dimarts, 23 d’octubre de 2007

Un parell de grosses



Avui crec que incompliré allò de que escriuria mes de tant en quant però es que, després de lo d’ahir dematí, m’he n’han passat un parell de grosses! Un parell mallorquí per ser mes exactes.
Ahir horabaixa vaig esperar na Miquela i varem anar a comprar,a La Sirena i a n’es Condis, per ser comercialment correctes. Jo, com no podia ser d’altra forma, vaig carregar de menjar preparat i porqueries vàries.
Sa putada mos va succeir desprès, quan ja tornavem amb una bona fosca i jo amb el meu bastó nou (que quasi em vaig menjar un parell de postes), na Miquela anava a pujar el carro amb l’ascensor i jo, tranquil·lament, vaig començar la meva ascensió per l’escala. Sa qüestió es que, amb el llum que no s’encenia jo vaig començar a pujar sense ordre ni mesura i quan me’n vaig adonar si mateix vaig trobar que m’havia fet amunt. Bé, s’ascensor no va fer acte de presència i sa pobre de na Miquela va haver de pujar es carro “a cuestas”. I clar, quan ella s’aproximava me diu: “Perquè no entres”. Jo la vaig sentir com de molt enfora i clar, estava dos pisos mes amunt del que tocava… Això me va recordar el cas d’en Gabi que va quedar atrapat, allà a Pontevedra, a les escales d’emergència mentre nosaltres anàvem a Portugal.
Posteriorment a aquest feta, comentar que vam fer tertúlia, com diríem cultament, fins mes de les dotze i mitja, i jo que m’havia d’aixecar prest!
Però aquí està el tema, je je, avui es mòbil m’ha fet una feta semblant però no ha estat tan greu ja que jo, que estava en situació d’alerta, he vist que la pantalla s’encenia i s’apagava, eren les 8:12, i he deduït que s’alarma estava en silenci.
He agafat el bus essent el darrer que he entrat, estava entre la porta i tenia la motxilla d’una al·lota per devers sa cara, però m’he sentit malament ja que dues joves que ja esperaven a la parada abans que jo no hi han cabut.
No obstant, tot ha estat en inútil ja que quan he entrat a classe he vist que hi havia molt poca gent i no m’he pensat que fos de resaca d’examen. No he trigat molt a adonar-me de que avui la classe s’havia de partir en dos i jo havia de fer acte de presència fins a les onze. Bé, no ha estat tot perdut perquè he aprofitat l’ocasió per anar a la facultat de comunicació (cacho biblioteca…) a fer ús d’una cabina que tenen reservada amb una telelupa. Encara que hagi hagut de fer esforç amb aquell home per acreditar-li que jo estava autoritzat a usar-la, crec que es el primer cop que faig ús del carnet de la once… (Si hi ha una foto publicada es que no m’ha fet vessa enxufar el mòbil, però sinó, valgui dir que la cabina, tot i estar tancada, no m’ha provocat claustrofòbia ja que quasi és mes gran que el meu cuarto)
Poc desprès he anat a l’Abacus d’on crec que els empleats s’en recordaran de jo… En primer lloc he canviat una foradadora (que aquí encara no se que li diuen), desprès l’he volguda probar, he comprat un llibre i fulls i mes tard he perdut el paper que m’havien fet per descomptar-ho.
Desprès d’això, he anat a la caixa acompanyat d’aquella dona perquè li explicàs a la caixera. Desprès d’això m’he volgut fer sòci i havia perdut la sol·licitud omplerta. Aquella dona m’ha ajudat a omplir-la. Però tot això no ha estat tot perquè quan he tornat a la taquilla, jo anava convençut que era la 93 i he fet venir a tres empleades, fins que la tercera ha sentenciat: “La noventa y tres es imposible”. Ha obert la 94 i… bingo!
Eren ja les onze passades, he anat a classe on ens han projectat el documental “Viva Zapatero”.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

joan dir-te que des del meu punt de vista no crec que te vagi tant malament com tu ho vols pintar.
i sobretot pensa amb tot el que fas que antes mai haguessis fet;des del meu punt de vista aixo es aprendre i no catastrofes!!
enga molts de besitos mos veim prest

Anònim ha dit...

Crec que demà matí et cridaré al mòbil a veure si t´has aixecat.
Per altre banda això d´anar pel carrer a les fosques amb el bastó és una bona experiència.
lo que no té consol és que pugis més pisos de lo que toca...!!!
I ajuda a pujar les bosses de la compra malgrat sigui a peu per l´escala.
I l d´Abacus... és un pertit percance, éts un poc despistat, però... amb el temps i palla d´ordi tot se compondrà.
Petons!!!!

Anònim ha dit...

ai, joan. un dia, quan siguis gran, diras. " i qué m´ho vaig passar de bé quan estava a la universitat! i qué en vaig aprendre de coses! i mira que si no hi arrib a anar!...
tot això que contes són petites aventures, que per cert fas molt bé d´agafar-les amb humor, que te fan aprendre per sa vida, que és més important que aprendre per un exàmen.
ja ho comprovaràs. A seguir!

barbara ha dit...

jo pens com totes, jajajaja. tot això són anècdotes que un dia recordes i dius....quines coses, que ho era de travat! però amb el temps veuras que millor passar per tot això que haver-te quedat tancat a casa,sense fer res.
imagina: que hi escriuries al blog si no?
segueix així que vas molt be!!!
petonets...

Anònim ha dit...

Cagondena Joan, tu no has d'escriure un blog... tu has d'escriure un llibre!! :-D :-D
Au, envant!

Anònim ha dit...

Joan, jajaja... m'he fet un tip de riure amb aquestes anécdotes. I tot el que t'han dit és ben vera, d'aquí un parell d'anys serán historietes per contar....
Segueix amb bon humor per la vida.
Besos!!!!!
Ah! Ja em contarás lo del bastó.