Canviam d'any, però tot seguirà igual

En aquesta la nostra cultura xovinista i etnocentrista es conceb, i de cada vegada més, el pas d’un any a un altre com una separació temporal necessària per esquivar la monotomia de la nostra vida i, de pas, omplir encara més les amples butxaques dels capitalistes amb la compra de regals, roba nova i exclusiva i menjar, molt de menjar i beure, molt de beure.
Ja no té importància si va nèixer un que deia que era el fill de Déu, hem trobat una altre excusa per celebrar, per gastar. I és que pareix esser que el cristianisme si no ha deixat pas conviu amb les ferotges creençes paganes del consumisme. Per exemple, al nostre país és una tradició irenunciable menjar els tradicionals dotze grams de raïm veient en Ramón Garcia i això, si ho pensau en fred, no deixa de ser una coionada (o una solució per èpoques d'excedent de raïm): Realment pensam que per fer això o per comprar (i desprès cremar, això és important) roba interior vermella o, el que he sentit avui, per posar qualque peça d’or dins una copa de cava per beure el liquid desprès de les campanades ajuda a tenir millor sort a l’entrant any?
Tot això, sens dubte, son simptomes d’una impacient necessitat que tenim els individus de cercar coses en les que creure, de ser gratuïtament supersiticiosos, encara que no hi hagui cap fundament.
És típic, a dia d’avui, fer un balanç de l’any mostrant allò més destacat d’aquests 365 dies i això, sens dubte, esdevé l’excusa perfecta per als mitjans de comunicació que, en aquest periode vacacional, aprofiten per reutilitzar i reciclar programes i passatemps que, per altra banda, tothom ja ha vist.
Bé, no podré evitar dir que aquest any va començar amb les interessants experiències que me va deparar el primer curs a la universitat i al Principat, me venen al cap el Sant Antoni de Gràcia, múltiples visites a Barcelona de coneguts, s’animalada, la meva primera participació en unes eleccions encara que fos per correu..., amb unes acceptables notes (ja les firmaria per enguany...), i amb visita a Andalusia incluida. L’estiu tampoc va anar malamnet, amb l’anomenada “Operación Desembarco en la Roca” i amb l’enriquidora i lleugerament lucrativa primera experiència al món laboral de la mà de l’ONCE. La tardor, per altra banda, ha estat curiosa amb tots els actes en contra de Bolonya i la poca feina que he fet, acadèmicament parlant, anant també, que ara recordi, a l’assemblea nacional de JEV o a Saragossa (encara que fos entre la Expo i El Pilar) amb ses madones d’es pis o també lo de Pons i Perelló.
Per altra banda, també és força usual que la gent expressi els seus propòsits per al nou any, encara que sovint aquests propòsits acabin esdevenint somnis. Jo no m’he aturat massa a pensar-ne ja que crec que el fet de que a les dates de cada dia hi canviem, en aquest cas, un vuit per un nou, no implica necessàriament que hagi de, per exemple, apuntar-me a n’es gimnàs (els del SAF han de viure si, però no a la meva costa) o estudiar més o, com qualcú me va dir l’altre dia, “enamorar-me i ser correspost” (vaja feta...) tot això, i mai millor dit, son vuits i nous i cartes que no lliguen.
Bé, idò sense allargar-me més, ara que ja he amollat sa parrafada (sa darrera de l’any), en bona diada de sa conquesta i entrada al món català i occidental de Al Mayurca i pensant en l’oprimit poble palestí de Gaza que està sent martiritzat i assassinat per les armes sionistes de fabricació americana en aquella terra no tan llunyana i triplement santa, vos desitj que passeu, no podré faltar a sa tradició, un bon any i que l’any que ve sigui més gros i més pelut.