Un estudiant a matances

Primerament, comentar que vaig arribar, segons les meves estimacions i sense necessitat d’emprar el marge que m’havia otorgat, ben prest a l’aeroport i aprofitant que a la cua de facturació hi havia relativament poca gent, vaig optar per facturar i vaig demanar l’assistència aquella que, a diferència del que jo em pensava, no implicava l’accès a una sala VIP ni res per l’estil sinó que deu minuts abans de l’embarcament va venir una madona a cercar-me.
Tenguent en compte que havia vengut jo totsol des de Cerdanyola, és un poc inútil demanar-la però bé, així almanco em vaig colar al control de seguretat.
Mentre esperava per allà, vaig anar, un detall important, a comprar un bocata de bacon i formatge (no és que hi hagués les dues coses, s’anaven alternant) a un pans and company que si m’haguessin dit que era de per devers Santo Domingo, m’ho hagués cregut. També vaig anar a fer voltes i me vaig apalancar en un racó escoltant l’MP3.
Es temps, lentament, va anar passant i se va fer s’hora de presentar-me al mostrador 58 on encara vaig haver d’esperar aquella dona. També me vaig colar a la cua d’embarcar.
Curiosament vaig escoltar unes cancons d’en Tomeu Penya i, o era un homo molt parescut a ell (amb es típic capell i camia incluits) o era ell. En Miquel cunyat de na Miquela i n’Esteve, que me va venir a cercar, també van corroborar aquesta teoria i aquest barrer també va conèixer, cosa a sa qual jo no vaig arribar, a un Marichalar que va molt en moto d’aigua, però en fi…
Vaig tenir bon vol si no comptam una brusca baixada en la fase d’aproximació que me va acullunir. Així com també, en un modern i confortable Boeing 737-800 amb unes còmodes butaques, antagònics dels destartalats MD d’Spanoir (amb els que, per escassos 34€, he comprat recentment el viatge de Pasqua); varem arribar abans de l’hora prevista i me vaig trobar, no instantàneament amb n’Esteve gran i na Marga que me va dur a mostrar el lloc d’allà on fa fotos als avions.
Varem arribar a n’es Poas (no record exactament com s’escriu) on, afortunadament, es porc ja estava en procés de convertir-se en productes càrnics. Ja havien berenat però encara en varem trobar i vaig dinar amb n’Esteve, na Marga, na Maria de sa tita i n’Aina, que, per sorpresa meva, no s’havia aixecat a les sis per anar a col·laborar. Potser és perquè no hi pensava i sa víspera l’havia passada per Manacor...
En Joan cosí me va demanar que explicàs amb detall tot lo succeït a ses matançes. Ell que, si hagués pogut, hauria estat, com cada any, es primer de tots en ser allà es dematí. Tranquil Joan, per un any no passa res. Per cert cosí, sa sogra t’anyora.
I és que, sense comptar escasses excepcions, aquesta tradició se perdrà (si bé no totalment, parcialment) en el transcurs de la pròxima generació, augmentant el negoci de les indústries d’aquest sector. He de dir, en aquest sentit, que ja no he pogut captar les imatges antany típiques d’un fogueró i de ses típiques cançons aquelles que acabaven diguent nosequé del rei d’Espanya (Encara que crec que no el cremaven).
Però bé, de totes maneres, ses sopes i es frit de sang varen ser boníssims. Així com també una coca de na Maria que se fa en cinc minuts a n’es microones.
Com podreu apreciar a les imatges, si qualque dia les penj, es que jo vaig fer com els polítics, que quan visiten un lloc fan com que fer feina. I és que no és per menos, vaig aguantar sa culata i un altre budell enorme mentre na Maria els omplia. Com diria cert professor/a meu/va: Oju, eh?
Crec jo que sobrassada no m’en duré cap, i es que encara en tenc en abundància, el que si me’n duré seran unes tallades de llom empotades que, segons sa madona, només importarà posar-les dins sa pella, perquè ja venen amb oli i tot això.
S’horabaixa i amb sa feina ja quasi acabada, i no gràcies a jo, com que enyorava es cans, me vaig embarcar amb n’Aina i na Binimelis cap a Sa Mola. He de dir que es puta ca aquest li va fer més cas a ella que a jo, i és que no deu ser tan coió com jo me pensava, deu sabre qui li guarda ets ossos... (No se si m’he expressat bé, no és que sigui coix ni res, es que na Bini li duu menjar)
Desprès en Marcos (un que fa feina amb so vei i, segons crec, nou amb això de ses matances) me va venir a cercar i varem fer un poc de rally pes camí amb qualque trompo d’aquests. Es sopar, per no espenyar sa tradició, era arròs brut i aguiat de pilotes, això darrer me va recordar que al pis de Cerdanyola qualque dia n’haurem de fer.
Ara mateix, no me ve res més d’especial interès o importància referit directament al tema de les matances, si me vengués, ja el vos contaria en properes ocasions.
Avui, com no podia ser d’altre manera, he dinat de sobres d’ahir i desprès he partit amb n’Aina cap a n’es Redòs a jugar a “monin”, encara que s’intenció era anar a estudiar a sa biblioteca; he estudiat poc.
Més tard hem partit amb sos senyors cap a Palma amb l’intenció d’adquirir una gravadora digital per a gravar ses classes. Hem donat voltes i voltes, per PC CITY (no en tenien), Carrefour (les havien acabat), Leroy Merlin (idea de l’homo, però no venen coses d’aquestes) i Expert (no en tenien de digitals) i no l’hem trobada, però mon pare ha distrutat!
Ara venc de sopar de ca na Xisca amb n’Aina i ja crec que he escrit suficient per avui.
Per cert, es títol fa referència a aquella obra de teatre felanitxera, bastant bona en la meva opinió, de nom similar.