divendres, 10 de juliol de 2009

Patis de Ciutat, anant-hi en bus

Avui hem anat a Ciutat amb l’objectiu d’assistir a una ruta de patis senyorials per la part baixa de Ciutat.
Per anar-hi hem agafat el bus Caldentey, l’haviem d’agafar a n’es port encara que a algún il·luminat se li ha acudit eliminar la parada de la part de Sa Capella, essent la més propera a n’Es Babo la de la rodona de l’entrada del poble, a un grapat de quilòmetres… Essent així, i amb el temps curt, hem decidit anar a agafar-lo a n’es Passeig de Felanitx. Hi havia molta gent entre gent d’aquí i estrangers. Per una banda, m’agradaria dir què encara no hi ha la possibilitat de “picar” amb una targeta sinó què va amb els anacrònics bitllets de tota la vida. A banda d’això, un gairebé simbòlic descompte per families nombroses o per pensionistes t’obliga a emplenar un paper amb totes, i quan dic totes son totes, les dades del viatge (data, d’on a on vas, preu del bitllet, descompte, preu final...). Si és mira el descompte que fan, un se’n dona compte de què no val la pena perdre es temps i sa llavor.
Partim, amb la gonella Canal Quatre Ràdio Murta de fons. Dir en aquest punt què he arribat a comptar quatre o cinc barbarismes entre els anuncis de l’emisora, això entre músiques del temps de na Maria Enganxa...
Arribam a Porreres on feim una volta considerable per totes les rondes del poble. A les diferents parades hi puja molta gent i estam una bona estona ja què tothom paga amb monedes i poca gent ho duu just.
Autovia fins a Algaída, on també feim una bona voltera. Allà si què hi ha molta gent, falten 7 places i aqui, no és com a Cerdanyola, els busos no estan preparats per dur gent dreta per la qual cosa el xofer crida a Felanitx i demana si en poden enviar un altre perquè encara falta un altra parada. A la seu de l’empresa no van de res i li diuen què faci pujar la gent. El xofer s’ha emprenyat i, entre d’altres coses, li ha dit a sa madona què “Si me lleven es punts, tu me pagaras tots aquests mesos” i, abans d’advertir als clients què “Si peg una frenada i vos rompeu es morros, en té sa culpa sa empresa. Jo no hi puc fer res pus”.
Afortunadament a la següent parada no hi havia ningú. Hem sortit a l’autovia fins a Son Ferriol perquè s’havia d’aturar a Son Llàtzer. Més tard hem seguit fins a ciutat on molta gent, la majoria, ha davallat al carrer Manacor. Els què hem quedat hem fet una volta bastant llarga per l’Eixample de Palma abans de descendir a la nova i subterrànea Estació Intermodal on hem arribat.
El bus què hem agafat crec que partia de Portocolom a les 9 i de Felanitx a les 9:30. Hem arribat a Palma passades les 10:30 i hem anat a berenar, curts de temps, perquè abans de les 11 haviem de ser a la Costa de Santo Domingo on hem començat la ruta.
Aquesta ha estat força bé, molt interessant, veient una grapada de patis. Algunes anècdotes podrien ser què el pati més gran és el de Ca’n Berga (o potser Verga?) on hi ha els jutjats. Aqui el propietari va demanar al rei per enrajolar-lo amb monedes i aquest li va dir què si però què havien d’estar dretes per no trepitjar-li la cara i, essent així, l’amo va considerar que era excessiu. Així i tot, no es va privar de fer els massissos balcons de plata. Aquest es un jutjat, un altre és un hotel, d’altres son conselleries i d’altres fundacions. D’altres, en canvi, son vivendes de luxe i botigues també de renom i un altre és un bar de copes il·luminat amb moltes espelmes i on, el divendres a mitjanit, hi ha una pluja de pètals de roses, encara què els preus no son precisament populars. I xerrant de populars, hem passat per davant Ca n’Ali Babá, perdó, Ca’n Matas...
A ca’n Weyler i a n’es Casal Solleric ja hi havia estat...
Bé, hem anat a veure molts casals encara què cap Palau ja què, segons la guia, la noblesa mallorquina no era massa estirada i deia què, de palaus a Ciutat, només n’hi havia dos de palaus, el del Bisbe i el de l’Almudaina.
Finalment, tranquils, no vos descriuré el recorregut; acabaré amb una reflexió. Moltes d’aquestes cases eren de cognoms què no eren típicament mallorquins com Ca’n Maroto, Ca n’Iraola, Ca’n Belloto, Ca’n Saint Simon o Ca’n Weyler, entre d’altres. La qüestió és que amb el pas del temps es van adaptar a la societat mallorquina, integrant-se a la perfecció. Per tant, m’agradaria que això fos una reflexió compartida en aquests dies de crisi econòmica que fan sovint que rebrotin en el si de la nostra societat ideals racistes i xenofobs. En aquest sentit, potser també cal dir què
Per cert què el compte de Saint Simon (per cert què jo em vaig llegir un llibre d’un tal Saint Simon per Teoria Política encara que no se si deu ser el mateix, perquè el “meu” era un socialista utòpic que va acabar en la indigència...) va venir a l’illa fugint de la Revolució Francesa i va construir el pati, el casal, què a jo més m’ha agradat de tot el recorregut. Destacaria la façana interior i una torre que s’eleva per entre totes les altres edificacions veïnes. Potser algún dia em compraré una de les vivendes de luxe què hi ha avui en dia... Somiar es gratis, no?