En un pis qualsevol d'un barri de la perifèria metropolitana, és un dilluns qualsevol. Son les sis del dematí i es sent el cant buit i monòton d'un despertador. Un home, quasi un autòmat, s'aixeca del llit deixant-hi un cos adormit.
Enmig d'un d'aquells silencis tan intensos, tan sorollosos, aquell home al qual anomenarem Paco es dutxa i beu un cafè amb avidesa abans d'agafar les claus i sortir per la porta. Bé, això de claus ja és per inèrcia perquè el que agafa en realitat és una targa que serveix per obrir les portes i engegar aquell flamant vehicle que tant han alabat els seus amics i tant han envejat els seus enemics. No direm que es seu perquè és del banc, de fet ho serà fins d'aqui un grapat d'anys quan el cotxe ja haurà tornat vell i en Paco l'haurà acabat de pagar, encara que ell pensi que ja és seu.
Encen el motor i romp el silenci fred dels carrers deserts. Automàticament se sent una veu que crida amb una força inusitada per aquelles hores del matí. Les ires d'aquell matí anaven encaminades en contra dels impostos i dels sindicats.
Arriba a la feina desprès de superar els embussos habituals que hi ha a l'entrada de la ciutat cada dia i com sempre comença la seva rutina i la comença sense gairebé saludar als seus companys. Això és així perquè aquests no son vistos com a companys, son vistos com a rivals, com a enemics. L'empresari ha acoseguit instaurar un sistema d'incentius que atorga als obrers un petit plus per productivitat, qui més factura, més cobra a final de mes i, de pas, el que menys factura, se'n va al carrer. A més, fa temps que ronden per l'empresa rumors de reducció de plantilla, son quasi tan vells com la mateixa empresa, però bé.
Amb això, cada client que entra per la porta és també un enemic al qual s'ha d'enganar, s'ha d'expoliar i s'ha de facturar molt, molt.
El treball és rutinari, és avorrit, tots han de cercar hobbies o aficions per trobar un sentit a la seva existència. En Paco, per exemple, troba la seva via d'escapament en el futbol, cada diumenge que hi ha partit acudeix a l'estadi on se sent part d'alguna cosa, encara que aquesta sigui una societat anònima que mou una quantitat de milions que mai no veura junts. A l'estadi es relaxa insultant a l'àrbitre i als jugadors de l'altre equip.
No està afiliat a cap sindicat, això aniria en contra del que diu el de la ràdio. Els sindicats son màfies que només s'interessen per si mateixos, diu. Ha sentit a dir que, en cas d'acomiadament el que ha de fer és contractar un abogat elaboralista, que en diu.
Els polítics tots son uns lladres, tots son iguals, això diu encara que cada vegada que hi ha eleccions ho té clar, vota als que baixen els impostos o als que li donen un xec, no li importa que aquests siguin els que més corrupció tenen. Tots son iguals, pensa ell.
Cada setmana, en anar a berenar, compra una tira d'aquella loteria europea que diuen que toca tants de milions. Pensa en que faria amb tants de milions, podria fins i tot comprar un equip de futbol.
Ja son les set i mitja i aquell cos que quedava al llit s'ha aixecat i ha seguit el mateix procediment, ha despertat als dos fills i els ha preparat l'esmorzar. Ella és la dona d'en Paco. Viu en una tancada bombolla d'aparences i infelicitats.
Li fa enveja la veïna d'abaix que s'ha comprat un abric de la marca aquella que duen les actrius que mostren per televisió. Ella, però es vesteix amb roba d'imitació i porta joies de bisuteria, això si, es maquilla molt i fa un grapat de mesos es va fer una operació d'estètica pagada amb una ampliació de la hipoteca, obsequi del seu marit desprès d'un tèrbol assumpte del qual les veïnes no s'han d'adonar. Seria un escàndol, les altres mares, en anar ella a buscar els seus fills a escola, la mirarien rara. Em tenen enveja, pensa ella encara que no n'estigui segura.
Treballa a com a administrativa en una oficina amb un sou que no supera els mil euros, però això no li lleva el seu orgull perquè ella té el graduat escolar.
No li agraden gens els immigrants, ens arribaran a envaïr, repeteix a tothom que la vulgui escoltar, però això no implica que amb la seva mare, de quasi noranta anys, hi visqui una al·lota sudamericana. No son com nosaltres, no estan civilitzats, repeteix amb to despectiu cada vegada que que en parla,
Ella no va al futbol, queda a casa i quan fa un descans en les tasques domèstiques, aquelles que ningú veu ni reconeix, llegeix les revistes del cor, no de cardiologia, precisament; i pensa que ho és de “campechano” en Juan Carlos. Les revistes, però, no diuen que en temps de crisi s'ha augmentat la dotació econòmica a la Casa Reial. Li seria igual, per altra banda, pensaria que s'ho mereixen, que els Borbons han fet moltes coses bones per aquest pais. I son molt llestos i molt educats...
Continuarà, si ve bé
Enmig d'un d'aquells silencis tan intensos, tan sorollosos, aquell home al qual anomenarem Paco es dutxa i beu un cafè amb avidesa abans d'agafar les claus i sortir per la porta. Bé, això de claus ja és per inèrcia perquè el que agafa en realitat és una targa que serveix per obrir les portes i engegar aquell flamant vehicle que tant han alabat els seus amics i tant han envejat els seus enemics. No direm que es seu perquè és del banc, de fet ho serà fins d'aqui un grapat d'anys quan el cotxe ja haurà tornat vell i en Paco l'haurà acabat de pagar, encara que ell pensi que ja és seu.
Encen el motor i romp el silenci fred dels carrers deserts. Automàticament se sent una veu que crida amb una força inusitada per aquelles hores del matí. Les ires d'aquell matí anaven encaminades en contra dels impostos i dels sindicats.
Arriba a la feina desprès de superar els embussos habituals que hi ha a l'entrada de la ciutat cada dia i com sempre comença la seva rutina i la comença sense gairebé saludar als seus companys. Això és així perquè aquests no son vistos com a companys, son vistos com a rivals, com a enemics. L'empresari ha acoseguit instaurar un sistema d'incentius que atorga als obrers un petit plus per productivitat, qui més factura, més cobra a final de mes i, de pas, el que menys factura, se'n va al carrer. A més, fa temps que ronden per l'empresa rumors de reducció de plantilla, son quasi tan vells com la mateixa empresa, però bé.
Amb això, cada client que entra per la porta és també un enemic al qual s'ha d'enganar, s'ha d'expoliar i s'ha de facturar molt, molt.
El treball és rutinari, és avorrit, tots han de cercar hobbies o aficions per trobar un sentit a la seva existència. En Paco, per exemple, troba la seva via d'escapament en el futbol, cada diumenge que hi ha partit acudeix a l'estadi on se sent part d'alguna cosa, encara que aquesta sigui una societat anònima que mou una quantitat de milions que mai no veura junts. A l'estadi es relaxa insultant a l'àrbitre i als jugadors de l'altre equip.
No està afiliat a cap sindicat, això aniria en contra del que diu el de la ràdio. Els sindicats son màfies que només s'interessen per si mateixos, diu. Ha sentit a dir que, en cas d'acomiadament el que ha de fer és contractar un abogat elaboralista, que en diu.
Els polítics tots son uns lladres, tots son iguals, això diu encara que cada vegada que hi ha eleccions ho té clar, vota als que baixen els impostos o als que li donen un xec, no li importa que aquests siguin els que més corrupció tenen. Tots son iguals, pensa ell.
Cada setmana, en anar a berenar, compra una tira d'aquella loteria europea que diuen que toca tants de milions. Pensa en que faria amb tants de milions, podria fins i tot comprar un equip de futbol.
Ja son les set i mitja i aquell cos que quedava al llit s'ha aixecat i ha seguit el mateix procediment, ha despertat als dos fills i els ha preparat l'esmorzar. Ella és la dona d'en Paco. Viu en una tancada bombolla d'aparences i infelicitats.
Li fa enveja la veïna d'abaix que s'ha comprat un abric de la marca aquella que duen les actrius que mostren per televisió. Ella, però es vesteix amb roba d'imitació i porta joies de bisuteria, això si, es maquilla molt i fa un grapat de mesos es va fer una operació d'estètica pagada amb una ampliació de la hipoteca, obsequi del seu marit desprès d'un tèrbol assumpte del qual les veïnes no s'han d'adonar. Seria un escàndol, les altres mares, en anar ella a buscar els seus fills a escola, la mirarien rara. Em tenen enveja, pensa ella encara que no n'estigui segura.
Treballa a com a administrativa en una oficina amb un sou que no supera els mil euros, però això no li lleva el seu orgull perquè ella té el graduat escolar.
No li agraden gens els immigrants, ens arribaran a envaïr, repeteix a tothom que la vulgui escoltar, però això no implica que amb la seva mare, de quasi noranta anys, hi visqui una al·lota sudamericana. No son com nosaltres, no estan civilitzats, repeteix amb to despectiu cada vegada que que en parla,
Ella no va al futbol, queda a casa i quan fa un descans en les tasques domèstiques, aquelles que ningú veu ni reconeix, llegeix les revistes del cor, no de cardiologia, precisament; i pensa que ho és de “campechano” en Juan Carlos. Les revistes, però, no diuen que en temps de crisi s'ha augmentat la dotació econòmica a la Casa Reial. Li seria igual, per altra banda, pensaria que s'ho mereixen, que els Borbons han fet moltes coses bones per aquest pais. I son molt llestos i molt educats...
Continuarà, si ve bé
P.S.: Així era com perdia el temps en vísperes de l'examen d'Estructura Social. Amb moltes coses que contar, no se si esperaré fins desprès del darrer examen, el de dimarts de Pensament Politic... Només 1 i cap a cases (per poc temps)!
1 comentari:
M´agrada aquesta historia, però és vere que hauries d´estudiar per l´examen. Ja continuaràs amb el nus i desenllaç d´aqueste escrit.
Publica un comentari a l'entrada