Petita reflexió nadalenca sobre la corrupció

En aquests dies de copiosos dinars i sopars familiars un dels temes més recurrents ha estat el de la corrupció, havent fet balanç dels nombrosos casos a les Illes (tant del PP com d’UM) apuntant molt sovint que tots els polítics son iguals i que son uns lladres tots.
En aquest sentit, m’agradaria apuntar que en totes les professions i oficis, en totes, hi ha una proporció de persones corruptes sense que això derivi en contra de l’imatge de tot el col·lectiu. Parlam des de metges fins a dependents de botigues, passant per pilots d’avió o policies. Clar està que la rellevància en els afers públics és més important per la quantitat de diners que es manejen i també perqueè, cal no oblidar-ho, aquests doblers son eminentment de tothom.
A més, la corrupció és una xacra que es dona, en major o menor mesura, per tot el món i que s’ha donat sempre. A l’Estat Espanyol, per exemple, també s’ha donat sempre, s’ha perfeccionat en les successives restauracions borbòniques en que els dos partits s’anaven tornant en el poder i seguien els interessos dels diferents cacics locals. Més tard aquest fenomen ha tengut els seus màxims exponents en les dictadures de Primo de Rivera i de Franco on els cacics s’havien vestit de militars, de capellans o de falangistes.
Més tard, havent mort el darrer dictador, a Espanya molts dels seus subdits es fan dir ara democràtics amb noves sigles com AP (PP) o UCD (de la qual, en part, en sorgirà UM) i s’aferren al poder per no perdre privilegis. Essent així, i havent ensenyat aquests personatges als seus companys de partit més joves i també a alguns d’altres formacions les tècniques de la corrupció, aquesta tendència s’ha mantingut i, crec jo, s’ha anat reduït considerablement des dels temps de la dictadura. El que passa es que ara, per una banda, els fiscals investiguen una mica més aquests assumptes (encara ho haurien de fer molt més) i els mass media s’han fet ressó d’aquests fenòmens, donant-se així un paral·lelisme amb la violència de gènere, que també s’ha donat sempre però en els darrers anys la societat ha pres certa consciència sobre aquests afers.
A més, la mala imatge que s’ha estès cap al col·lectiu fa que les persones valuoses però potencialment més honrades se’n allunyin, deixant pas a les persones amb un perfil formatiu més baix i amb trets més cínics i potencialment més corruptibles.

Feliç Dia del Solstici!

En bon dia del Solstici tenc una incòmoda pràctica de Comportament Polític que encara no he preparat. S'horabaixa tenc reunió de la Comissió per la Igualtat de la Facultat i dimecres volam cap a Mallorca, si descobresc el camí a través de la terminal nova...

I ja tenc 20 anys i ahir ho varem anar a celebrar donant voltes per Barcelona en la nit més freda de l'any.

Desprès està previst passar les festes per allà però tornar per fer el Cap d'Any, per primera vegada, fora de Mallorca. Ja veurem com anirà. Si ve bé ja farem una breu explicació d'algun d'aquests feits, com diria el rei en Jaume.
Lo dit, bon solstici i bones festes a tots i a totes. No fasseu excessos consumistes i, si pot ser, que els regals siguin sostenibles.

Balanç de la xerrada per la Igualtat

Estem força contents amb el resultat de la xerrada per la igualatat que es va fer ahir dimecres 16. L'assistència va ser fins i tot superior a la prevista, i els/les tres ponents van oferir punts de vista molt interessants en l'àmit de la desigualtat. Una noia que treballa a l'Edifici d'Estudiants, la Susana Martín, va venir i ha publicat un text a la web de l'ETC que està molt bé. I de passada tornem a posar el cartell, que ens va quedar maco. Aquesta és la notícia:
Dones, "anormals", homosexuals, discapacitats…
Ahir, 16 de desembre, a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB, els col•lectius ADUAB (Associació de persones amb necessitats especials de la UAB) i EPA (Estudiants per una Política Activa), van oferir una xerrada sobre la igualtat. A l´acte hi van participar Carme Riu, presidenta de l’associació ‘Dones No Estàndards’, Francesc Serra, coordinador de la nova ‘Comissió d´Igualtat’ i Laura Duarte, representant de ‘l´Observatori per la Igualtat’.
La nostra societat i el concepte de normalitatCarme Riu presideix una organització amb veu a les NNUU, Dones No Estàndards. Aquesta denominació els hi permet posicionar-se en un nivell necessari per tal que el seu discurs no es perdi en divagacions: allò no estàndard no conté necessàriament res pitjor, dolent o que hagi de ser canviat segons la norma establerta. Diferent seria parlar d´elles com a disminuïdes, deficients, o anormals, sense parar esment en les especificitats de cada cas, sense aclarir la seva tecno-dependència, relegant-les al calaix de sastre que tant de mal els hi fa. Simplificar només pot portar a l´abús i a la falta de respecte. La Carme ens va il·lustrar amb casos on, en nom de la ciència i de determinats ideals, es cometen veritables excessos que volen encabir-nos dins de paràmetres d´allò més estrets.
Ampliació de la Comissió per la Igualtat
Per la seva banda, Francesc Serra Massansalvador va parlar com a coordinador de la nova Comissió d’Igualtat (institució embrionària que es constituirà oficialment la setmana vinent) i a títol propi. La Comissió va néixer per protegir els principis d´equitat i igualtat de gènere i recentment ha ampliat el seu camp d´acció als col·lectius homosexuals i de persones amb necessitats especials. Francesc va exposar una sèrie de tendències que haurien d´agafar forma dins de la institució que coordinarà. Una d´elles és que a la Comissió hi hagi representants de l´equip de govern, a més del professorat, estudiants i membres del PAS que hi formen part. També va parlar de donar cabuda a estudis tant de gènere com d’homosexualitat i transsexualitat. En definitiva, la seva voluntat aniria encaminada a fer de la Comissió un àmbit de debat sobre marcs i límits entorn de la protecció de minories, així com fer-lo exercir de comité consultiu, una mena de pont entre els òrgans representatius i la societat de la Facultat de Sociologia.Sexisme a la UABLa sociòloga Laura Duarte, en representació de l´Observatori per la Igualtat, va dibuixar un esbós de la situació privilegiada dels homes dins de la UAB. La posició de desavantatge de les dones a les càtedres o a les instàncies de poder universitari, palesa la necessitat del pla d´acció de l´Observatori per a promoure la igualtat entre els sexes, que va ser renovat al 2008. També va parlar de les carreres més masculinitzades, com ara les enginyeries; i les més feminitzades, com educació social, magisteri infantil o pedagogia. Per altra banda, també ens va mostrar el percentatge totalment desigual entre els homes que ocupen càrrecs a l’equip de govern, que representen la majoria; i les dones, que estan al voltant d’un 23%. En canvi, en el cas del Personal d’Administració i Serveis (PAS) hi trobem un equilibri, tot i que hi abunda la figura femenina.La xerrada va posar sobre la taula la determinació i constància de les associacions per a garantir el compliment efectiu dels drets de les persones, sigui quin sigui el seu context o essència. El que queda clar, per sobre de tot, és que resta molt per fer i que cada aportació és molt valuosa en la consecució d´uns objectius primordials per mantenir l´equilibri social.
Susana Martín
Notícia a la web de l'ETC

Carta per en Lluc

"Lluc, torno a casa amb les butxaques buides. A Copenhague, la cimera on s'havia de pactar l'acord que permetés governar el canvi climàtic, no s'han posat d'acord. O millor dit, s'han posat d'acord en no assumir compromisos. Els EEUU demanaven transparència però no volien assumir una retallada en les emissions de CO2. La Xina no volia sentir parlar de cap control extern. El president del Brasil, Lula da Silva, va ser l'únic que va fer un pas endavant oferint posar diners per als països més pobres, des d'un país on encara hi ha profundes desigualtats.A la cimera no hi havia societat civil. Hi havia un únic representant de la societat civil, en Joaquín Nieto, de l'ONG Sustain Labor, que seguia la cimera i els acords. En un moment donat va demanar a la ministra Espinosa, de Medi Ambient, que es reunís amb les entitats ambientals desplaçades a la capital danesa. Però res de res.Ahir al matí ens vam veure amb el president Zapatero, i ens va donar una visió optimista -cosa que el caracteritza- de l'escenari. Estava convençut que s'arribaria a l'acord. I de fet no es va equivocar. Finalment va haver-hi acord, però l'acord s'apropa poderosament al no res, perquè és una declaració genèrica, sense compromís de reduccions d'emissions, sense compromís de finançament dels països del sud, sense calendaris... Ni tan sols s'ha marcat un termini per arribar a un acord vinculant.En aquest principi de segle XXI el planeta és cada cop més bipolar. Els pols són els EEUU i la Xina. I Europa cada cop pinta menys. Ahir, Europa era incapaç de fer un gest que forcés a l'acord, sense lideratges clars i sense un compromís de reducció d'emissions del 30% independentment de l'acord, cosa que hauria obligat la resta de països i potències a moure fitxa. Davant la manca de lideratge europeu, la resta de principals potències pactaven una declaració genèrica, que la UE ha acabat acceptant.Mentrestant, un bon amic és en una presó danesa. Al director de Greenpeace Espanya, Juancho López Uralde, li demanen una pena que pot anar de 6 mesos a 6 anys de presó per haver-se colat al sopar de gala d'abans d'ahir i haver desplegat una pancarta que deia “Els polítics parlen, els líders actuen”.Lluc, el dia que vas néixer va ser el dia més feliç de la meva vida. Havies arribat i tot adquiria un nou sentit. Amb els dies vaig arribar al convenciment que cap persona que fos pare o mare podia donar l'esquena a aquest repte que és aturar el canvi climàtic, perquè voldria dir menystenir el futur dels fills. Però ara mateix penso que potser m'equivocava. Sovint la nostra espècie, la humanitat, actua més com una plaga, incapaç de dominar el medi que l'envolta, simplement el depreda, l'esgota, l'esquilma, sense tenir present el que vindrà després. I els nostres líders estan atrapats en una agenda política en la qual no els passa factura no prioritzar el medi. Quan penso en el teu futur em ve al cap que de la mateixa manera que la meva generació pensa en l'Europa dels anys 30 com aquella que no va ser capaç de frenar els règims totalitaris i els seus genocidis, potser quan creixis la meva generació serà recordada com aquella gent estúpida de principis del XXI que va ser incapaç de frenar el canvi climàtic quan eren a temps de fer-ho.Per poder canviar les coses encara ens falta una ciutadania global. I el que és imprescindible és aconseguir que aquells irresponsables que no donen prioritat a la lluita contra el canvi climàtic paguin penyora electoral. Modestament intentaré aportar el meu gra de sorra. El proper any encapçalaré les llistes d'ICV a les eleccions catalanes. Sense dubte parlarem i debatrem sobre molts temes que acabaran per afectar-te d'alguna manera. Però, encara que ho intenti sovint, probablement acabaré parlant poc del que afectarà més la teva vida: el canvi climàtic.Encara som a temps. Tot i que el temps s'esgota, encara podem canviar el curs de les coses. Potser hi ha qui especula a portar-nos al límit de l'abisme, però al teu voltant moltes persones continuarem treballant diàriament per evitar-ho. Espero que quan llegeixis aquesta carta, la vegis com un atac de rebel·lia i d'indignació contra l'acord més decebedor d'aquesta dècada. També espero que aquests dies donin peu a la reacció de tota una generació que digui ben clar "jo vull continuar convivint amb el planeta i vull que els meus fills també puguin fer-ho".

Extret del bloc d'en Joan Herrera

Excursió a Gelida

Publicat a El Felanitxer

S'altre dia de pagès, perquè encara feia calor, vaig anar d'excursió, seguint amb l'afany d'anar coneixent, tira a tira, els diversos indrets singulars de Catalunya. Bé, realment tots els indrets son singulars i, en aquest cas, l'elecció del lloc a visitar va respondre essencialment a criteris atzarosos. En principi haviem tingut l'idea de caminar fins a l'estació i agafar el primer tren que passès per desprès baixar al lloc on ens agradés més el paisatge o, simplement, on el nom ens atragués més. De fet, això de visitar indrets o deixar de fer-ho és una cosa que, conscient o inconscientment i sempre partint de la meva modesta opinió, es veu influida per l'estètica del topònim, per, dit d'una altra manera, si ens sona bé o no.
Al final, a l'atzar li varem afegir un cert toc, si es vol dir així, racional tot posant-nos al davant d'un mapa (en realitat era una llista amb totes les estacions, però així queda més polit) de Rodalies, lògicament, que tampoc es qüestió d'anar a petar a Zuric, o si, però això ja es una altra qüestió.
Amb aquest mapa al davant, doncs, varem començar a mirar per internet, tot sigui per no estudiar, pobles que ens poguessin agradar. Varem arribar fins a la "G", perquè tampoc és qüestió de perdre-hi tot lo dia.
Així, al final ens varem decidir per Gelida, topònim amb el qual jo tenc una mania rara de pronunciar-ho Gélida, però no.
Aquest és un montanyós municipi situat a la comarca barcelonesa de l'Alt Penedès, té prop més de 6.000 habitants, el seu patró és Sant Pere i està governat pel PSC; però els motius pels quals ens varem decantar per aquest poble son els que veurem a continuació.
En baixar del tren de Renfe, desprès de poc més d'una hora de trajecte des de Cerdanyola però sense haver de fer transbordaments, varem demanar a una dona del lloc on es trobava l'estació del funicular. Ens va comentar que ella hi anava i la varem seguir, enfilant el breu cami que gairebé la totalitat dels passatgers seguia.
Em va sorprendre veure les reduides dimensions d'aquell vell aparell, en el qual assegudes no hi caben molt més d'una dotzena de persones, per tant molt diferent dels funiculars que es troben a la capital. En quan a apariència, em va resultar molt similar a l'estructura del tren o del tramvia de Sóller, amb el qual comparteix (deduesc) època històrica i constants cruixits de la vella estructura durant tota la pujada. Està gestionat pels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i, salvant uns florescents al sostre, la restauració ha estat encertada, conservant un sobredimensionat lletrero amb la paraula "FRENAR". Els comandaments semblaven molt senzills i aquell cap-pelat amb anorac els manejava gairebé per inèrcia.
Així, desprès d'un parell de ponts i uns vuit minuts, varem arribar a la població on els silenciosos viatgers es varen dissoldre, deixant els carrers deserts. Gelida es un poble tranquil, està edificat en pendent i té molt bones vistes cap a la vall. Tot son cases unifamiliars i l'esglèsia, com a tots els pobles, és un dels edificis més representatius encara que també hi varem trobar edificis que, jo diria que, eren d'estil modernista
A Gelida però, a banda del funicular, hi varem anar pel castell medieval que es troba aprop del centre així que varem començar la recerca. Estavem certament desorientats, com supòs que hi hagués estat qualsevol forani que s'hagués adentrat a l'aventura per aquells indrets. Va ser llavors quan varem trobar un home que sortia d'una casa i tenia aires apressurats. Era jove, d'una trentena, tenia el cabell arrissat i anava mudat, malgrat tot li varem demanar si ens podia indicar. Així ho va fer, molt amablement, va començar assenyalant el cim d'una muntanya per conscienciar-nos, segons ell va dir, que si hi anavem a peu hi havia una bona tirada.
Així va ser com, camina caminaràs com deien a ses rondaies, varem partir cap amunt. Desprès de passar un torrent i una carretera ens varem confondre momentaniament, la qual cosa va fer que tornassim a demanar, però malgrat tot no ens haviem perdut sinó que hi anavem per un camí més rural, potser una drecera. Així i tot, no varem voler provar coses rares i varem anar pel cami convencional.
Era una carretera amb moltes curves i entre mig hi havia com una urbanització, mig poble mig foravila, amb grans jardins. Per aquest camí arribarem al castell quan, justament, s'acabava de tancar el centre d'interpretació i, suposadament, s'havia d'haver tancat el recinte del castell.
Segons varem llegir als panells, aquesta fortalesa, que per cert està en bones condicions es gestionada per l'associació Amics del Castell (el nom de la qual té, com notareu, una retirada al de l'Associació d'Amics dels Closos...). En aquells temps en que el Penedès constituia una frontera amb Al-Andalus aquell castell era la línia defensiva entre ambdues civilitzacions. Desprès, emperò, va passar a ser només un centre de poder de la comarca on el senyor feudal impartia justicia i rebia tributs.
A dins del recinte s'hi troben un cementiri, una torre i altres edificacions. Aqui la vista encara era més panoràmica que al poble i, a jo personalment, em va recordar molt a las "Leyendas" d'en Bécquer que vaig llegir a ESO.
La gestió i conservació d'aquest castell, que serveix com a alicient turístic d'aquest municipi i en certa mesura de la comarca, ens hauria de fer reflexionar, com ja he dit en altres ocasions, respecte de la situació del nostre patrimoni.
Havent-lo vist breument varem berenar un poc i tornarem partir per avall arribant fins al funicular on quatre madones que ja hi eren assegudes se posaven al dia dels distints afers locals mentre, cosa típica, interrogaven una jove descaradament. En tot això va tornar a venir el cap-pelat i, desprès de fer de revisor, va encendre la màquina que va partir fins a l'estació de Renfe.
Bàsicament, això seria tot.

Xerrada per la igualtat

Aquest dimecres l'ADUAB organitza conjuntament amb l'EPA

una conferència força interessant en contra dels distints tipus de discriminació, havent convidat als tres ponents citats.

Es celebrarà sobre les dotze hores aquest dimecres dia 16 (quin dia més guapo, no?) a l'aula 2 de la Facultat de Polítiques i Sociologia (UAB).

Clica a damunt la imatge per visionar-la ampliada

Matances OK, ja tornam ser a CRDNY

El pont ja s'ha acabat i ja som tornat a Cerdanyola per seguir amb la rutina, que no serà tant ja que, si hi pensam, només hi ha escasos deu dies de classe abans de tornar volar cap a ca nostra. I parlant de volar, firmaria perquè tots els vols fossin com els d'avui. A bord d'un Airbus A320 d'Air Berlin ens hem enlairat per la pista que està devora la base militar de Son Sant Joan ben puntualment. No hi havia ni un nigul en tot el cel i hem ascendit plàcidament, sense ni una turbulència, cap al cel de Mallorca, sobrevolant Ciutat i veient els vaixells de distintes dimensions que, fondejats o navegant, rompien el blau intens de la mar. Hem seguit cap al sud oest acostant-mos cap a Andratx i podent apreciar les cales, urbanitzacions, ports i platges d'aquella zona per desprès girar cap al nord mentre la Serra de Tramuntana ens despedia i les hostesses ens repartien la bossa amb un paquet de galletes (de la casa Cuétara. Tenc comprovat que toca o un paquet de 4 galletes grosses de llimona o un paquet de galletetes salades) i una botella d'aigua. A més, no hi havia ningú devora jo i he estat ben ample (on també he estat ample és a la terminal vella d'El Prat, on no hi ha practicament ningú) i, per altra banda, ens ha tocat finger per embarcar i desembarcar; com dic, un vol inmillorable; només ha faltat el Diario de Mallorca però bé.
Ara ja no tenc més vols comprats amb Air Berlin però, anant-hi des del setembre he comprovat que els han atorgat la totalitat de la Terminal A de Son Sant Joan, que abans a l'hivern estava desocupada, cosa que deu facilitar les funcions de hub de l'aeroport.
Hi veig darrerament molts mallorquins i, de fet, per megafonia mentre esperava he sentit certs avisos d'aquesta companyia en anglès, castellà i, sorprenentment, català. Avui, a damunt, el copilot no era alemany i ens ha explicat la ruta i tot això en castellà, però ja es qualque cosa.
Dia 6, com cada any, a ca nostra ferem matances i aquest any, donada la manca de recursos humans per a la totalitat de les tasques a realitzar, n'Aina, en Jordi (especialment) i jo, varem realitzar certes tasques. Jo, entre d'altres, me vaig dedicar a pelar grells, a triturar el greix per fer el saïm, a repartir la tallada de morro que n'Aina havia torrat, a omplir camaiots amb en Jordi o a pastar sobrassada, que m'en vaig posar fins a n'els colzes.
Va anar bé, era un porc gros i hi va haver molt de saïm però, pobre animal, quan encara no era mort va caure d'allà on l'havien penjat.
Una cosa que me varen proposar si que no la vaig fer, anar a aguantar una greixonera perquè hi caigués sa sang no me va fer molta gràcia però, el frit de sang de sa tita va ser, com sempre, ben bo.
I entre una cosa i s'altre crec que aquest pont hauré engreixat un poc, però com que ha estat tan curt no serà res!
Per altra banda, he duit un cordon bleau i un enfilai de botifarrons, que jo els trob bastant bons però no crec que durin molt.
Bé, res mes, d'aqui dues setmanes tornarem a ca nostra per desprès passar el cap d'any a Barcelona, tornar a ca nostra pels reis i preparar la costa de gener. Ara, però, m'he de centrar en una sèrie de treballs i pràctiques més urgents.

Per cert, per si voleu més informació sobre matances, he reutilitzat l'histèria de l'any passat, "Més que matances" o s'altre (2007), "Un estudiant a matances".

I demà a Mallorca

No record bé si va ser per error o per economia però vaig agafar el vol de demà massa prest amb la qual cosa no podré anar a classe (i mira que me sap greu, perquè sempre acab deixant els divendres i perquè les classes -especialment- de Política Internacional Europea- solen ser força interessants) però ja podré dinar a Mallorca.

Va ser un error, també, ja que si tenim en compte que demà no podré anar a classes, podria haver comprat el bitllet per avui horabaixa i ara ja seria a sa roqueta però, ara que hi pens, millor que no perquè hagues hagut d'abandonar els actes d'avui de l'ADUAB als quals faig referència als posts anteriors.

Vos deix aquesta imatge com a autocrítica pública que faig cap a la meva persona per haver romput el boicot a la companyia Air Berlin que, malgrat les seves tendències lingüicides, no és una mala companyia (si no comptam que a PMI sempre toca jardinera, i no serà perquè en temporada baixa no hi hagui fingers buits però clar, diuen que és més car...).

Bé, i poques coses més, encara no hem sopat.

Reflexions sobre les activitats d'avui

Desprès d'haver analitzat el transcurs de les activitats realitzades en motiu del dia 3 de desembre a la Plaça Cívica, des de l'ADUAB ens agradaria fer les següents consideracions.
Tal vegada podriem dir que el nombre de participants en les activitats ha estat inferior a l'esperat però, tenint en compte que s'havia convocat una vaga, entenem que l'afluència d'estudiants al Campus de Bellaterra ha estat inferior a la d'un dia lectiu normal. A més, l'amenaça meteorològica de pluja no era tampoc un factor que anés a favor nostre.
A més, certs problemes logístics que hem tingut amb la xocolatada han retardat tot el muntatge i organització de l'stand.
Per altra banda, hauriem de fer autocrítica i plantejar-nos les fòrmules perquè s'hagués apropat més gent a la paradeta. En aquest sentit, una pancarta informativa no hagués estat malament. Al mateix temps, tal vegada s'hauria d'haver enfatitzat el caràcter gratuit de la xocolatada així com de l'aperitiu.
Amb tot això, i tot i no donar-se grans aglomeracions, no s'ha de menysprear el nombre total de persones que s'han apropat al llarg de tota la jornada.
Sigui com sigui, des de l'associació considerem que l'important, més que les dades quantitatives son les dades qualitatives. Així, ens mostrem satisfets en línies generals amb l'activitat d'avui ja que les persones que s'han apropat a la paradeta han participat activament en les diverses activitats (tant en el circuit de bastó com el de cadira de rodes, així com també en l'escriptura en Braille i altres materials de que disposavem). Dit d'una altra manera, creiem que l'activitat realitzada ha estat útil per visibilitzar-nos com a col·lectiu així com també per mostrar, a la gent que s'ha interessat, diverses eines de les persones amb necessitats especials.

ADUAB

Campus de Bellaterra, 3 de desembre del 2009

Derechos básicos de internet

1.- Los derechos de autor no pueden situarse por encima de los derechos fundamentales de los ciudadanos, como el derecho a la privacidad, a la seguridad, a la presunción de inocencia, a la tutela judicial efectiva y a la libertad de expresión.
2.- La suspensión de derechos fundamentales es y debe seguir siendo competencia exclusiva del poder judicial. Ni un cierre sin sentencia. Este anteproyecto, en contra de lo establecido en el artículo 20.5 de la Constitución, pone en manos de un órgano no judicial -un organismo dependiente del ministerio de Cultura-, la potestad de impedir a los ciudadanos españoles el acceso a cualquier página web.
3.- La nueva legislación creará inseguridad jurídica en todo el sector tecnológico español, perjudicando uno de los pocos campos de desarrollo y futuro de nuestra economía, entorpeciendo la creación de empresas, introduciendo trabas a la libre competencia y ralentizando su proyección internacional.
4.- La nueva legislación propuesta amenaza a los nuevos creadores y entorpece la creación cultural. Con Internet y los sucesivos avances tecnológicos se ha democratizado extraordinariamente la creación y emisión de contenidos de todo tipo, que ya no provienen prevalentemente de las industrias culturales tradicionales, sino de multitud de fuentes diferentes.
5.- Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.
6.- Consideramos que las industrias culturales necesitan para sobrevivir alternativas modernas, eficaces, creíbles y asequibles y que se adecuen a los nuevos usos sociales, en lugar de limitaciones tan desproporcionadas como ineficaces para el fin que dicen perseguir.
7.- Internet debe funcionar de forma libre y sin interferencias políticas auspiciadas por sectores que pretenden perpetuar obsoletos modelos de negocio e imposibilitar que el saber humano siga siendo libre.
8.- Exigimos que el Gobierno garantice por ley la neutralidad de la Red en España, ante cualquier presión que pueda producirse, como marco para el desarrollo de una economía sostenible y realista de cara al futuro.
9.- Proponemos una verdadera reforma del derecho de propiedad intelectual orientada a su fin: devolver a la sociedad el conocimiento, promover el dominio público y limitar los abusos de las entidades gestoras.
10.- En democracia las leyes y sus modificaciones deben aprobarse tras el oportuno debate público y habiendo consultado previamente a todas las partes implicadas. No es de recibo que se realicen cambios legislativos que afectan a derechos fundamentales en una ley no orgánica y que versa sobre otra materia.

Comunicat de l'ADUAB

Em faig ressó del comunicat de l'ADUAB, que he redactat jo, per altra banda...

Comunicat de l'ADUAB davant el 3 de desembre, Dia Internacional de les persones amb discapacitat

L'ADUAB és una associació de persones amb necessitats especials que té com a àmbit d'acció el campus de Bellaterra de la UAB. Si bé és cert que la majoria dels nostres membres som estudiants amb algun tipus de necessitat especial, els estatuts de l'associació aposten per la participació activa d'estudiants sense cap mena de discapacitat com així també per qualsevol altre membre de la comunitat universitària o qualsevol individu en general en igualtat de condicions. És per això que us convidam a tots a venir a conèixer-nos i a participar de les nostres trobades i activitats.
La nostra associació, en relació al dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, fa les següents consideracions:
Cada dia son més les persones amb necessitats especials que entren a formar part de la comunitat universitària, essent això un gran assoliment en matèria d'igualtat d'oportunitats. Però, aquest augment de la formació no es tradueix freqüentment en un lloc de treball de qualitat, en coherència amb el nivell de coneixements assolits.
Reconeixem que la Universitat Autònoma de Barcelona treballa des de fa temps, principalment a través del PIUNE, en l'adaptació de la nostra universitat als requeriments dels estudiants amb discapacitat en distints aspectes de la vida universitària per possibilitar la igualtat de facte entre tots i totes les estudiants. Així, podem dir que la majoria dels membres amb requeriments especials de l'associació som usuàris del servei abans citat
D'aquesta manera, creient que és un fet objectiu, reconeixem satisfets que la nostra universitat es troba entre les més accesibles del nostre entorn. Al mateix temps, reconeixem altres iniciatives que s'estan duent a terme en l'àmbit de la igualtat a la nostra universitat com la Comissió impulsada pel deganat de la Facultat de CCPP i Sociologia.
Malgrat tot, des de l'ADUAB pensem que encara son molts els obstacles que els distints estudiants ens trobem dia rere dia al nostre campus o en l'accès a aquest. Per aquest motiu, des de la nostra associació seguim treballant per reivindicar les necessitats dels nostres col·lectius i miram de lluitar per aconseguir, entre tots i totes, una universitat per a tothom. En aquesta línia, des de l'ADUAB treballem conjuntament amb altres col·lectius del campus (com l'EPA) per tal, des de la transversalitat, d'aconseguir el nostre objetiu d'universitat per a tothom.
Amb tot, el nostre principal objectiu és, per una banda, donar visibilitat als nostres col·lectius i, al mateix temps, contribuir a sensibilitzar a la comunitat universitària i a la societat en el seu conjunt de les nostres necessitats i també de les nostres capacitats.
Potser podriem concloure dient que la nostra associació seguirà treballant, humilment, per aconseguir una universitat més sensibilitzada i accesible. Per això, l'ADUAB, aprofitant el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, organitza diversos actes a la Plaça Cívica, esperant la vostra activa participació.

ADUAB
Campus de Bellaterra, 1 de desembre del 2009