Pilotades

Tothom en parla. Pareix esser que avui és un gran dia. Això, com a mínim, mostren els mitjans de comunicació de La Madre Patria que han tret a passejar una criatura desconcertant, el patriotisme o nacionalisme espanyol que, conjuga per a l'exaltació del "deporte nacional" signes típics del nazionalisme com son la tauromàquia, el tricornio i els vestits de faralares d'aquests.

No me cans de fer aquest símil però en temps de l'Imperi Romà deien "Al poble, donau-li pa i circ" i ara, en els cercles de poder deuen dir "Al poble, veneu-li pa i futbol". No gens menys, com diria el del Polònia, la població és mobilitza de manera impactant entorn aquesta competició, aquest espectacle, que Espanya ha guanyat un cop mai en tota la història. Així, de la metròpoli parteixen avions carregats de ciutadans, la majoria dels quals no tenen entrades per al partit. Entrades, per cert, el preu de les quals oscilen entre els 150 i els 500 €, diners que la Familia Reial no ha hagut de desembolsar en cap dels partits als quals han assistit: "Ey, que el pueblo paga".

No deixa, si reflexionam entorn això, de ser curiós com la gent es mobilitza entorn al conjunt de mites que suposen aquestes creacions que agregen i disgreguen, que ajunten i enfrenten, i que son els estats. Els mitjans de comunicació son, avui en dia, els principals inculcadors dels valors, mites i creences predominants a la nostra societat, essent d'entre aquestes l'estat. En aquests dies, una de les eines més importants de mobilització que té l'estat és el futbol. La gent s'oblida completament de que estem immersos en una crisi econòmica, de que el petroli s'esgotarà desprès de sobrepassar els 200 dòlars, de que els pols es fonen, de que l'estat del benestar s'està derrubant... Tot això és igual. Avui 11 persones poden aconseguir que una pilota de cuiro toqui més vegades una xarxa que una altra. Això, simplement, és el que importa avui.

Dit això, he de reconèixer que sobre mi també hi exerceixen la seva potent influència els mitjans de comunicació i també faré una pausa en els quasi no començats preparatius per a l'examen de dimecres, qualsevol excusa és bona, per veure aquest partit i, per cert, aniré amb Espanya, encara que si perd esper no derrumbar-me ja que, segurament, la meva final és dimecres, com la de tanta altra gent que és en qualsevol altre moment.

Parlant de televisió, ja que hi som i retrasant l'inici del meu estudi vespertí, he de dir que me va semblar curiós com divendres a vespre per 4 mostraven, a Callejeros, mansions de luxe per devers la costa del Sol (amb televisions gegants que sortien del terra a devora el jacuzzi i virgueries similars) mentre a un programa de similars característiques de la 1 (Televisió pública en decadència) estava dedicat als romanesos que venien a Espanya a ser explotats pels terratinents sense escrupols que els exploten sense les mínimes condicions, i duen sort si desprès de treballar aconsegueixen cobrar. Aquesta gent, que a Romania ja no tenen res, venen al nostre pais a la recerca d'un futur millor, a la recerca d'un somni que, molt rarament, aconsegueixen.

Crec que això és un bon reflexe del sistema en que vivim, el capitalisme, que neix prenent com a base la desigualtat entre essers humans i permet que, mentre uns comprin cases per 12 milions d'euros, d'altres siguin, mentrestant i a pocs quilòmetres, desallotjats dels seus improvisats campaments cada nit per la policia o la Guàrdia Civil, conservant-se així la vigència d'alguns poemes de Lorca.

Bé, crec que com quasi sempre m'he desviat una mica i hauria d'estudiar. Abans d'això, voldria saludar a na Miquela, que ahir va partir cap a Sa Roqueta per a començar ses seves vacasiones a Mallorca, en qui he tengut ocasió de pensar quan he escurat. Per altra banda, Miquela, haguessis pogut llevar sa granera, sa fregona i tot això d'allà enmig, dona!

Oh! I ja no m'en recordava. De la pepera, què m'en deis? Aquest homo, com deia aquell eslogan del PP, va a més... més depravació, més fàstig i més corrupció.

Si, si, i això que era un Legionario de Cristo! Clar, aquests, com tants altres capellans (especialment a EUA) han entès malament el missatge d'aquell profeta que deia: "Deixeu que els nins s'acostin a mi". S'hi acosten massa, aquest és el problema.

Menos mal que els dretans espanyolistes no se fixen en aquests "petits detalls", diguí's corrupció, diguí's especulació, digui's abús de menors... Todo por la Patria, diuen.

Però bé, a n'es pepe Baleares encara hi queden figures d'un pes important com puguin ser el filólogo de Calvià o, sense anar més enfora, sempre protegits per l'emisora dels Bisbes i el paper higiènic del de la Costa dels Pins, un mallorquí més (ja!).

Ep! I que no vaig amb els alemanys, eh?

Soldadito Boliviano

GUITARRA EN DUELO MAYOR

I .
Soldadito de Bolivia,

soldadito boliviano,
armado vas con tu rifle,

que es un rifle americano,
soldadito de Bolivia,

que es un rifle americano. .

II .
Te lo dio el señor Barrientos,

soldadito boliviano,
regalo de mister Johnson,

para matar a tu hermano,
para matar a tu hermano,

soldadito de Bolivia,
para matar a tu hermano.

III .
¿No sabes quien es el muerto,

soldadito boliviano?
El muerto es el Che Guevarra,

y era argentino y cubano,

soldadito de Bolivia,

y era argentino y cubano.

IV .
El fue tu mejor amigo,

soldadito boliviano,
el fue tu amigo de a pobre

del Oriente al altiplano,
del Oriente al altiplano,

soldadito de Bolivia,
del Oriente al altiplano. .

V .
Esta mi guitarra entera,

soldadito boliviano,
de luto, pero no llora,

aunque llorar es humano,
aunque llorar es humano,

soldadito de Bolivia,
aunque llorar es humano. .

VI .
No llora porque la hora,

soldadito boliviano,
no es de lagrima y pañuelo,

sino de machete en mano,
sino de machete en mano,

soldadito de Bolivia,
sino de machete en mano.

VII .
Con el cobre que te paga,

soldadito boliviano,
que te vendes, que te compra,

es lo que piensa el tirano,
es lo que piensa el tirano,

soldadito de Bolivia,
es lo que piensa el tirano.

VIII .
Despierta, que ya es de día,

soldadito boliviano,
esta en pie ya todo mundo,

porque el sol salió temprano,

porque el sol salió temprano,

soldadito de Bolivia,
porque el sol salió temprano. .

IX .
Coge el camino derecho,

soldadito boliviano;
no es siempre camino fácil,

no es fácil siempre ni llano,
no es fácil siempre ni llano,

soldadito de Bolivia,
no es fácil siempre ni llano.

X .
Pero aprenderás seguro,

soldadito boliviano,

que a un hermano no se mata,

que no se mata a un hermano,
que no se mata a un hermano,

soldadito de Bolivia,
que no se mata a un hermano.

de Nicolás Guillén

Sociologia: Fet

Durant aquesta histèria aniré inserint frases d'automotivació personal, d'arenga per a la preparació de la batalla final, per a la preparació del combat decisiu que, en gran part, definirà si l'èxit acadèmic d'aquesta primera estada al Principat es salda amb èxit relatiu, amb més èxit o més relatiu.

¡Po-de-mos!

No me referiré, amb aquestes frases, al marketing de certes cadenes de televisió en relació a l'Eurocopa, no. Me referiré a la meva pròpia final, que començarà exactament devers les 9:00 a.m., així que anau sincronitzant els vostres rellotges, ja siguin de pulsera, de paret d'aquests de donar corda o, també és important, d'es forn; del dia 2 que mos dó Nostro Senyor del mes entrant a alguna de les aules de la biblioteca de Socials del Campus de Bellaterra de la UAB.

¡Al toro, que es una mona!

Agraesc totes ses felicitacions per això d'es sant aquest que nomia com jo, ja siguin per telèfon, mòbil, sms, bloc, msn, mail o qualsevol altre mot d'aquests moderns que hi puguin quedar bé.

Per altra banda: Un jamón de pata negra per a na Margalida ja que ha endevinat allò de Cucorba. Així i tot, hem de dir que es "camón" haurà de ser petit ja que tampoc deu haver suposat molt esforç coneixent segons quins gustos de na Miquela i pensant altres alternatives donades les pistes donades.

Per demà, jo que som un iluso porque tengo una ilusión (que per cert el cupó de Sant Joan no m'ha tocat) tenc una tutoria concertada amb el professor de fonaments per explicar-li dubtes però, com entendreu, no puc tenir dubtes perquè encara no he estudiat i no m'en record del passat quatrimestre. Per molt que m'hi esforçi, només puc recordar que vaig suspendre amb un 4,9.

Per altra banda, demà m'he de posar a n'es papers de l'ADUAB i he d'anar a fer una valoració final amb la loquera a BCN. També, s'horabaixa, he d'anar a una benvinguda a JEV de Cerdanyola.

Envant ses atxes!

Per suposat, he de dir que esper una avalantxa de missatges que me donin ànims i suport per aquest complicat trangol.

I res, avui he fet l'examen de Sociologia, i com a bon examen d'aquesta ciència (perquè, encara que qualque loco d'aquests tancats de devers ciències de la salut, s'atreveix a qüestionar el caràcter científic de les Ciències Socials, aquestes son igual de ciències, encara que moltes d'elles siguin més joves i vigoroses) no se sap com serà puntuat, encara que jo som optimista en aquest sentit.

Per altra banda, avui he dinat de sa paletilla aquesta de cabrit i si m'intoxic ja sabrem de que és. Els aubercocs, les patates, les tomàtigues i les prunes també seran comestibles en principi. Només crec que s'haurà de tirar sa lletuga de cultiu ecològic de Sa Mola.

I res, queden 8 dies.

¡Al ataque!

Nit de Sant Joan i altres histèries

És gros. Millor que avui vespre no intenti estudiar sociologia ja que, per tots els punts cardinals, se senten constantment coets i petardos que atravessen el cel amb menor o major potència. Aqui, per aquesta festivitat, les institucions s'estalvien una gran quantitat de dobbers que son, suposam, abonats per part dels veïnats que, ells mateixos, tiren. Deuen gastar una quantitat important de diners perquè, tal com vos hem anat informant, ja fa més d'una setmana que n'amollen però avui es impactant. Des de s'horabaixa això ha agafat un ritme curiós.

És una cosa impressionant perquè els coets que aqui tiren els al·lots de curta (i bastant curta) edat, son gairebé els mateixos que a ca nostra tiren els professionals contractats pels ajuntaments.

Vos he de confessar, per altra banda, que estic certament preocupat perquè quan vam fixar amb s'estació central de Sa Mola la data d'avui per a l'enviament del que, suposam, serà el darrer paquet del curs, no varem (vaig, obviant l'hom majestàtic) anar a pensar que demà aqui és festa sagrada. Me preocupa especialment perquè aquest paquet és, integrament, de menjar. Tot en gros, però, lo que pitjor pot anar es la paletilla de cabrit (D.O. de Sa Mola) que m'envien que, tot i estar congelat i en una bossa isotérmica, no crec que se conservi dos dies. Prunes i patates de Sa Mola aubercocs, tomàtigues i carabassins (crec que) de Porreres, son una altre història encara que amb aquesta calor...

Sigui com sigui, demà (o passat demà... o s'altre) vos informaré.

Per altra banda, avui dematí m'havia posat el despertador a les nou per mirar d'estudiar una mica abans d'anar a una revisió d'examen de Política Espanyola amb el Dr. Molins. Idò bé, tot i que na Miquela m'ha avisat quan ha partit a fer el seu examen, m'he adormit arribant una mica tard a la tutoria.

Això ha suposat que hagi hagut d'esperar més de dues hores perquè me revisas l'examen. Jo me pensava que, com havia fet amb tothom, m'hauria dit que la meva redacció era inmadura o que no aplicava el vocabulari politològic adient però, sorprenentment, s'ho ha anat llegint silenciosament i m'ha dit que estava puntuat molt baix, me pujaria nota i que s'ho miraria amb l'altre professor encara que era "numèricament difícil". També vos explicaré si haurà servit de qualque cosa perdre tot es jornal. Lo que si que vos puc dir es que crec que SS (SarbuS) deu haver adoptat l'horari d'estiu perquè el "3" (ampliació de l'A3) ja no passa, o a aquesta conclusió he arribat quan, desprès d'esperar mitja hora suant com en Camacho davall el sol del migdia. Encara que no m'estranya tampoc perquè per la poca gent que hi ha per la UAB...

A més, no se si vos he comentat que fa poc l'Ajuntament de Cerdanyola havia posat en marxa el Servei Urbà 3 que arriba fins a Renfe-UAB i d'allà pot connectar amb els del campus. Sa putada es que, ara, d'aquests també en passen molt pocs.

He de confessar que ahir vespre me vaig emocionar quan la seleccíó estatal va passar de quarts. Jo anava amb sa roja, per si hi havia dubtes. Aquest tema és un poc complex i hi ha gent per aqui que no va amb Espanya, com suposareu, encara que també n'hi ha bastants (tots, diria jo, els meus veïns sense excepció) que hi van. Un dia m'hi centraré amb més tranquilitat.

Només diré una cosa, una qüestió: Aquest dijous, a quina plaça roja riuran i a quina ploraran?

I res, des d'aqui enviam una salutació cordial però embolicada d'enveja cap a na Marga que ja mos va abandonar dissabte i deu estar per Mallorca fruïnt de s'estiu. Lo que t'has perdut avui vespre!

Dissabte, d'això ja fa més temps però no per això hem de deixar de relatar-ho, na Miquela i jo varem partir de compres.

Jo vaig firar un ventilador que tenc aqui aprop fent fresqueta (va la mar de bé) i que me va sortir 7€ més car que si hagués anat a Carrofort, però que hi farem.

Na Miquela va adquirir a n'es Crack (situ a Av. Catalunya) una tumbona que, s'ha de dir, pesava bastant per pujar fins a n'es pis però ho varem aconseguir, no sense fer un descans a una terrassa amb un granissat (que no va ser barat, s'ha de senyalar).

Com a dada curiosa podriem dir, potser, que quan tornavem, a davant el mercat de Serraparera hi havia una festa infantil i no dirieu de quin grup era la música? S'admeten apostes.

Diré només com a pista que era un grup que molts nins i nines mallorquines han escoltat... i ballat.

Molts d'anys a n'es Joans (gràcies), a ses Joanes i a totes i tots en general. Salut i disfrutau, que a partir d'ara els dies s'acursen.

Som un crèdul

Paratge paradisiac on, a hores d'ara i amb aquesta calor, ja hauria d'esser; sense examens ni altres maldecaps similars

Ahir vaig anar a dormir tard i vaig estar molt a dormir-me, crec que m'haure de comrar un ventilador, i m'he despertat molt prest. Quan m'he despertat, he vist que la meva habitació una mica rara i se veu que la inmensa bandera del Mallorca, no és tan gran però com que l'habitació és petita..., ha caigut ja que el bluetag aquest se deu haver, com a mínim, evaporat.

Bé, he partit a fer l'examen d'història que no se si m'haurà anat massa bé. M'explicaré.

De quatre preguntes, a la primera part, n'haviem de contestar una i jo me les havia preparades totes. He agafat la de models de resistència durant la II Guerra Mundial. Idò bé, m'han dit que aquesta sinó havia llegit Partisanas, que no el vaig llegir, quedaria incomplet. Així què...

Per altra banda, el comentari del discurs de Luther King bé.

I la pregunta d'un text una mica flipant del qual no se si vos vaig parlar, que deia algo així com que "la pimienta es el motor de la historia, segun Marx" era completament fals, una paròdia, més concretament.

A jo me resultava força estrany tot lo llegit, però no vaig anar a pensar que fos tot fals.

És més, jo com a comprador de dossiers de la facultat m'he esntit estafat ja que la gent que no necessàriament s'havia llegit el text i, bé per internet o bé amb el llibre sencer disponible a les biblioteques, han sabut, directament que tot era una farsa i directqament no s'ho han llegit.

Conclusió: Sa broma no m'ha acabat de fer gràcia tenint en compte que m'hi jugava 1/8 de l'examen final de l'assignatura. També diré que la bona nota de l'examen (7,75 sobre 8) de l'anterior quatrimestre se'n vagi a pastar fang.

Justament avui que el profe, sense que ni li recordàs (cosa sorprenent) m'ha portat els fulls de l'examen en lletra ampliada!

Més tard hem anat a xerrar (en Victor i jo) amb la encarregada de l'Edifici d'Estudiants que, se podria dir, ens ha fet una mica de sermó. Repetesc: Algú es vol apuntar a l'ADUAB?

Per altra banda, apart d'anar a comprar (menjar i un ventilador, por lo menos) hauria d'estudiar Sociologia i Fonaments (Quina creu!) però crec que, com a prest, serà demà.

Salut i... no vos derretiu!

Malalt d'història

No és molt comú això de que escrigui un post abans d'un examen, però és que això de tenir examens s'horabaixa no és molt comú per jo (és el primer a l'universitat) i no estic acostumat a estudiar el mateix dematí.

Encara que he estudiat no se fins a quin punt tenc clars conceptes com opinió pública, actituds polítiques, valors, cultura política, ideologies polítiques o socialització política. Això sense xerrar dels complexos sistemes electorals de cada pais (vot únic transferible, vot limitat, vot alternatiu, Haggenbach Bichoff, d'Hondt, St Lague o Imperiali).

Com vos dic, intentaré no explicar-vos massa coses d'aquestes perquè, per començar, no les se a la perfecció sense els apunts davant (cosa preocupant, en certa manera) i crec que tampoc seria d'allò més amé.

Per altra banda, demà passat tenc el d'Història Contemporània amb un temari bastant important que abarca des de la Primera Guerra Mundial fins a la caiguda del Mur de Berlin. Potser seria interessant, mirant els apunts, comentar-vos algunes curiositats històriques.

La Primera Guerra Mundial va implicar 30 nacions, algunes d'elles encara colònies, amb 53 milions de soldats mobilitzats, 10 de morts directes i 21 de morts a la reraguarda (civils). Més concretament, a la Batalla de Verdun, hi van participar 2milions de soldats durant sis mesos. D'aquests en va morir la meitat (1 milió) i Alemanya, en un sol dia, va llançar un milió d'obusos per avançar tan sols 10 kilometres.

Stalin, havent mort Lenin es feu amb el poder afussellant a la vella guàrdia de la revolució, 356 nada menos, tot acusant-los d'imperialisme. Així, tristement, es rompia la democracia directa dels soviets mentre agafava poder una nova classe social, la burocràcia o nomenclatura.

Per altra banda, a Itàlia, Mussolini era un antic socialista que fou reclutat a l'època de la Primera Guerra Mundial pel govern italià per tal de que, exaltant el patriotisme i l'imperialisme, creàs una opinió pública favorable a la guerra, cosa dificil tenint en compte que Itàlia en tan sols una setmana va patir 275000 baixes a mans d'Alemanya. Normal, els soldats ni parlaven el mateix idioma...

Però com deia, Mussolini hauria pogut estar aturat si el Papa no haguès impedit als Populari (partit democristià) fer un front amb els socialistes per oposar-s'hi. Normal, sa puta Iglesia hi va donar suport, titllant el colonialisme Italià a Abissinia i Etiopia de croada. Primer conflicte on, per cert, es van usar armes químiques i es va assatjar la solució final.

A la Segona Guerra Mundial, de la que ja s'ha parlat molt, hi hagué tres tipus de resistència, de partisans. La dels països Occidentals, sotmesa a la lògica de guerra dels aliats, la dels balcans, que s'autoallibera ja que a Iugoslàvia, Tito, amb el seu model autogestionari dels treballadors, no feu cas a Stalin i a Grecia...

Però jo me volia centrar en la tercera forma de resistència, una en que la mort estava assegurada però, sense comptar amb la més mínima ajuda de ningú, es lluitava per demostrar que eres un esser humà.

Els joves del ZOB, l'rganització jueva de combat que comptava amb els testimonis de tres jueus que havien aconseguit sobreviure a les encara imperfectes cambres de gas dels primers anys, (de 14 a 25 anys) van haver d'esperar per actuar a que els vells fossin cendra a Treblinka per tal d'actuar.

La insurrecció del call de Varsòvia va començar al Gener del 43 llançant l'únic que van poder aconseguir, bombetes plenes de gas i coctels molotov. Així i tot, els Nazis hi van haver de destinar, cap a l'Abril, una divisió sencera de soldats, amb gran quantitat de tancs, avions i bombardejos massius, i, encara així, fins el 8 de maig no va caure el bunker final. Cosa que no va suposar que s'acabes la resistència, que va durar fins al juliol.

Es tractava, sense cap dubte, d'una acció de dignitat en que si mories quan et llançaves encès damunt un tanc dels nazis, la teva mort, per altra banda assegurada, havia estat un èxit.

També a la Segona Guerra Mundial, desprès de que a l'Abril del 45 la URSS declaràs la guerra a Japó Truman, a Postdam en una conferencia amb Stalin i Churchill, va pensar que Japó es rendiria a la URSS i, per evitar-ho i aprofitant l'avinentesa de que havia rebut un missatge que deia "El nen ha nascut bé" (la bomba atòmica ja estava preparada), va llançar la bomba contra Hiroshima (6 d'Agost), casualment dos dies abans del previst atac de l'URSS.

Curiosament, al juny i al juliol del mateix any, Japó volia un armistici amb la condició de que es mantingués l'emperador, però EUA no va voler. Desprès de tirar les dues bombes, se'ls va permetre mantenir l'emperador.

Així s'obria un nou periode, l'era nuclear en que havien desaparescut les contradiccions no resoltes a la Primera i que havien provocat la Segona Guerra Mundial però, al mateix temps, sorgia una nova contradicció més gran (comunisme vs capitalisme) que no podia derimir-se en una Tercera Guerra ja que les dues potències van adquirir una potència capaç de, ull viu, destruir 60 vegades el planeta. Així, es desenvoluparen guerres a la perifèria on els objectius secundàris (davant l'impossibilitat d'aconseguir els primers) tornaven prioritaris.

Al mateix temps, i com que s'havia de crear una realitat a similitud del discurs, a Estats Units va començar una caça de bruixes amb el Comité d'Activitats Antiamericanes del Senat, prohibint fins a 300 llibres (tipo Robin Hood) i censurant Hollywood.

Bé, tots els cops d'estat d'Estats Units a Amèrica Llatina, i tantes altres coses, ja les relataré en una altra ocasió, perquè el Sr. Kissinger, no se com però Premi Nobel de la Pau, te una dilatada biografia amb participació des del Dept. d'Estat d'EUA amb tots els cops, incluit el de Pinochet i els d'Argentina, participant directament en les operacions d'extermini contra persones d'esquerres als citats països.

Així, no es d'extranyar, tenint en compte que quan a Amèrica guanyava l'esquerra hi hagués intervenció assegurada, que molta gent deixàs de veure útil la democràcia i creàs guerrilles, tornant comunistes com en Fidel Castro, que (només ho eren en Raul Castro i en Cienfuegos, el Che tampoc ho era, era nacionalista supraestatal d'Amèrica Llatina) desprès del bloqueig i lo de Bahia Cochinos hi va tornar.

Però de tot això ja n'escriure un altre dia, que he de repassar. (Estic loco, mira que no estudiar!)

P.S.: Putes coets...

Època d'examens

Histèria 150

Estava dubtant en posar avui, desprès de sa parrafada de s'altre dia, aquell utilíssim cartell de "tancat per examens" però a n'es darrer moment m'he n'he refet i passaré, si vos sembla bé, a relatar-vos quatre fets d'aquesta època d'arrest domiciliari, practicament.

M'he n'he temut que escriure, lo que es escriure, de sa meva vida quotidiana no és una cosa molt freqüent darrerament. Avui intentaré trencar aquesta tendència encara que, no vos penseu, no hi ha massa coses que contar.

Començaria pel principi però com que no el sabria situar amb exactitud pegaré a pens. Ahir divendres, i desprès de resistir tres setmanes gairebé justes, vaig anar a n'es Macabro (Euskosky) a fer una compra. Com podreu observar, si me pega per penjar ses fotos, se notava en segons quins estants lo de la vaga (pareixien del 36, de quan aquell patriota va dividir el seu pais en dos... Bé, que avui m'he proposat no xerrar de política), encara que fam, lo que se diu fam, no n'hem passada ja que, majorment, la part que estava buida era més d'ensalades i coses insanes d'aquestes.

Aquests dies hem començat a sentir petardos i renous (escandalosos) diversos procedents de s'al·loteria que fa sa boia per aqui defora. No vos podeu imaginar, per exemple, com ressona en aquests patis tancats es puta patinete aquest. Fa oi!

En quant a lo de coets i altres artilugis d'aquesta mena, se comenta que es perquè, apart de que els al·lots han acabat ses classes (No els hi podrien guardar un mes més? Bé, no ho se si na Bel sa de sa pota coixa me sent...) es perquè s'acosta Sant Joan, patró dels Països Catalans, que se veu que per aqui el celebren més que per Mallorca, no que per Menorca. I és que la confusió aquesta entre illes és força freqüent, l'altre setmana, per exemple, vaig sentir en poc temps que les aubarques (o com s'escrigui) eren de Mallorquinas, Ibicencas, Menorquinas o, ja directament, una altre va amollar Baleares, per allò de no complicar-se l'existència.

Idò això, que quan me dispòs a estudiar no vos dic per on les ficaria els petardos.

Una llàstima, de totes maneres, que Espanya no passi de quarts, jo hagués volgut que passes a sa final, més que res (eventual patriotisme apart) perquè quan jugava els nins renouers devien ser a ca seva mirant el partit. Lúnic moment, diria jo, en que els de ca seva els deven sofrir.

I ja que hi som, supòs que haureu fet una bona tasca social comprant el -assserrin assserran- cupó de Sant Joan, que pot esser agraciat amb 10 milions d'euros o nosequants al mes durant 25 anys. Jo ja l'he comprat encara que, referit a vosaltres, potser convidria més (a mi, personalment) que els me comprassiu a jo si es que al final en venc. Si en venc crec que n'hauré de vendre molts perquè amb tota sa puta paperassa que hem hagut de presentar...

Per no desviar-nos massa de sa qüestió, diré que vaig aprovar economia amb el darrer parcial, amb un cinco pelado y a oscuras, amb la qual cosa no va fer falta anar a n'es final. Per altra banda, la nota de Política Espanyola surt demà i ja ho veurem.

Demà, també, comença per jo la meva particular Setmana Tràgica de Barcelona (una de tantes/99 anys desprès) amb els dos examens més densos en apenes dos dies. Dimecres Ciència Política i divendres Història. Esperem que els deus i les deveses (i els sants i els apòstols i altres figures literàries) estiguin inspirats i m'ajudin.

En aquest sentit almanco puc dir que no ho he deixat to pel darrer moment perquè ja he começat a estudiar una mica, encara que desprès m'ho torni mirar i no m'en recordi absolutament de res...

Idò això, crec que serè el darrer del pis que abandonaré la península perquè na Marga pira aquesta setmana entrant (quina puta sort!), na Miquela s'altre i jo quedaré fruïnt dels petardos de Cerdanyola fins al Juliol. Yujuuu! Qué bé que m'ho passaré estudiant Fonaments mmm.

Paral·lament, aquests dies juntament amb en Victor, hem tractat de salvar l'ADUAB, reclutant candidats/ates per diversos mitjans/anes (Ui, això de l'equilibri aquest m'ha afectat, com la ministra aquella que l'altre dia va amollar allò tan curiós de "los miembros y las miembras").

Bé, això ja ho relataré un altre dia que demà dematí convendria estudiar, encara que sigui, un poquet.

Au! Salut!

P.S.: S'agraeix la participació dels participants en la comentada de l'altre post. Agraïnt doblement les sàvies aportacions de na MM.

Pedagogia

Crec que el titol es prou explicatiu per tal de fer referència al que vull escriure avui.

Arrel de les meves crítiques a la companyia alemanya Air Berlin (que per cert he vist que s'ha vist obligada a cedir una mica) he comprovat un grapat de coses. Potser se resumirien en el fet de que hi ha una gran catalanofòbia per tot arreu. Aquesta s'esten des d'arreu dels Països Catalans, o "territoris de parla catalana", amb més intensitat a les terres perifériques, especialment a la Franja i al Pais Valencià, encara que a les Illes també hi és present en forma de gonellisme que, tot i defensar l'idioma mallorquí, ho fan en castellà.

Per altra banda també n'hi ha per la resta de l'Estat Espanyol, segons vaig comprovar amb els amics que tenc arrel de les meves estades a Pontevedra i altres indrets.

Sóc conscient de que és un tema molt complex amb molts de factors que hi juguen un paper important, així com també ho sóc de que en aquesta època no dispòs de massa temps per filosofar sobre aquest o altres assumptes. Si més no, voldria fer-ne un breu esborrany del qual esper que vosaltres, apreciats lectors i lectores que valorau el temps que jo -en època d'exàmens- dedic a fer certes divagacions, faceu qualque comentari per breu que sigui.

Potser estaria bé començar pel rebuig de molta gent dels mencionats territoris perifèrics cap al terme "Països Catalans". He de dir que no el comprenc perquè fins i tot molta gent que està d'acord en que parla un dialecte del català, li té al·lèrgia a aquest mot. Potser ho veuen com un terme polític, si fos així, valgui dir que un terme realment polític seria els de "Estats Catalans". Així, "Països" té una significació del que realment és, vol reflexar unes similituds presents des de fa molts de segles, amb una mateixa llengua i una cultura única. Estic d'acord en que, per molts aspectes com ara l'insularitat o la marginació i prohibició (innegables) que l'Estat ens ha atorgat des de, especialment, el regnat dels Borbons; la llengua i la cultura han evolucionat d'una manera distinta a cada territori donant com a fruit, per exemple, els distints dialectes que, per diversos motius, han anat agafant els noms populars de les respectives zones on es parlaven. Amb tot, a aquests que diuen que els catalans volen destruir el seu dialecte els diria que l'única manera de conservar el seu dialecte propi és mitjançant el català, no mitjançant el castellà. Perquè ensenyant el català s'ensenya, al mateix temps, el dialecte. Arribats a aquest punt potser valgui dir que els catalans també tenen els seus propis dialectes i formes de xerrar diferenciats.

Per altra banda, es innegable que a Balears no ballam Sardanes, però tot i no entendre massa de balls tradicionals, diria que els balls típics de les Illes tenen més similituds amb els del Principat o amb els del Pais Valencià que amb els de Madrid o Andalusia.

En un altre ordre de coses, he sentit a parlar molt d'imperialisme català com si fos un ens maligne que pretén, amb sang i foc, anar conquerint els territoris veïnats per aconseguir el seu espai vital com els Nazis. Hi ha una certa histèria col·lectiva en relació a això però m'agradaria recordar que les forces polítiques catalanistes, que tant molesten a certs sectors, han aconseguit sempre la seva representació de manera democràtica, no han imposat la llengua en cap territor d'on aquesta no fos típica ni coses per l'estil.

Un altre tema és el fet, no menys important, de que a la resta de l'estat entenguin el nostre interès per defensar la nostra cultura. Ells, la inmensa majoria, no entenen com volem, és un exemple, que Air Berlin a ca nostra parli en català quan el castellà és oficial als Països Catalans (que estan dins Espanya)

En primer lloc, jo diria que si el castellà és oficial ho és per raons polítiques i militars que ara no venen al cas, no perquè la llengua en si sigui millor. Així, a mesura que es separaven del llatí, les llengües romàniques anaven evolucionant d'una manera diferent donant lloc a nous idiomes. Aquests, cadascun d'ells, tenia el seu propi espai on es xerrava i el castellà no es va introduir a ca nostra fins a la imposició duta a terme a partir de la guerra de Succesió (principalment perquè els distints territoris de parla catalana havien donat suport a l'Arxiduc, més flexible amb l'autogovern).

Així, entenent que jo entengui el castellà i ho parli sense cap problema amb ells (els coneguts de Madrid, Galicia, Andalusia...), i que inclús ho pugui xerrar amb persones castellanoparlants de Mallorca, crec que estaria bé, ja que -cal no oblidar-ho- el català també és llengua oficial que les persones, ja siguin físiques o jurídiques, que viuen o treballen aqui, l'aprenguin per, com a mínim, poder-ho entendre.

I és que, sinó el defensam nosaltres, qui ho farà?

Potser en aquest moment un integrant integrista de la Yihad Hispànica te podria amollar que com que estem a Espanya hem de parlar en castellà. Aquests son els que, prou adoctrinats per la Cope, El Inmundo i Libertad Digital, em faran tornar independentista, cosa que, tot i creure fermament en el dret a l'autodeterminació, encara no som.

I és que, en aquest sentit, molta gent confon gran quantitat de termes que no s'haurien de confondre. Es confon per exemple estat amb pais, es confon independentista amb catalanista. Aquesta darrera paraula, curiosament, molts no la saben definir tot i que li mostren gran rebuig.

Com deia, i per no entretenir-me més (que m'he de posar a estudiar) s'hauria de fer als mateixos territoris de parla catalana així com a Espanya una campanya de pedagogia i sensibilització. Curt i ras, donar-nos a entendre.

En el primer àmbit seria per reduir l'autoodi i la incultura política i en el segon, també per un estil, per tal demostrar que no tots els catalanistes son independentistes i perquè hi ha una possibilitat que està entre l'autonomia i l'independència que se diu federalisme.

Amb tot cas, ja sigui perquè s'entenguin les ànsies federalistes o independentistes fora de les fronteres lingüístiques i culturals, s'hauria de dur a terme aquesta tasca, per una banda per si no volen que, amb la seva visió tancada, tots tornem independentistes i, per altra banda, per si hi tornem que entenguin perquè hi tornam.

Potser estaria bé incidir, per acabar, en que els castellans, alguns, potser no ens entenen perquè ningú no-espanyolista no els ha anat a explicar el perquè de les coses. Vull dir que molts no ho fan amb mala intenció i que inclús podrien ser complices nostros d'es d'allà.

Bé, això només ha estat una petita aproximació, burda i potser fins i tot incoherent, d'aquesta qüestió. Se que cosa però esper els vostres comentaris, per enriquir i demés.

Ha mort l'estat del benestar

Segons he llegit al diari Avui, la UE acaba d’aprovar una resolució per la qual la jornada laboral podrà ser de 60 hores setmanals “sempre que hi hagi acord entre l’empresari i el treballador”.
Encara que en Corbacho, ministre de treball, s’ha abstingut en la votació, al igual que altres quatre països, la voràgine liberal, conservadora i feixista que s’està apropiant de la Unió Europea de la mà de Gordon Brown (qui, com ZP, aposta per l’anomenada “tercera via”) Berlusconi, Sarkozy i Merkel no s’ha frenat aprovant-se la proposta per majoria qualificada. Aquesta ha estat, de totes maneres i sense cap dubte, una cortina de fum per part del govern zapaterista ja que amb un vot en contra hagués pogut vetar la proposta, tot paralitzant-la.
Encara que jo no som massa de números, he fet quatre comptes i no m’acaben de sortir els coptes, o millor dit, les hores. Agafant el cas, per exemple, del mmeu pare que treballa unes, diria que, set o vuit hores. Bé, amb la nova normativa podria treballar de dilluns a dissabte deu hores, posem que de vuit a una, amb una hora per dinar, i de dues a set, comptant una hora per anar i una per tornar, crec que li quedaria poc temps per anar a guardar les cabres. Segurament, n’hi hauria que hi estarien d’acord (d’assalariats) per aquest sistema de primes i compensacions pel treball pel qual els empresaris, per exemple, si un obrer factura 20.000 €, li donen un pernil o un val de compra de El Corte Malayo. Això mentre l’empresari frueix dels seus 20.000 € mensuals per treballador. Però això ja és un altre tema.
Així es tanca una etapa de 91 anys en que imperava el dret social d’una jornada laboral de 38 hores. Aquest dret, cal recordar, fou aconseguit per la intensa lluita dels moviments progressistes i obrers, accedint-hi els capitalistes per por d’una revolució.
Avui, estant segrestrada aquesta democràcia per un binomi format per liberals cada vegada més llençats, amb el suport de la incultura d’alguns treballadors que, tot i estar explotats, hi pugen al carro doncs el capitalisme ens ha fet creure que no hi ha classes socials, i per socialdemòcrates cada vegada més vinculats i venuts a les grans fortunes, que pot els interessen els drets dels heterònoms que només poden vendre la seva força de treball, preocupant-se tant sols de les seves bases, procurant-los benestar individual.
I és que el capitalisme d’avui és molt subtil, no ens presenta les desigualtats d’una manera tan bèstia com ho feia al segle XVIII o XIX en plena revolució industrial, comptant amb la col·laboració dels mitjans de comunicació, TOTS en mans de grans propietaris. Així, és normal que no mostrin a les caixeres que treballen de dilluns a dissabte més de vuit hores pel salari mínim interprofesional, ni les dependentes, ni els fematers immigrants, no.
Em fa gràcia, en aquest sentit, això que diuen de “si hi ha acord entre el treballador i l’empresari”. Estant l’assalariat fins al coll per la hipoteca del màster (en el millor dels casos), el pis, el cotxe, la televisió de pantalla plana i coses així, no està en igualtat de condicions amb l’empresari per tal de negociar la seva jornada laboral. Així, si no accepta, a l’empresari li costaria poc contractar a un treballador submís, per exemple un immigrant d’aquests amb contracte d’integració.
Això, de fet, es com el dret que tenen les dones treballadores a tenir fills i que, tot i tenir aquest dret i esser respectat pels benvolguts empresaris, s’estimen més contractar dones que no tinguin ni vulguin tenir fills o, també, despatxar aquelles que tenen fills o destinar-les quan tornen de la baixa, a un lloc inferior al seu.
Per tant, si a una Unió Europea social dels treballadors i pels treballadors. No a una Europa del mercat i dels empresaris pels empresaris.

També, aprofitant l'avinentesa, m'agradaria que deixessin unes paraules de consol per la recent mort de l'estat del benestar.

____________________________________________________________

† Jornada laboral de 48 hores

(1917-2008)

Fue bonito mientras duró, descanse en paz.

___________________________________________________________

També, i ja que no faig el treball que hauria d'estar fent, m'he sumat directaent al Boicot contra els Nazis (Solidaritat amb Joan Puig) d'Air Berlin. He llegit bastant a la blocosa sobre aquest tea i també, a una entrevista al diari de Balears, el director per Espanya i Portugal, ha fet unes declaracions encara més despectives, defugint de manera repugnant les preguntes dels periodistes. Ha afirmat, recuperant el vell estil de n'Aznar (que hablaba catalán en la intimidad, antes de decir al enano que hablara en castellano), que ell parla cinc llengües i mitja, que la mitja era el català que no sabia "perquè a les illes son molt simpatics i es dirigeixen a mi en castellà". No som ni simpatics ni amables, som uns capdefaves!

I ara, companys i companyes illencs i illenques, siguem antipàtics, parlem en català!

La qüestió nomenclàtor

Pegant tumbos per la blogosfera vaig arribar al bloc de na Nanda Ramon, una política del Bloc (PSM, més concretament) i me va cridar s'atenció això del canvi dels noms dels carrers de Ciutat.
En principi he de dir que no sabia que ho haguessin fet però me pareix fantastic que es substitueixin els noms de militars, alguns dels quals colpistes, que res han fet i poca cosa tenen a veure amb la cultura d'aquesta terra i que, sovint, van rebre el nom d'un carrer per amiguisme i favoritisme personal.
He llegit també no se per on que hi havia comerciants del Carrer Capitán Salom que recaptaven firmes per tal de que es retornàs a aquest nomenclàtor en detriment del nou Alfons el Magnànim Com deia el blocaire, molt poc els deu interessar a aquesta gent que un fos un militar (no se ben bé si ) feixista que un monarca d'aqui de la dinastia dels Trastàmara. Me pareix molt injust que per quatre encenedors i cinc bosses dels comerços, per no haver de baratar el nom, hi estiguin en contra. I dic això perquè no hi veig un altre motiu que aquest a l'hora de reclamar l'antic nom.
Per altra banda, deien (amb raó) que la immensa majoria de "propietaris de carrers" eren homes, relegant al genere femení a noms de monjes i nobles. Això sovint és del tot oblidat a l'hora de parlar dels noms dels carrers i crec també en aquest sentit que Cort ho ha fet molt bé incorporant un nombre generós de noms de dones.
Estic d'acord en que no es suficient, però és una tendència a tenir en compte ja que, dels noms que se posen nous, no poden ser tot dones... O si?
Pensant també en això dels noms, crec que arreu hi ha una mostra excessiva de santitats i santuaris. Proposaria als governs d'esquerres i laics que l'anassin eliminant a poc a poc en favor de noms més populars (no del PP, sinó de la cultura popular).
Ja que hi som, crec que a Felanitx no estaria malament, tot i estar suprimits els facciosos, un carrer o plaça de les Illes Balears, de Mallorca, d'Europa, dels Paisos Catalans o d'entitats o, perquè no, noms de polítics com d'en Joan Mesquida. El de Pere Oliver Domenge és imprescindible.
En aquest sentit crec que els carrers en concret i els homenatges en general s'haurien de concedir als personatges quan encara son vius perquè quan han mort, per molta il·lusió que els faci als hereus, no és el mateix.
I és que això dels noms dels carrers i plaçes dona molt de joc ja que també fa temps vaig llegir que al municipi de Santanyí havien suprimit els noms facciosos dels carrers. Ara mateix, no record, i me fa peresa mirar-ho, si a Felanitx hi deu haver encara noms d'aquests. S'únic que me ve a n'es cap és aquell d'es port del Creuer Baleares, aquella nau rebel enfonsada per les tropes lleials.
Tampoc estaria malament dedicar (encara que a Felanitx, amb l'actual govern, ho veig negre) un carrer a la república. En aquest sentit, a Cerdanyola varen aprovar crec que dues mocions, una en la que es demanava per part de les JSC (que a la Transició varen renunciar ja a una possible III República, fent que Espanya no trii el cap d'Estat democraticament des de la dècada dels trenta) una plaça a la II República i una altra de les JEV, crec, que demanava una Plaça de la República més genérica ja que així tenia en compte els valors de la República Catalana i no es circunscrivia en el temps a la Segona, sense renunciar a una eventual tercera.
Sigui com sigui, i creguent en una participació més directa de la ciutadania en els afers polítics, pens que no estaria massa malament fer, d'alguna manera, consultes populars perquè la gent digués la seva ja que, volguem o no, son ells, els veïnats, els que dia a dia conviuran més d'aprop amb el nom de la via.

Inútils capquadrats

Avui volia penjar una altre cosa, però com que he vist aquesta noticia a la remodelada web del diari de balears m'he alterat. M'ha alterat que els altius capquadrats de la companyia alemanya Air Berlin menysprein la nostra llengua i menteixin al respecte. M'explicaran, els senyors nacionalsocialistes, en quin poble de Mallora ha desaparegut el castellà. Jo crec que aquesta idílica situació encara no ha arribat i està molt lluny. Almanco per la zona que jo conec.

Me fa ràbia especialment aquest rebuig cap a la nostra cultura i cap al nostre pais especialment si tenim en compte que tots el fingers de Son Sant Joan, per dedins i per defora, estan coberts amb una asquerosa publicitat de la citada companyia.

El director general de la companyia es demana, despectivament: " ¿Les tengo que dar cursos de catalán por decreto a mis empleados? ¿Y los que vuelan a Galicia o al País Vasco querrán que nos dirijamos en gallego o en vasco?"

Jo li diria: "Homo, naturalment".

Però la cosa no és tan simple ja que Air Berlin ha fet de Palma el seu hub que connecta amb tota la Península Ibérica, essent el nombre de vols amb origen o destinació als Països Catalans en general i a les Illes en particular molt més nombrosos del que puguin anar a petar a Sondica o a Lavacolla i Peinador.

Per si això fos poc, ens han qualificat, de manera implícita, de dialecte del castellà comparant-nos amb un dialecte de l'alemny.

Per altra banda, me sorpren aquesta actitud ja que, recentment, vaig llegir al Diari Avui que la Generalitat (de Catalunya, esclar, perquè al Pais Valencià varen suprimir la Direcció General de Política Lingüística "porque el valenciano está suficientemente protegido". Ara les queda eliminar la Conselleria de Medi Ambient si no ho han fet...) havia arribat a uns acords amb Ryanair i Easyjet per tal de que es parlès en català a tots els vols des de Barcelona, Girona i Reus.

Deu ser que els britànics estan més conscienciats... O que saben que a Catalunya la població està més conscienciada i les pot montar un boicot diguem, per evitar segons quines expressions malsonants, important o ressenyable.

A les Illes, plagats de liberals, espanyolistes, feixistes, nacionalsocialistes i peperos en general; aquest boicot tal vegada no seria tan important, tenint també en compte que molts dels clients son alemanys.

A mi no em seria molt dificil boicotejar Air Berlin ja que no vol mai amb ells. No vol amb ells perquè son uns mafiosos i d'aquella eternitzada publicitat de "desde 29€" no t'en pots fiar, no en trobes cap. A més, te cobren, com algunes altres, fins i tot per pagar amb targeta de credit.

Bé, lo que vos deia: Boicot a Air Berlin!

Air Berlin fa befa de l’ús del català
Antoni Mateu 05/06/2008 Vistas: 167

Air Berlin rebutja potenciar el català als seus vols, segons informà ahir Álvaro Middelmann, director general de la companyia per a Espanya i Portugal.
El directiu féu pública aquesta negativa arran de la petició de Margalida Tous, directora general de Política Lingüística, a totes les companyies aèries que operen a Balears "de garantir un ús adequat de les llengues oficials de la Comunitat Autònoma".
Allò que més ha encès els ànims del Govern ha estat, però, l’editorial publicada a la revista Air Berlin Magazin, en què el director general Joachim Hunold diu "Hay pueblos de Mallorca en los que los niños ya no hablan castellano. En las escuelas, el castellano es una lengua extranjera más. (...) ¿Les tengo que dar cursos de catalán por decreto a mis empleados? ¿Y los que vuelan a Galicia o al País Vasco querrán que nos dirijamos en gallego o en vasco?".
Tous lamentà ahir tot el que ha succeït arran "d’una carta tramesa amb esperit constructiu". El president Antich, per altra part, es mostrà preocupat i assegurà que parlaria directament amb Hunold. En la vinyeta que es publicà devora l’escrit del directiu d’Air Berlin es féu befa del català i se’l comparà al bavarès, dialecte de l’alemany que es parla a la regió d’on és originari el papa Ratzinger.

Advertència

No puc perdre molt de temps perquè per Mallorca no vaig estudiar gens. No, i ahir ho vaig passar puta amb unes anàlisis que me varen fer, menos mal que desprès varem anar a berenar (esmorzar) a cert bar de la Plaça de les Palmeres de carn amb patata i un cafè amb llet.
Però hem, des d'aqui, de fer una advertencia a tota la població de

ATENCIÓ, un nou perill plana sobre les carreteres de Mallorca, es pot representar amb un Renault Megane o una Kangoo, principalment i és molt perillosa. Es recomana als senyors i senyores conductors, vianants, ciclistes i ciutadans en general que si senten el perill a prop, facin cuerpo a tierra.

...

Ara de veres, les felicitacions a n'Aina pel seu brillant examen de conduir (l'única aprovada de 4) i recomanar-li prudència i coses d'aquestes.

Al mateix temps, voldriem dedicar-li aquesta cançó (de quan en Franco era corneta) que és molt moderna. ¡Olé!

També, ànims pels dos assumptes que, per emoció, s'han ajornat pel Setembre.

Embós a Sa Mola!

Imatges de Juny

Avui he vist una cosa no molt freqüent per damunt Sa Mola: Un embós. Si, cotxos i cotxos que superen les tradicionals xifres de matançes i altres celebracions. I es que se veu que a ca's pescador han fet es bateig d'una (o dues) tal Maria i Thaisa.

I res, hem dinat de bullavesa bastant comestible. He de dir que hem tengut feines per tal de triar menu, ja que faltaven menjades i hem hagut de descartar qualque plat que me feia ilu menjar.

Els porcs més o manco marxen bé, manco un que l'amo l'ha tret de devora sa mare i si no és mort hi farà aprop. Però millor no xerrar d'es tema.

Per altra banda, s'altre truja crec que és imminent però com que no m'hi entenc massa...

Vos pos una grapada d'imatges fresques del dia fresc. Per aqui sembla que tampoc hi deu haver massa sequia.

P.S.: I fa una veeessa posar-me a estudiar.

Desbessonant estrigassons

Desprès de sopar molt bé he passat una vetllada d'ambientació arcaica duguent a terme tasques pageses com ara esbessonar estrigassons (pèsols) i triar ciurons. Ha estat més entretengut que mirar sa tele, ho recoman com una alternativa a sa caixa més útil i més gratificant ja que a part de relaxar, ajuda a pensar. Sa meva intenció era anar a jeure però com que sa germana deu haver deixat s'aparell informàtic en marxa, i he vist un tros de La Noria que sa madona mirava, m'he vist amb la temptació de relatar una petita histèria.

En aquests moments, sa truja ja deu haver acabat de parir i es que ho hem presenciat ben be en directe. S'horabaixa, desprès d'haver jugat amb els moixos (mirau na Baldufa, que hi va de bona), d'haver amollat en Moro i en Puc, d'haver-los alimentat i d'haver visitat ses cabres, ovelles i altre ramat; hem anat a veure una trutja que ja estava ajaguda en posició paritòria. Desprès, emperò, se deu haver asustat i mon pare vaticina que com a mínim n'hi deu haver un de mort, però en surarà qualcun. Per altra banda, sa truja feixada passetja una desena de porcs ben guapos.

Es vol ha anat més o manco bé i, afortunadament, ha duit un poc de retràs. Dic afortunadament perquè sinó potser l'hagués perdut.

I és que desprès de comprovar la suprema qualitat del meu mòbil, que ha aguantat amb cobertura fins per tot el túnel fins a Plaça Catalunya (tros que me preocupava una mica pel fet aquell de la baixada de tensió de l'altre dia), he esperat una bona estona na Patri i dues amiges seves, de visita a Barcelona per assistir al concert d'en Bon jovi i que s'han entretengut de demés al Camp Nou. Quan m'he n'he donat compte, eren les tres i quart, hora a la que havia de pujar a l'Aerobus (Renfe descartada) per arribar al Prat però, ben lluny d'això, estava dinant a un lloc per devora el MACBA (crec). M'he despedit i he partit, cames ajudeu-me, cap a n'es bus. He hagut de fer una estona de cova per entrar, i es que es sistema d'aquest bus és -almanco si frisses- inquietant perquè no partiem, i el xofer m'ha dit que el trajecte durava quaranta minuts, cosa que m'ha inquietat encara més tot es cami; ja que amb aquests càlculs a l'hora d'embarcament no seria ni al Prat.

Per cert, quan esperava davant el Corte Malayo, he vist com una manifestació que, d'enfora, pareixia cridar "Novia compartida", cosa que com a mínim m'ha cridat s'atenció; però quan m'hi he acostat he vist que era "Custodia compartida". Eren pares divorciats.
Bé, a n'es final, com és evident, hi he estat a temps i tot això.