Festa sorpresa

Bono, bono. Ha quedat demostrat que pot esclatar una revolució a ca meva sense que jo me’n doni compte. I no serà, precisament, perquè lo de fer festes sorpresa quan es fan devuit anys sigui molt inusual, especialment quan sa germana la reclamava des de feia anys, però mira. Dic això suposant que sa concurrència ja coneixerà sa feta, i sinó, aviat la coneixerà.
Potser convendria que relates primer, ara que hi pens, el viatge cap aqui i és que mos varem haver d’aixecar més d’hora perquè pensàvem que a les vuit passaria un bus que mos duria fins a RENFE de Cerdanyola però no es veu que no va passar, i potser així hagués estat millor perquè sinó l’haguéssim perdut per culpa meva, perquè quan fórem a la parada del bus me’n vaig donar compte de que, entre el quantiós equipatge que carregava, no hi figurava sa cartera. Per tant, vaig haver de tornar a n’es pis inclús plantejant-me agafar l’ascensor, però al final no...
Es tema és que varem cridar un taxi que mos va dur fins a Renfe, en la meva opinió va ser un atracament a mà armada, però bé. Varem arribar a s’estació i varem agafar es tren, podran dir lo que vulguis de Renfe i no arribarà s’AVE, però almanco posen musiqueta, encara que sigui música clàssica que contrastava amb un al·lot que se veu que no tenia gens de son perquè no va callar ni un segon, crec que a, supòs, son pare li haurien de donar un parell de medalles com a mínim.
Desprès d’això varem arribar a s’aeroport, previ transbordament a Sants, on no va suposar cap problema que al meu bitllet figuràs Josep Roig, però bé.
Al vol ni ha haver tantes turbulències i me va venir a cercar es vell a Son Sant Joan. Varem dinar de colflori ofegada i, desprès de donar per tostón un llibre en àudio de sociologia i en haver mirat de fer una migdiada me vaig posar davant es foc (què és de guapo es foc, eh?) intentant fer-me a la idea de que havia de feinejar un poquet.
No serien més de les cinc i mitja i mon pare m’insistia repetidament perquè me’n anàs a dutxar “perquè després no basta s’aigo”. Jo hi vaig anar però amb s’idea de que aniríem a sopar d’un colom torrat a Randa (n’hi va haver qui hi varen anar,segons tenc entès).
Sa qüestió és que quan ja m’havia disposar a passar apunts de Ciència Política amb la música de Dover a tope va venir na Maria de sa tita i n’Aina que “venien a donar-me es molts d’anys” però jo, tan tranquil, vaig continuar amb la meva tasca. Si mateix he de dir que vaig sentir renou de cotxes i de gent, però, tan innocent, me vaig imaginar que seria qualcú que venia a acompanyar n’Aina sa germana que, segons me varen informar més tard, era a Manacor perquè l’entretenguessin.
Va haver d’esser na Maria també que me va fer anar dins es barbacoa amb el pretext de que havia d’ajudar en qualque cosa a mon pare però he de dir que, fins que no me vaig trobar amb sa sala aquella plena de gent, no me’n vaig donar compte de res.
Com vos podreu imaginar, vaig quedar impactat en els primers (i segons i tercers) moments, però bé.
Com que dins sa barbacoa no hi cabíem tots, varem anar a colonitzar sa cuina grossa, molt més ben dotada en quant a menjar, que, com es habitual en celebracions que se fan per devers ca meva, ha sobrat en grans quantitats (arròs, llom a la italiana, gambes, tarta, carn torrada, frit, sípia... ) així que si voleu venir/tornar a menjar, ja ho sabeu.
Els regals van ser molt encertats. Es primo Miquel Lluis me va obsequiar amb el domini www.histeries.com (que de moment no funciona però, ja ho sabeu, ara ja no valdrà l’excusa aquella de “no m’enrecord de sa direcció”) amb una frase de l’expresident Bill Clinton que deia una cosa així com que “quan jo era president només alguns físics nuclears havien sentit parlar d’internet i ara fins i tot el meu moix té una web”. Suposam, sense investigar massa, que les becàries també en deuen tenir. Els dels pis (Margalida-Miquela), coneixent lo puta que ho pas es dematí amb el fred, m’han regalat uns guants i una bufanda i en Ruano, també molt en el seu estil, i na Fátima me van regalar un joc d’ingeni (tangram), cosa que utilitzen els executius com a entreteniment, segons na Fátima i amb el qual en Ruano s’entretenia durant les classes de l’any passat. He de dir, tot i que fer es quadrat me va costar molt i que sa geometria en general, mal, que ahir vespre mateix vaig aconseguir fer el triangle sense instruccions (tenc proves). A mon pare també li va costar molt fer es quadrat, n’Aina es que va dur sort, no vos pensassiu...
En conclusió dir que sa festa aquesta va estar bé, encara que mu mare no va aconseguir contactar amb tothom que hagués estat bé que vengués. Però, de totes maneres, molt ben organitzat.
Res més, avui mem que mos depara es clàssic aquest, a jo m’és indiferent però s’ambient està bé.
P.D.: Ja estic en disposició de penjar fotos de ses matançes però na Maria Sunyer m’ha de passar ses d’ahir.