Matas...
A ca’n Weyler i a n’es Casal Solleric ja hi havia estat...
Bé, hem anat a veure molts casals encara què cap Palau ja què, segons la guia, la noblesa mallorquina no era massa estirada i deia què, de palaus a Ciutat, només n’hi havia dos de palaus, el del Bisbe i el de l’Almudaina.
Finalment, tranquils, no vos descriuré el recorregut; acabaré amb una reflexió. Moltes d’aquestes cases eren de cognoms què no eren típicament mallorquins com Ca’n Maroto, Ca n’Iraola, Ca’n Belloto, Ca’n Saint Simon o Ca’n Weyler, entre d’altres. La qüestió és que amb el pas del temps es van adaptar a la societat mallorquina, integrant-se a la perfecció. Per tant, m’agradaria que això fos una reflexió compartida en aquests dies de crisi econòmica que fan sovint que rebrotin en el si de la nostra societat ideals racistes i xenofobs. En aquest sentit, potser també cal dir què
Per cert què el compte de Saint Simon (per cert què jo em vaig llegir un llibre d’un tal Saint Simon per Teoria Política encara que no se si deu ser el mateix, perquè el “meu” era un socialista utòpic que va acabar en la indigència...) va venir a l’illa fugint de la Revolució Francesa i va construir el pati, el casal, què a jo més m’ha agradat de tot el recorregut. Destacaria la façana interior i una torre que s’eleva per entre totes les altres edificacions veïnes. Potser algún dia em compraré una de les vivendes de luxe què hi ha avui en dia... Somiar es gratis, no?

El curs s'acaba al setembre

Ja fa molt de temps que no escric i la veritat és què hi ha moltes coses què contar. Cal potser recordar una agradable setmana de turismo per Barcelona amb na Laura, visitant el Tibidabo, Montjuic, el MACBA i el Museu Picasso, el Raval, els parcs Güell, del Laberint i de la Ciutadella; anant també a la platja a Vilanova amb na Gemma i en Joanra (què amablement ens hi va dur en cotxe) i fent una volta també amb la clàssica golondrina.
Vaig tornar el dissabte a vespre a una hora què s’apropava a la mitjanit i què, pensava jo, permetria una major agilitat per dins Son Sant Joan. No va ser així ja què a la mateixa hora varen arribar 2 avions més, amb el conseqüent embós a les cintes. Això, sumat a què el nostre va aparcar a la part més llunyada del mòdul D, va fer que m’haguessin d’esperar una estona.
I ja ens hem instal·lat a n’Es Babo, que per cert esta sorprenentment tranquil, trist i desangelat inclús, encara que no hi hagi, ara per ara, Internet; vivint certament incomunicats.
En quan a notes, es confirma què en duc una per Setembre. Es tracta de Tècniques d’Investigació I i explicaré sa feta. El dia què el profesor va penjar les notes em va enviar un mail indicant-me què m’havia posat un No Presentat i què volia parlar amb mi abans de posar-me la nota. Jo, com no podia ser d’una altra manera, hi vaig acudir el dimarts de la setmana turística i em va dir què enlloc de comentar el gràfic 6 havia comentat el 5 i què si li comentava el que tocava en aquell precís instant, m’aprovaria.
Com suposareu, amb na Laura per allà jo no m’ho havia mirat i, si a això li sumam la meva mala memoria amb tres setmanes entre l’examen i la revisió amb tres examens posteriors, sumant-li a això els nervis del moment; entendreu què en Robert va acabar per dir-me “Bé doncs què et sembla si es veiem al setembre?”. “Bé” li vaig respondre jo, i què li havia de dir??
Parlant de les altres, totes surades encara que amb notes senzilles
Per cert, crec que l’examen de recuperació és dia 9 a les 12, cosa què no deixa de venir-me de nou ja que és el primer que faig a la convocatòria de setembre i m’intranquilitza molt això de no poder dir al juliol què ja he acabat el curs.