La respuesta universitaria al Plan Bolonia

Marcos Roitmann
La Jornada

Resulta irónico que un proyecto consistente en destruir la formación humanista y la investigación básica tome el nombre de una de las primeras universidades nacidas para impulsarlo allá por el año 1150. Símbolo de excelencia académica, favoreció los estudios de gramática, lógica, filosofía aristotélica, medicina, matemáticas y derecho. En el renacimiento se consolida como la más grande en la enseñanza superior, contó con un centenar de profesores, destacando el hecho de tener en sus aulas a un porcentaje elevado de estudiantes extranjeros, llegando a 70 por ciento. Hoy la usurpación de su nombre por las multinacionales en connivencia con algunos gobiernos y autoridades de la Unión Europea es un despropósito.
El rechazo al Plan Bolonia tiene casi un lustro. Pero en este curso académico las protestas han cobrado relevancia por lo inminente de su puesta en práctica. La desaparición de licenciaturas, en beneficio de grados genéricos faltos de toda lógica educativa, ha terminado por desquiciar a la comunidad universitaria defensora de la universidad pública. La llamada de alerta es también una voz de socorro. La universidad pública se desmantela.
Bolonia es la antítesis del saber. Satisface las demandas del mercado, violando el objetivo señalado por educadores y pedagogos. Por esta vía se cierran carreras como ingeniería informática y especialidades como América Latina, entre otras. Los nuevos itinerarios expresan el control empresarial en la estructura universitaria. En ellas, se dejaría de realizar investigación básica en beneficio de la investigación aplicada dependiente de los oligopolios y trasnacionales de la alimentación, la farmacopea, automotriz, medios de comunicación e industrias armamentísticas y similares. Biólogos o bioquímicos cederán la utilización de laboratorios en pro de informes para Bayer, Monsanto, General Motor o Coca-Cola. Intereses espurios para incrementar sus ganancias. Ya no hay dinero ni interés para investigar sobre el calentamiento del planeta, el desastre ecológico, la desigualdad, el hambre o la explotación infantil; supone pérdida de tiempo. Sociólogos y politólogos deberán realizar encuestas para los grandes almacenes y medir los índices de aceptación de los líderes de partidos políticos o las expectativas de triunfo en los procesos electorales, y los periodistas serán educados por los monopolios de los medios de comunicación con sus libros de estilo.
En definitiva, Bolonia transforma el conocimiento, los saberes básicos y a los investigadores en un apéndice del mercado. No es casualidad que universidades europeas no se sumen al despropósito, Oxford y Cambridge por citar dos ejemplos destacados. También en Italia las facultades de derecho, entre ellas Bolonia, rechazan su puesta en práctica. Y en Francia están en pie de guerra. Algo similar ocurre en muchos otros países de la Unión Europea. En España, el estudiante de ingeniería informática superior Tomas Sayes lleva más de 30 días en huelga de hambre y después de la actuación de la policía ha decidido dejar de tomar glucosa y bebidas isotónicas, y fue hospitalizado. Sin embargo el gobierno señala que los detractores no pertenecen a la comunidad universitaria. Ajenos a ella pretenden crear caos. Así se justifica actuación de las fuerzas del orden para reprimir el movimiento estudiantil.
Con la visión mercantilista de la universidad concluye su articulación a la lógica del gran capital. En España, los consejos sociales de las universidades tienen la prerrogativa de aprobar los presupuestos y decidir sobre los planes de estudios. En ellos, tras el plan Bolonia, se ha incrementado la presencia de las grandes empresas. Así, los consejos sociales de la Universidad Carlos III y la Universidad a Distancia están dirigidos por Matías Rodríguez, vicepresidente del Banco Santander, y por César Alierta, presidente de Telefónica, respectivamente. En la Universidad Complutense participan miembros de la CEOE, el Banco Santander, Caja Madrid y el BBV, entre otros.
Las universidades públicas son privatizadas por esta vía, dejando al descubierto la manera como penetran los grandes capitales en la institución. Bolonia es reacia a fortalecer un saber acumulativo. Un conocimiento construido a base de esfuerzo y perseverancia, rechaza el rigor teórico en beneficio de una pragmática adecuada a las demandas del mercado. Se pide que el alumno opine y sea capaz de criticar artículos periodísticos, sencillos, de lectura rápida, seleccionados para hacer amena la clase. Se trata de convertir el aula en una tertulia y al profesor en un moderador.
La exclusión de los estudiantes, docentes y personal administrativo a la hora de elaborar y poner en práctica el proyecto es parte de una estrategia deliberada. Un elevado porcentaje de la comunidad científica se opone a él por sentido común. Sin embargo, el acuerdo con las empresas privadas, los bancos, las trasnacionales y los mezquinos intereses de autoridades han preferido mirar hacia otro lado y acelerar el desmantelamiento de la universidad pública. Por encima de criterios docentes, las propuestas de grado y postgrado consolidan el poder interno de un sector, el más mediocre, que en estas décadas se apoderó de los espacios universitarios bajo la propuesta de una gestión eficiente y empresarial. A los estudiantes se les transforma en clientes y el resto son usuarios de servicios. Bajo estos postulados se articula en plan de convergencia. Rectores dizque progresistas, como el de la Universidad Complutense de Madrid, Carlos Berzosa, se transforma es un ferviente defensor de Bolonia y no duda en enviar a la policía, soslayando el principio de la autonomía universitaria, autorizando a la policía la incorporación al campus para reprimir las manifestaciones, tanto como emplear la seguridad privada contratada como auténticos matones o mafiosos. Otro tanto sucede con la Universidad de Barcelona. Una actitud que en tiempos de la dictadura franquista significaría una deshonra, hoy se justifica para imponer el orden y restablecer el consumo de conocimientos por los clientes. Son los defensores del gran capital, adjetivando a los sectores críticos como individuos violentos apegados a utopías regresivas. Corren malos tiempos para defender la universidad democrática, pública al servicio de la sociedad. Pero es necesario perseverar.

http://www.jornada.unam.mx/2009/03/29/index.php?section=opinion&article=026a1mun

Histèria de la setmana

De res va servir enviar-los un mail diguent que havia estat un error i que no voliem la tarja, els senyors de Caprabo no han volgut renúnciar tant facilment a les meves dades i no han pogut evitar la temptació d'enviar una targeta client que se sumarà a la meva col·lecció.
Dimecres varem exposar el nostre projecte de partit polític d'anglès. Amb camisetes d'1,95 € que en Xavi havia duit del Decathlon on treballa varem donar a conèixer el nostre Global Party for Development (GPD), la idea era bona però especialment la meva part, que no m'havia preparat massa, i sense veure el guió que havia escrit, va quedar una mica xorra, però en conjunt va estar ben bé.
El passat dijous va ser el tercer consecutiu que varem fer vaga a la facultat per protestar contra el Pla Bolonya i també contra les actuacions policiaques de la setmana passada. També hi va haver manifestació es vespre amb, per cert, una estratègia magnífica per deixar en ridicul l'enorme dispositiu dels Mossos a les Rambles i Pl. Sant Jaume i evitar les seves porres.
Durant el piquet al passadís, entre converses i debats, varem aconseguir aplaçar l'examen de Teoria Política per a dimarts vinent, no va fer falta utilitzar el megafon en aquesta ocasió. Desprès em vaig creuar, però, amb el professor d'aquesta assignatura i no em va mirar a la cara...
Em van cridar l'atenció les paraules del degà de la facultat, Salvador Cardús, que va dir que d'aqui a cinc anys ens dignessim a anar-lo a veure quan tinguessim un bon lloc de feina. Va afirmar també que molts dels que abans estaven a l'assemblea ara ocupaven carrecs molt bons, inclús que estaven per damunt ell.
Coneixent a bastants politòlegs i sociòlegs que, en el millor dels casos fan feina d'auxiliars administratius, crec que el degà diu el que sigui amb l'objectiu de que els estudiants callin. Potser alguns "enxufats" de partits polítics si que estan per damunt ell, però son una minoria. Amb tot, m'apuntaré aquestes paraules de tal digníssima personalitat de cara al futur.
Sigui com sigui, la vaga a la nostra facultat va ser un gran èxit, almenys el dematí.
Ahir, en un altre ordre de coses, varem sortir amb els de l'ADUAB per Barcelona. Ens varem perdre i varem caminar i caminar i caminar molt, varem donar més voltes que un ca dins una senalla, però va esser curiós i divertit. M'ho vaig passar molt bé.
Avui, per altra banda, hauria d'haver fet molta feina però amb aquest dia asquerós, que ha tornat a recussitar certs indicis de fred i no ha deixat veure el sol en tot lo dia, amb la son i amb que he perdut el partit de Hattrick; no n'he fotut ni brot.A més, haurem de canviar l'hora i sumar-nos a l'hora sense consumir electricitat per deixar respirar el planeta.
Demà serà un altre dia.

Per un finançament just

Web de la campanya No ens espremeu més, del PSM-EN

La Plana del Castell

Ahir dissabte vaig assistir a la darrera sessió del seminari sobre Cerdanyola. En aquesta ocasió, i desprès d'una introducció, varem veure sobre el terreny el que serà el nou eixample de Cerdanyola, visitant el Cincrotró, el parc de la ciència, entre d'altres. En definitiva, varem fer allò que tan bé saben fer els polítics, especialment abans d'eleccions, visitar obres.

La Plana del Castell, amb projectes d'urbanització des del 1976, comptarà amb una àrea residencial estratègica encara que la majoria del sòl serà destinat al Parc de la Ciència, que complementarà la UAB constituint un dels 7 campus d'excelència del govern Zapatero, acabant amb la tendència de l'autònoma d'estar d'esquena a Cerdanyola.

Aquesta zona comptarà amb gran nombre de zones verdes i serà exemple de sostenibilitat, reciclant aigües grises, recuperant l'aigua de pluja i produïnt calefacció i aire condicionat en unes subestacions, estalviant així un 30 per 100 d'energia.

Es treballa perquè l'estació de l'AVE que no passarà per Barcelona faci una parada aqui, tot connectant amb Rodalies i FGC, incluent la línia prevista pel túnel d'Horta.
A més, s'ha posat així límit al creixement de Cerdanyola, protegint l'entorn de la Via Verda, que s'ha deconstruit tot eliminant bòbiles (extracció de terra). A continuació penjaré un parell de fotos.

La visita la ferem en bus.

Això serà la nova carretera de Sant Cugat, comptarà amb espais per anar a peu i en bici. Hi haurà un ecoducte que permetrà la circulació de la fauna i la preservació dels torrents, o una cosa així...

A la zona hi ha línies d'alta tensió.

Aquest és l'abocador Elena de residus orgànics que emplena l'espai que la bòbila va buidar amb bales de l'ecoparc. Això, quan estigui emplenat serà un parc.
Aquest serà l'eix de la Ciència, que unirà el Cincrotó amb la UAB

Vista panoràmica del Cincrotró








La zona serà la seu de nombroses empreses científiques o tecnològiques.

Aquesta és l'única vessant de la nova zona urbanitzable que no està degradada. Aquest projecte serà majorment d'iniciativa pública.

L'entorn del castell serà conservat, com a mostra de l'època feudal, com si no hi hagués hagut Revolució Industrial.

Més del mateix

Potser estaria bé constatar per començar que tots els antiavalots son iguals, son persones sovint atretes per la violència que quan son armades amb un casc i una porra es senten superiors i començen a hostiar el personal, donant via lliure a les seves deries psicòtiques.
A partir d'aqui m'agradaria expressar la meva incomprensió cap a l'estratègia d'ICV al govern. No entenc que es pretén demostrar triant el departament d'Interior amb els Mossos d'Esquadra, una política "catalana" que parla en castellà, ja que l'únic que demostra és el masoquisme ecosocialista.
Si es vol demostrar que tots els polítics son iguals doncs potser aconseguiran el que pretenen perquè actuacions com les d'aquests dies no son molt diferents de les dels grisos. D'aquests, dels grisos i dels nacionals en general, més o menys podria esperar segons quins comportaments però no de la policia catalana controlada en última instància per Joan Saura.
Potser el que més ha canviat en aquests anys ha estat que els del PSUC corrien davant els grisos i els (dirigents) d'ICV comanden els Mossos...
Per altra banda, he de dir, no crec que tota la responsabilitat recaigui en el conseller d'Interior i estic segur que aquests fets haguessin succeït igual independentment del partit polític que controlès Interior, encara que potser tenia esperances de que amb ICV no passes així.
Crec, en tot cas, que el millor seria fer com ERC i agafar conselleries "folklòriques" i facils com son cultura, normalització lingüística o afers exteriors que acaben lliures de desgast polític.
Crec que ICV haurà perdut, amb motiu, gran part del vot jove que rebia ja que, encara que ho sembli, no tots els antibolonya son (o som) antisistema. En aquest punt, però, s'ha de recalcar la crítica interna que bé des de JEV o bé des de càrrecs del partit s'ha fet dels fets, prenent com exemple el bloc d'en Raül Romeva que de ben segur patirà en carn pròpia el descens electoral, i és que perdre vots amb mesures ecosocialistes que la gent no entén (encara que faci 15 anys que s'apliquin) com la dels 80 km/h me pareix acceptable, però no per culpa dels Mossos.
Indignants les declaracions del portaveu d'un sindicat de Mossos carregant tota la culpa a Saura, dient que els varen ordenar actuar. Jo a aquest senyor li diria que hi ha moltes maneres d'actuar i molta de la violència que varen patir els companys i companyes estudiants era absolutament gratuïta i innecesària.
També aqui voldria afegir que no es pot oblidar la responsabilitat que els rectors universitaris tenen en tot aquest assumpte perquè darrerament estan recurrint molt a les forces de l'ordre perquè els solventin els problemes que no son capacos de resoldre per la via del diàleg.

Contra la brutalitat policial

Abans de res, voldria mostrar el meu rebuig a les mostres d'excessiva i innecesària agressivitat policial de les darreres hores a Barcelona, tot posicionant-me en la línia del comunicat de JEV respecte als citats fets.
També m'agradaria, ja que hi som, rebutjar les agressions que per part del CNP han sofert els estudiants que han tallat la carretera de Valldemossa per protestar pels fets d'aqui, ja que es veu que a la capital catalana varen detenir a un mallorquí. A Ciutat hi ha hagut 8 estudiants ferits i 2 policies. Aquests fets son molt greus si es té en compte que la Policia ha entrat al campus sense el permís de les autoritats acadèmiques.
Per altra banda, he de dir que jo no hi era. Això és un apunt important tenint en compte que molta gent de Mallorca em va telefonar (crec que 4 o 5) durant el dia d'ahir tot preocupada dient que havien vist un estudiant amb jersei verd al qual els Mossos li fotien un bon esplet de bofetades. Al final va resultar que era una al·lota però bé, això queda com a anècdota.
Ahir mateix es va convocar per avui una vaga, sumant-nos a la vaga general d'educació, i, desprès de fer dues hores de Teoria Política hem partit amb FGC també sense aturades fins a Pl. Catalunya d'on hem anat a Pl. Universitat per esperar gairebé una hora a que comencés la marxa.
Hi havia molta de gent, i és que estava ple de professors i alumnes de secundària demanant la dimissió d'en Maragall. Per això la marxa anava més lenta i amb més densitat. Potser per això els Mossos han deixat baixar per les Rambles un tros...
Hem seguit per Via Laietana fins a la Plaça de Sant Jaume on si que estavem ben estrets i, com els mossos bloquejaven moltes sortides i molta gent ha començat a còrrer, hem sortit d'allà que jo ja me començava a trobar com a dins es metro, amb por d'una estampida. Per això hem decidit sortir per un carreró i anar a fins a les Rambles, al Carrefú, a comprar un bocata i dinar, que ja era ben hora. L'hem menjat a la gespa de Pl. Catalunya i, desprès de passar per l'Fnac, hem anat cap a cases.
Per cert, jo avui no he duit la pancarta.
XERRADA BOLIVARIANA
Ahir es va celebrar a la facultat una xerrada per part d'una antiga lider del moviment estudiantil i estreta col·laboradora de n'Hugo Chavez. Encara que potser, acostumats a sentir la versió oficial dels MCM, no vos creureu el que ella va dir perquè ja teniu la vostra opinió del règim bolivarià. De totes maneres, mai és de demés conèixer un altre punt de vista.
La situació a Veneçuela no era molt diferent de la dels altres països veïns, una pseudodemocràcia amb bipartidisme i impunitat política i polícial (et podien caure 20 anys per robar una sardina, i sense judici ni res), en que no hi havia classe mitjana. La societat es dividia entre les èlits que controlaven la indústria del petroli i la gran majoria de la població, que enlloc de carn havien de menjar "perrarina", és a dir, menjar de cans; i enlloc de llet havien de beure's el brou de l'arròs quan bull amb un poc de sucre.
La repressió va arribar al seu punt culminant quan l'exèrcit va participar en una revolta que es va saldar amb més de 47000 morts. El 4 de febrer, Chavez va pegar un cop d'estat que va fracassar. El 27 de novembre hi va haver un altre cop... Bé, anire al gra.
L'IVA al pais va passar d'un 45 per 100 al 9 al qual està actualment. Ja direu que podia comprar la gent sense recursos havent de pagar quasi la meitat d'IVA?
Abans Veneçuela era una font estable i barata de petroli. PEDEVESA, l'esmpresa de petrolis, produia grans beneficis per als seus dirigents però no arribaven al poble. I és que la nacionalització de les empreses que ha molestat les grans multinacionals ha permès pagar la deuta interna i externa del pais, així com ha permès crear gran varietat de missions socials.
Per exemple, s'ha signat un conveni amb Cuba pel qual 30000 metges illencs treballen als centres d'atenció integral dels barris i als hospitals (s'ha de dir que es varen haver de portar de Cuba perquè els metges del pais es negaven a entrar als barris pobres a medicar). Això els ha permès oferir una àmplia cobertura sanitària en que les medicines son gratuïtes.
Per altra banda, la missió Robinson I va aconseguir que el pais fou declarat territori lliure d'alfabetisme partint d'un alt grau d'analfabetisme només uns anys abans. També per això es va comptar amb ajuda cubana pel mateix motiu.
D'altres missions curioses son la "misión milagro" en que Veneçuela paga operacions per tot Amèrica Llatina de cataràtes i d'altres enfermetats visuals curables. Això es fa als mateixos països i sinó es pot allà se'ls paga el viatge a Cuba. Desprès els donen ulleres gratis i els regalen 150 dolars.
A banda d'això, s'han creat bancs públics (Banco del Pueblo, Banco de la Mujer, Banco del Tesoro...) que permeten obtenir crèdit a baix interès (del 32 per cert d'altres bancs s'ha passat al 2 d'interès).
Per altra banda, hi ha una missió de turisme que permet viatjar gratuitament per tot el pais, una missió que s'encarrega de la discapacitat o una orquestra sinfònica penitenciària o l'orquestra sinfònica més gran del món.
Per altra banda, el pais ha rebutjat el neoliberalisme i aposta per tractats amb Argentina o Ecuador pel qual, a canvi de petroli, reb ramats o blat.
Al mateix temps, s'ha fet una reforma agrària en que les terres que no es cultivaven s'han donat als camperols en un marc en que també es respecten als pobles indígenes.
A més, Veneçuela disposa ja d'un satel·lit, una sèrie de mòbils i ordinadors de fabricació pròpia (amb ajuda xinesa) que trenquen la dependència tecnològica.
En quan a la democràcia, jo que pensava que no hi havia llibertat d'expressió plena vaig quedar flipant en escoltar les barbaritats que deien per les teles privades, és com si tot fossin Cope's i intereconomia's... En quan a la polèmica esmena per la qual Chavez podria optar a la reelecció, no podem parlar molt nosaltres tenint en compte que ChaveS a Andalusia no amolla la poltrona des de l'arribada de la democràcia, i en Pujol perquè el varen treure que si no!
Bé, com dirien a Veneçuela:
Patria, socialismo o muerte
¡Venceremos!

P.S.: Les fotos estan en ordre invers. A Pl. Sant Jaume no he pogut fer fotos perquè hem hagut de sortir por patas.

El calvari i sa granja de caragols

Tenia la intenció d'escriure una mica les meves percepcions personals sorgides desprès de la interessant visita al Calvari i a la granja de caragols on en vaig menjar de tres tipus diferents abans de romandre a ca nostra i tornar, massa dematí, cap a Barcelona.
Emperò, i tenint en compte que al Calvari, a diferència del que faig a Cerdanyola, no vaig prendre notes i com que no vaig sobrat de temps, inseriré el resum que n'han fet des de l'Associació d'Amics dels Closos encara que sense abans dir que s'han deixat dir que ens varen treure defora de bellavista i que hi havia un homo més gat que una sopa que també mos va dir de tot... Bé, un altre dia ja en xerraré que faig tard!

skip to main | skip to sidebar

dilluns, 16 / març / 2009

Jardins del Calvari - Puig des Call

La convocatòria per l’excursió al Calvari – Puig des Call va tornar a sorprendre als organitzadors, una setantena de persones es varen aplegar per pujar al Calvari.

Abans de la sortida, en Miquel Àngel Vicens donà la benvinguda als assistents i feu una breu lectura sobre els jardins que després s’aniria a veure, els paràgrafs triats varen ser del llibre ”Felanitx, entre la ironia i la recança” d’En Germà Coll. En ells es dibuixava l’aspecte d’aquests jardins en els seus anys de més esplendor, així com del caràcter que els felanitxers varen imprimir en aquests espais.

En Pere Bennàssar i en Tomeu Salvà, donaren una sèrie d’explicacions sobre l’establiment del barri de Sa Torre, l’antic itinerari hidrològic de la Vila, l’escala del Calvari, les seves estacions i els seus xiprers, de la Bella Vista i de l’Oratori, així com d’una explicació de la particular orientació del segon respecte al primer.

Na Júlia Roman (professora d’Història de l’Art a la UIB) aportà la seva visió d’especialista en aquests tipus de jardins. Els emmarcà dins el seu context històric i social, a més de fer un retrat de les semblances entre els jardins del Calvari i altres jardins situats a Ciutat, Sóller o altres petites ciutats de Mallorca.

Mentre alguns contemplaven la “bella vista” que aquest turó ofereix, d’altres baixaren a veure la Cova dels Moixons, davant la qual, en Tomeu Salvà, explicà les restes prehistòriques trobades dins ella i en les seves proximitats.

Després d’això, la gran majoria dels assistents optaren per baixar pel Carreró del Dimoni. Es pogueren veure l’estat lamentable alguns d’aquests jardins “deixats de la mà de Déu i dels seus amos”, com bé escriví en Germà Coll, així com entreveure el seu aspecte en les èpoques en què eren la nineta dels ulls d’una part del felanitxers i l’enveja dels altres.

Així mateix, es va fer palès, que s’haurien de fer les accions que calquin per tornar a recuperar aquesta part del nostre patrimoni. Molts parats es trobem esbaldregats, les casetes en pràctica ruïna i el Camí ha esdevingut molt perillós. Malgrat tot, aquests jardins es poden tornar a recuperar si tots hi posàssim de part nostra. El primer podria ser l’Ajuntament o el Consell de Mallorca, fent una actuació per arreglar els camins que arriben fins a ells i així facilitar l’arribada de la gent i dels materials necessaris per reconstruir-los.

Seguint amb el recull de curiositats felanitxeres de les nostres excursions, es va localitzar, després de més d’un intent frustrat, la mà del Dimoni en les parets exteriors de l’Oratori. Aquesta “mà” era una de les troballes més emocionants de les excursions que feien els nins i nines amb les monges, fa un bon grapat d’anys. La “mà” encara és pot reconèixer, però es troba en un evident mal estat de conservació

Vaga i manifestació d'avui

Ahir vaig estar llegint "Liberalismo" fins a les dues de sa dematinada amb la qual cosa es compren que avui, en bon dia de vaga, i havent quedat amb els de l'ADUAB a les 8:45 ha estat bastant dolorós. Desprès, a les 10, he anat cap a sa facultat on estava programat un examen de lectura de Teoria Política. S'ha de dir que el professor ha vengut escoltat per un senyor de l'equip del deganat i jo en aquell moment m'he decantat per entrar a classe deixant a defora els companys que exercien el seu dret a vaga. L'aula estava plena i, tot i això, m'arrepentesc d'haver fet l'examen per una banda tenint en compte la solidaritat amb els companys que no l'han fet i, per altra, perquè l'examen en si no es que m'hagi anat d'allò més bé perquè no he tengut temps, amb tot l'enrenou, de mirar els esquemes i no m'he enrecordat de la ràpida lectura en àudio que en vaig fer.
Sigui com sigui, crec que l'actuació de la classe, entre els quals m'incloc, no ha estat en cap cas encertada ja que quan un del piquet ha vengut a fer una votació, la gran majoria de gent hem votat que no el voliem fer (d'entre nosaltres només s'ha aixecat una part de la classe...) mentre el professor ja procedia a dictar les preguntes de l'examen, i això que aquest mateix havia dit que ell "no insistiria si veia que no es donaven les condicions". Idò, menos mal perquè si arriba a insistir, enlloc de n'Argelaguet a la porta hi haguès portat la Brigada Acuirassada de Pamplona, que no se si n'hi ha però bé...
Conclusió, que m'ha faltat solidaritat i que, de totes formes, l'examen no ha anat gens bé.
Desprès he partit amb en Diego cap als Ferrocarrils on hem agafat un tren especial que anava, sense fer aturades, de la UAB a Plaça Catalunya tot ple de gent cantant i cridant.
Allà hem esperat a na Patri i hem pujat fins a Pl. Universitat on hem vist molta gent de la classe i hem començat a partir.
Com que estavem a la part de davant però, ens ha tocat pringar i, tot assegurant-nos que ens cercarien un relleu, en Diego i jo ens hem hagut de posar a aguantar la pancarta, que tot sigui dit, estava amatalassada excepte a la meva banda que, com que era un extrem, només hi havia cartró... Mala senyal, he pensat jo, perquè si els Mosos s'haguessin acostat, potser li haguès donat a les cames.
Però bé, na Pizà m'ha assegurat que no intentariem baixar per les Rambles (que es quan hostien, aquella bona gent) i això, certament, m'ha tranquilitzat, si això era possible en el marc d'una desorganitzada organització, entre els membres de la qual hi havia una sollerica, que m'ordenava contradictòriament avançar, aturar, fer via...
Sa qüestió, que no hem trobat relleu fins ben passat Urquinaona i desprès, uns carrers més envant, uns joves han pujat a un andamio davant l'atònita mirada dels picapedrers i han desplegat una pancarta en suport a en Tomas que crec que fa ja 17 dies que està en vaga de fam.
Desprès hem baixat per Arc de Triomf i quan arribavem al Parc de la Ciutadella he tornat amb na Patri cap a Cerdanyola, que ja hi havia gana.
L'experiència ha estat positiva i, tot i haver-me oblidat la càmera, vos deixaré unes fotos en les quals haureu de suposar (amb una mica de fe) que me veis, duia una jaqueta blanca.
I demà a les dues en sortir de classe, pitant cap al Prat per agafar un vol i a Mallorca fins dilluns.

Volem TDT en català

TELEVISIONS EN CATALÀ A TOT EL TERRITORI LINGÜÍSTIC

Com sabeu aviat arribarà la TDT que permetrà la recepció de més canals de televisió. Curiosament, l'arribada d'aquesta tècnica en lloc de proporcionar que les principals televisions en català es vegin a tot el territori lingüístic farà que cada cop quedin més empetitides i sense possibilitat d'anar més lluny de l'àmbit autonòmic o local.

En efecte, ja sabem que la reciprocitat en la recepció de canals entre Catalunya i el País Valencià és gairebé impossible en aquests moments.

A Catalunya del Nord tallen les televisions del Principat. Els acords entre Catalunya i les Balears seran de mínims i de la Franja de Ponent no se n'ocupa gairebé ningú.

Davant d'aquest panorama cal reaccionar ràpidament. En els pròxims mesos ens hi juguem molt. Necessitem un espai televisiu propi en català si no volem ser un poble i una llengua residual.

És per això que XARXA DE CONSUMIDORS AMB LLENGUA engega aquesta campanya, tot esperant la vostra col.laboració. Es tracta d'enviar una carta al ministre d'Indústria, Turisme i Comerç d'Espanya perquè ell en té la clau tècnica. D'altra banda, creiem que l'Estat ha de prendre cartes en aquest tema de les televisions en català i que no s'ha dedeixar tot a mans només a mans de les autonomies.

Si us plau entreu en aquest web:

http://www.indexcat.cat/somdeumilions/campanya.htm

Seguiu-ne les instruccions i envieu-la (és molt senzill només s'ha de posar el nom i l'adreça electrònica).

És molt trist que de 35 canals que hi ha a ca nostra a Mallorca, només IB3 estigui en la nostra llengua...

Paquet, orientació i urbanisme

No sé si vos enrecordareu però el curs passat, aquella no tan llunyana època en que aquest bloc vivia una etapa de modesta esplendor, en certa ocasió vaig narrar una histèria que anava d'albergínies i d'empreses de paqueteria ràpida. A n'es final les albergínies, que n'Aina va insistir per molt de temps en recordar-me que havien estat tant i tant bones, les varem tirar, del paquet d'aquesta setmana, segons les estimacions de na Marga, només s'haurà de tirar sa coca de trampó.
Vos explicaré, sa madona va fer es paquet desprs d'anar a recollir coses per Felanitx, i el va dur a Manacor, aprofitant per agraïr-li el seu esforç i la seva dedicació (especialment tenint en compte que com que ara només es permet una caixa per mes, s'ha de fer molt grossa i pesa molt), on, tot i que ella els va dir que era per rebre per la tarda, aquells ineptes li varen dir que ho havien posat i es veu que no fou així ja que quan jo era a classe me varen cridar i me varen dir que s'havia intentat entregar aquell paquet però que no hi havia ningú al pis. Me va dir, però, que m'ho durien aquell horabaixa mateix.
Jo, però, quan a les set i mitja no l'havien duit hi vaig tornar a cridar i aquella madona me va dir que no s'havien enrecordat d'enrutar-lo per aquell horabaixa i que el durien demà dematí a primera hora, suposant això que un servidor hauria de tornar deixar les dues primeres hores de Ciència de l'Administració.
Mentrestant aquell horabaixa havia vengut l'amo de Mercadona per entregar la primera compra feta via internet. Potser és més còmode però administrativament es un desastre per conèixer lo que he pagat per pis, per x3 i lo que ningú havia calculat, que s'havien d'afegir 7,20 € en concepte de transport.
Tot i que es vell m'havia menjat s'olla diguent que havia de reclamar per tot el menjar que s'hauria pogut fer malbé, no ho vaig fer ja que el missatger que va venir puntualment divendres era el de sempre i me va mostrar que al paquet posava "Entregar antes de las 13:30" i va afegir que ell ho sap que noltros els dematins no hi som i, per tant, si li hagués tocat a ell directament ens ho haguès duit s'horabaixa.
Sigui dit que del cabrit en vaig sopar ahir i n'he dinat avui i, encara que me va quedar una mica fat (hi vaig posar massa aigua) la carn era molt bona. El brou (caldu), encara tenia gel i li vaig donar un bull perquè sigui bo demà diumenge i, ja que hi era, m'en vaig beure dos bols i he de dir que, essent una cosa que a ca nostra mai he apreciat, aqui la vaig trobar deliciosa.
Per altra banda, ahir horabaixa vaig partir cap a la capital amb na Ruth i na Gemma (desprès s'hi afegiria el molt honorable president de l'ADUAB) per assistir a unes jornades d'orientació laboral de la ONCE.
He de dir que, i si mal no record, va ser la primera vegada d'aquest curs que anava en metro però bé, va ser tolerable.
La xerrada en si va ser menys pesada que la del curs passat. En aquesta ocasió hi havia un tipo que feia un modul de grau superior, un fisioterapeuta (un clàssic), un petit empresari i la directora de solidaritat de TMB. Aquest darrer cas va ser molt interessant i, crec jo, va donar una llicó de perseverància i paciència ja que ella va estudiar Dret i un master en dret esportiu per començar fent feina durant un grapat d'anys de telefonista a TMB fins que, a la tercera, va aprovar les oposicions de promoció i ha aconseguit el lloc ja citat.
Per altra banda, molt interessant l'speech de l'empresari que, de jove, va perdre la vista i, desprès de fer un curset d'ensinistrador de cans a Madrid, va comprar collars per a gossos per valor de 2000 € i va montar una pàgina web dedicada a la importació de collars i altres estris similars de mercats més avançats (EEUU i Alemanya) i els ven aqui per internet. Fa ja cinc anys que viu d'això i, segons em va comentar, de crear pàgines web no en tenia ni puta idea encara que, això si, sense parlar anglès haguès estat impossible.
I xerrant d'animalades, n'Obama, el moix més jove de per ca nostra, va ser atropellat aquesta setmana i sa madona, qui ho haguès dit, el va dur a n'es manescal que va dir que s'havia romput sa cadera i que, com que era molt jove, el tinguessin quinze dies amb una capsa alta que no poguès caminar molt però que, si no pixava, es tema seria més complicat. Seguirem des d'aqui s'evolució d'es moix negre.
Avui m'he tornat aixecar prest i he acudit al seminari de Cerdanyola, no se si haureu vist que ja he amollat un rollo similar a El Felanitxer, encara que no puc dir que hagi arribat d'hora i és que per problemes de claus s'ha hagut de canviar el lloc habitual i per tant he hagut d'anar més enfora. Pareix mentida que amb tanta gent del principal partit de govern municipal passi això...
S'ha parlat principalment d'urbanisme, la primera part ha estat hiperpessimista cosa que m'ha recordat a la vila, partint de la idea de que aquesta ciutat de recent construcció s'ha anat edificant sense cap tipus de visió global ni projecte de ciutat, cosa que l'ha fragmentada i n'ha dificultat la cohesió interna i, per tant, no ha permès crear sentiment de pertinença. Aquesta manca de previsió, a més, ha provocat endeutament i manca de sòl municipal.
No te, tampoc, centre històric (tal vegada això és positiu ja que implica que no hi ha bosses de pobresa ni barris degradats, cosa que a Felanitx no podem dir molt alt...) ni simbols que serveixin per crear imaginari col·lectiu (lo més històric és l'esglèsia neogòtica que no té més de 150 anys) i que per això s'ha de mirar al futur, cosint els distints pedacos i construint eixos vertebradors (rambles, vies verdes i vies cíviques) tot realitzant una interpenetració Cerdanyola-UAB, aconseguint, si pot esser, l'estació del TGV que no passa per dins Barcelona i d'altres projectes estratègics per tal d'esdevenir una polaritat metropolitana.
De totes maneres, i per resumir, s'ha posat ènfasi en el concepte de "musculatura social" que serveix per crear l'anomenat intelectual col·lectiu que, des de la participació democràtica, permet millorar el nostre entorn ajudant en la creació dels tres pilars del progrès municipal:
- Tenir un model de ciutat compartit
- Tenir certa base social a favor
- Tenir capacitat de lideratge.

Aqui aquesta musculatura podria ben bé podria estar representada pel CRICC i a Felanitx, perquè no, podria ser l'associació d'Amics dels Closos de Can Gaià o el bloc d'amics i amigues d'es Sindicat.

Ja m'he estès molt per avui. Crec que ho deixarem aqui.

Ja te cobren per anar a pixar!

Faltaba la tasa por ir al lavabo

El bajo coste impone sus reglas en la aviación - Ya se cobran cargos extra por llevar un bebé, portar una bolsa o reservar asiento - Los consumidores denuncian abusos

JAVIER MARTÍN 05/03/2009


-¿Pasillo o ventanilla?
Ojo con abrir la boca. Cualquiera que sea su respuesta le costará entre 5 y 60 euros, según la compañía.

-¿Cuántas maletas factura? ¿Sólo una?

El "sólo" no le exime de otros 15 euros.

-¿Le gustaría ahorrarse la cola?

El detalle tampoco sale gratis. Entre 5 y 12 euros más.

No es la tómbola ni la ruleta rusa, son algunos de los infinitos "extras" de las líneas aéreas para exprimir el bolsillo del viajero. Algunos obligatorios, la mayoría más o menos voluntarios. El afán recaudatorio no distingue entre líneas, pero las llamadas de "bajo coste" sorprenden por su imaginación para extraer del pasajero nuevas fuentes de ingresos. El penúltimo grito lo ha dado Ryanair. Su consejero delegado, Michael O'Leary, dejó caer en una entrevista a la BBC que estudia instalar en sus aviones aseos de pago. La justificación es, cuando menos, chocante: "Siempre estamos buscando vías de hacer los vuelos más baratos", explicó O'Leary. Preguntado por qué pasaría si algún pasajero necesita ir al baño y no lleva dinero, contestó: "No creo que nadie en la historia se haya subido a un avión de Ryanair con menos de una libra [1,10 euros]" (probable tarifa del aseo).

"Es una iniciativa condenada al fracaso", anuncia Antonio Escobar, presidente de SITCPLA, sindicato de los tripulantes de cabina de pasajeros, antes auxiliares de vuelo, personal sobre el que recae el objetivo de sacar el máximo jugo del pasajero. "Creo que Ryanair quiere hacerse publicidad; que un pasajero necesite ir al baño no es un tema de extras sino de la misma seguridad de vuelo, y con eso no hay que jugar".

El SITCPLA tiene afiliados de 21 compañías, muchas de ellas de bajo coste. "En estas líneas la rotación de personal es grande, las diferencias de régimen de trabajo y descanso entre unas compañías y otras, abismal; pero el límite está en jugar con la seguridad o con la atención al pasajero, misiones de los tripulantes de cabina". Escobar reconoce que en los chárter siempre hubo una tendencia a intentar desnaturalizar la profesión. "En tiempos de Viva Air rifaban viajes y British Airways cobraba el sobrecargo por ofrecer a la gente pasar de una clase a otra. Todos los intentos fracasaron al poco tiempo", recuerda.

Baladronada o no, la iniciativa de Ryanair no es tan descabellada. Acaba de anunciar que a final de año no tendrá ningún mostrador de facturación en los aeropuertos. "Es la salida natural cuando sólo uno de cada cinco pasajeros factura maletas", según O'Leary. Cualquiera se atreve. "Recientemente hemos subido las tarifas a los clientes que facturan en el aeropuerto en lugar de en la web", declaró al diario The Telegraph. Volar con maletas puede ser causa de tu ruina, dependiendo de la compañía. Hay extras por exceso de peso y exceso de tamaño. Una mala combinación de ambos conceptos puede acarrear un plus de 300 euros (si es tu primera maleta; si es la tercera, véndete la casa).

En la escalada de Ryanair por añadir extras o, en lenguaje de O'Leary, "abaratar los vuelos", a la bolsita con las compras del duty free se le carga una tarifa de 28,50 libras (32 euros), a no ser que quepa en el bolso. La ley cae de su parte: sólo se permite embarcar con un objeto de mano. El periódico y el libro ya son dos.

-¿Quiere reservar su asiento con 24 horas de antelación?

El "no" le costará peleas de última hora; el "sí", otro extra, unos 20 euros en el caso de Air Canadá. Eso sólo garantiza que tienes el asiento que deseas, pero no espacio para dejar tu bolso encima de la butaca. Eso se evita entrando pronto a la cabina. Para ello Easyjet se inventó el Speedy Boarding (en Ryanair, Priority Boarding), el abordaje rápido, o, realmente, ¡al abordaje! Cuesta entre 5 y 10 euros.

La tarifa no cubre la tranquilidad. Hay que estar en la cola antes de que comience el embarque, rezar para que no se les haya ocurrido lo mismo a 60 personas (número límite) y, finalmente, que el traslado al avión no sea en autobús. En ese caso, la compañía que te ha cobrado se lava las manos. La finalidad del Speedy Boarding es elegir el mejor asiento, es decir, el de más espacio, y de éstos, según el modelo de aeronave, hay una docena como máximo.

La escalada para cobrar afecta a todo tipo de líneas en Estados Unidos; en Europa aún hay una línea divisoria entre líneas de bandera y de bajo coste.

El pasado año, las compañías baratas transportaron a España 149,5 millones de personas, el 48% del turismo que eligió este transporte. De ellas, 57,5 millones en Ryanair y 44,6 millones con EasyJet. La línea del grupo Iberia, Clickair, con 6,3 millones de viajeros, es la primera spanish low cost. "Nacimos para dar un punto más de servicio al viaje de negocios", explica la portavoz Ana Fernández. Por eso entre los extras hay uno de 30 euros para mantener vacío el asiento de al lado (en Vueling, 25 euros), y otros 10 por elegir pasillo o ventanilla. También se premia al pasajero sin maleta, o lo que es lo mismo se penaliza al que factura: 20 euros en aeropuerto, 10 online. Algo que, según la Unión de Consumidores de España (UCE), es ilegal.

El verano pasado la UCE denunció ante las autoridades de consumo a trece compañías que cobran por facturar equipaje. Según la Ley de Navegación Aérea de 1960, el precio del billete incluye viajero y maleta, con los límites de peso y volumen fijados. Las 13 compañías denunciadas son low cost.

En Estados Unidos y Canadá la política de extras se extiende a todas las líneas y con tal variedad de argumentos que el billete es lo de menos. Allí nada es gratis, ni llevar al bebé en brazos (Delta Airlines cobra hasta 100 euros) ni a la mascota (175 en United, por los 20 de Ryanair o Clickair). A veces el plus es por la subida del combustible (¿no se han enterado de que ya ha bajado?) o la reforma de un aeropuerto (¿rebajan en los que te pierdes?). Mandar a un menor sin acompañamiento cuesta unos 80 euros en American (30 euros en Clickair).

"El futuro, admitámoslo, es de las compañías low cost. Tienen una gestión eficacísima y cada vez van a tener más poder", reconoce Tomás Mazón, profesor de Sociología del Turismo en la Universidad de Alicante. El pasado miércoles le tocó sufrir en carne propia la eficacia de un vuelo de bajo coste. Viajó de Alicante a El Algarve (Portugal), pasando por Mallorca. "Pese a ser un vuelo por la península Ibérica, todos los mensajes fueron en alemán. El personal trataba de venderme cantidad de cosas. Como no entendía nada, conmigo no tuvieron éxito".

Antes o después, cae un plus en el billete. Si pagas con tarjeta de crédito -prácticamente imposible hacerlo de otra forma en Internet-, lo normal es que suba la factura final un 3%. Los 10 centímetros más para tus piernas cuestan entre 12 euros y los 109 de Jetblue o United Airlines, las más sobresalientes en este apartado (12 euros en el caso de Clickair). El viajero, que no es tonto, ya ha hecho sus cálculos: "Si me cobran diez libras por estirar mis piernas", escribe un joven en un foro británico, "y sólo una libra por utilizar el baño, está claro dónde pasaré el tiempo en mi próximo vuelo".

Pese a los extras, pese a las denuncias de los consumidores, el éxito de las low cost es arrollador. Muchas de estas compañías cerraron el año con una media de ocupación superior al 80%.

"Antes la estancia era barata, pero el vuelo caro; ahora las dos cosas son baratas", advierte Mazón, que da un dato escalofriante para la salud económica del turismo español. "En 2007, el 65% de los turistas que llegaron a Valencia no se gastó ni un euro en alojamiento. Los vuelos de bajo coste hunden el producto: un turista que no gasta, pero que llena las playas, colapsa las infraestructuras, consume agua, electricidad y genera basuras".

Pero ése no es el problema del viajero, que busca volar barato y con rapidez. Las probabilidades de que un vuelo salga y llegue a la hora son prácticamente nulas. La estadística oficial dice que en Iberia, por ejemplo, sólo el 15% de los vuelos llega con retraso, pero el concepto "puntualidad" en la aviación comercial es diferente al que existe en el resto del mundo. "On Time" se extiende hasta los 15 minutos de retraso, por ese tiempo el tren AVE te devuelve tu dinero.

Por módicos precios, las compañías ofrecen seguros de viaje. El de EasyJet cuesta nueve euros. Es tentador, pero leyendo la letra pequeña se observa que si el avión se retrasa 12 horas -algo rarísimo, teóricamente- la compensación es de 30 euros, lo que da que pensar.

Excepto al pago con tarjeta y al plus de aeropuerto, a la mayoría de las opciones se les puede decir que no antes de dar la conformidad a la compra del billete. Antes de aceptar, te recuerdan el daño que le vas a hacer a la capa de ozono y para enmendarlo lavan tu mala conciencia con un donativo. A partir de 2,10 euros en EasyJet, a partir de uno en Clickair. Si te arrepientes de todo, Ryanair ofrece la posibilidad de cambiarte el billete hasta cuatro horas antes del viaje. Por sólo 100 euros, probablemente más que un billete nuevo.

A la espera de que Ryanair implante el bonopis, el premio al plus más surrealista lo ostenta Air Canadá. Si un vuelo de su aerolínea llega tarde y tú, sufrido viajero, pierdes la conexión, no te preocupes, Air Canadá te buscará dónde cenar y dónde dormir esa noche... si antes le has pagado 15 euros por haberte dejado colgado. De aquí a que cobren por no estrellarte sólo falta un paso.
Consejos básicos

- Antes de comprar un billete aéreo, de bajo coste o no, hay que informarse de vuelos y tarifas. Son muy útiles las páginas de comparación de tarifas como www.terminala.com www.atrapalo.com

- Al contrario que antaño, los vuelos de última hora son carísimos. En las líneas de bajo coste cuanto antes se reserva es muchísimo más barato, pero también más posibilidades hay de que surja algún inconveniente. Es básico leer las cláusulas de modificación de billetes, ya que los recargos pueden ser superiores al ahorro que se pretendía.

- Para saber cuáles son los mejores asientos del avión es imprescindible visitar la página www.seatguru.com. Tienen todos los modelos de aparatos y clasifican las butacas hasta por su peligrosidad en caso de accidente. En inglés.

- Los extras, pluses y recargos que aplica cada compañía por los más variados conceptos están detallados en www.airfarewatchdog.com. Se ocupa casi en exclusiva de las líneas de Norteamérica y está en inglés, pero es muy ilustrativa.

- Conserve siempre los resguardos del billete, del embarque, de los e-mail, cualquier papel que pruebe que ha pagado por volar, o por intentarlo. A menudo es la única prueba física, y servirá para reclamar después ante las autoridades u organizaciones de consumidores. En según qué aeropuertos es muy difícil hacerlo y no siempre resulta eficaz.

P.S.: Per Setmana Santa vaig a Madrid, amb RYANAIR!

El bus

Feia temps que no escrivia res queixant-me del mal servei de Sarbus, ara que hi pens tapmoc son freqüents les meves histèries més quotidianes, però és que aquest curs generalment hi vaig a peu. Avui però tenia una hora de classe de nou a deu i desprès dues de buides així que, els minuts que he perdut entre el m'aixec o no m'aixec m'han fet falta desprès, quan he decidit que hi anava, i he vist que a peu hauria de còrrer per la qual cosa m'he disposat a agafar el bus de menys quart.

Aquest bus, però, pareix esser que és fictici i només el veu qui te molta fe i creu en els miracles perquè jo, que he esperat de les 8:35 fins a les 9:05 per pujar a un bus, no l'he vist.

Desprès, a damunt, has d'anar dret i ben estret per, quan arribes a veterinària (aqui ja m'és igual perquè havia decidit que ja no aniria a classe perquè eren i quart passades) sa madona aquella te diu que va "retrasada" i que "los que no iban al hotel que subieran al coche de detrás". Batuadeu y yo también que voy retrasado que no he podido ir a clase, Cristo!

Sa qüestió, que m'ha passat lo pitjor que me podia passar, aixecar-me d'hora per no anar a classe... Bé, desprès en tenc de 12 a 15 però vaja.

Quinieles a Euskadi

Tot i que ja és tard, i demà dematí serà molt d'hora, no volia anar-me'n a dormir sense deixar escrita una primera, encara que superficial, reflexió electoral.
A Galicia el cas és més senzill ja que Fraga en el seu temps ja s'en va encuidar d'inserir una barrera d'entrada que impedeix a totes les forces polítiques que no arriben al cinc per cent dels sufragis entrar al parlament. Tot i que l'anomenat bipartit va prometre que ho suprimiria, no ho ha fet i potser això, què (això és política ficció) haguès permès l'entrada d'una força política com és Esquerda Unida, una opció d'esquerres no desgastada per la pressió mediàtica ni per l'exercici del govern, que haguès tingut possibilitats d'entrar i per tant així de formar un tripartit a la catalana. No ha estat així i l'electorat d'esquerres, sempre més tendent a l'abstenció i més encara si l'esquerra ha estat governant, s'ha vist superat en nombre per la mobilització de la dreta per recuperar el territori perdut. Així de simple encara que no per això em deixa de sorprendre.
A Euskadi la situació és més complexa. Partint de la base de que els tres territoris es reparteixen 25 diputats cada un tot i la diferència entre la població que fa que a Àlava (una provincia on el vot espanyolista sempre tira molt) treure un diputat sigui més fàcil que a les altres províncies. Segons he llegit al blog de n'Escolar el darrer escó per aquesta provincia ha passat del PSOE a EA per tan sols 8 vots, fent així que el "front nacional" hagi de sustentar-se en un hipotètic tripartit defensor de la pàtria i la nació "unidad de destino universal", com deia aquell. Desconec si els vots d'emigrants han estat ja dipositats a dins les urnes o si encara estan per comptar. Si es dona el segon cas, els vots alavesos poden ser decisius ja que del darrer diputat per Àlava depén en gran mesura el tripijoc d'aliances que, si no varia la cosa, crec que està en 37 per als nacionalistes bascos i en 38 per als nacionalistes espanyols. Ja veurem.
El que m'ha cridat més l'atenció en aquestes eleccions el PP no ha dit allò típic de que "ha de governar la força més votada" ni allò de "s'ha d'evitar el xantatge de les minories nacionalistes". I és que clar, quan la minoria nacionalista és espanyolista, ja els hi va bé.
Jo, encara que el PNV sigui de dretes, quasi m'estim més que governi aquest amb Aralar, EA i Ezker Batua, ja que pens que pot fer més política d'esquerres que no pas el PP amb el PSOE (partit que de socialista i d'obrer només en té el nom). Aqui m'agradaria afegir, però i encara que pugui sonar contradictori, que l'electorat de l'esquerra transformadora (EB) potser no ha entès el pacte amb la dreta i aqui radica el descens del vot del partit liderat per Madrazo encara que, crec jo, ha perdut proporcionalment més escons que vots.
No voldria estar, per altra banda, dins la pell d'en Patxi Lopez que haurà de comptar amb el suport de PP i UPyD, cosa que provocaria una situació inversa a la de Catalunya, ja que el PSOE, enlloc d'estar anclat al regionalisme i a l'esquerra, es veurà empès cap al centralisme de FacineRosa Diez (ja ha parlat de suprimir el concert econòmic basc, cosa que ni el Caudillo va gosar fer en la seva totalitat...). En aquest sentit he de dir, encara que molta gent s'en rigui, que aquest panorama d'unió "constitucionalista" cada dia, com a Navarra, s'apropa més a l'escenificació de la Tercera Restauració Borbònica en el marc d'una democracia en que 100.000 persones no s'han vist representades a les urnes del Pais Basc, cosa que, entre d'altres, ha propiciat (o propiciaria) el pacte espanyolista.
Sigui com sigui, no s'ha de descartar (jo la veig probable encara que en ciència política vaig estudiar que les majories qualificades no acostuemn a sortir) l'opció de pacte PNV-PSE amb la lehendakaritza repartida a dos anys per hom. Això, per una banda, permetria mantenir els vots del PNV a Madrid, sinó hauria de cercar noves aliances i ja se sap que, especialment per temes econòmics, el PSOE confia més en la dreta, com en el cas dels Pressupostos d'enguany (a més ara el BNG no es veurà tan condicionat en votar amb el PSOE).
Per altra banda, i relacionant-ho amb Catalunya en que cada vegada està més aprop l'opció de la Sociovergència (ja se que el PNV és diferent de CiU), també ho veig factible. Com a mínim més que amb el PP en que, programàticament, la majoria serà possible però l'acció de govern serà o bé una cessió a les exigencies de la dreta més radical o simplement impossible.
Bé, sigui com sigui, i si la cosa segueix així com està, jo hi veig dues opcions. La primera és la de la majoria qualificada PSE-PNV i la segona és la Santa Aliança o Tripartit Espanyol (PSOE-PP-UPD, no entrant aquests dos ultims al govern) encara que tampoc en descartaria d'altres potser més estrambòtiques però que també serien una mena de fórmula catalana pactant el PSOE amb els nacionalistes d'Aralar i d'EA i amb els ecosocialistes d'EBB. Qualcú fa apostes?

Portocolom, un racó amb història

"Estamos que lo tiramos, señoras!"... Un altre video, aquesta vegada d'es port a Thalassa.