dissabte, 1 de març de 2008

Rajoydi


Tampoc voldria avui allargar-me molt perquè no toca, només faré qualque referència a sa campanya electoral aquella que vivim.
El Partit Popular va posar fa uns dies el crit al cel perquè en Jose Luis Rodriguez havia confesat a ca’n Gabilondo que els convenia que hi hagués tensió, cosa completament lògica coneguent els habits abstencionistes dels votants esquerrans. Doncs bé, ara que s’han fet públiques les declaracions del senyor Elorriaga (cap de comunicació del pepe) al Financial Times, aquestes tampoc deixen indiferent a ningú. Per una banda, el mateix dirigent del PP afirma que el seu partit és de dretes (fins i tot creu que els seus votants estan més al centre), ja ni dissimulen, i sabent que els espanyols tenen aquesta percepció, la seva estratègia consisteix en sembrar dubtes entre l’electorat del PSOE per tal de, davant l’impossibilitat de millorar els resultats propis, crear dubtes a l’electorat alié.
No és que aquest senyor parlàs inconscientment amb els micròfons oberts, és que aquest ho va dir conscientment a una entrevista. Però era una entrevista per a un diari del Regne Unit cosa que me fa pensar que aquest senyor, menyspreant la intel·ligència dels espanyols, se pensava que al nostre pais les seves declaracions no veurien la llum. Tot això contrasta amb el populisme que està desenvolupant en Rajoy de l’estil de “yo me preocupo de los currantes”. Si, si, de los currantes que no van en bús y de los pensionistas estilo Pizarro.
Aquest mateix personatge, en Rajoy Brey, va tancar el seu discurs d’una manera difícilment més cutre per la qual cosa crec que el vídeo de Rajoydi (encara que sigui d’Intereconomia) és bastant curiós. També he trobat ben curiós el vídeo de la dona desenganyada (suposada votant del PSOE desencantada, mostra de la estratègia pepera)
Els vídeos del PSOE tampoc és que siguin d’allò més encertats ja que molts d’ells son de l’estil “¡Qué viene el lobo!”, mostrant-se no com una bona opció sinó com l’opció menys dolenta que el PP. Així, en aquesta línia per tv3 hi havia un vídeo del PSC en que no sortia cap dirigent del citat partit sinó que tots eren del PP.
Per altra banda, ahir vaig veure es debat d’en Cuní (fet que va provocar una estampida) que, tot i ser millor que el de TVE no me va acabar de fer.
Idò res més, crec que m’aturaré perquè avui m’han reiterat que aquests escrites eren un rollo impossible de llegir. Només dir que és possible rompre el bipartidisme, no es qüestió de ser joves o no, sinó de voler canviar les coses en aquesta poliarquia viciada en que vivim. Si tothom votàs aquell que realment vol votar, otro gallo cantaría.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

T'estàs convertint en un politòleg,se diu així?, de cap a peus, es veu que això és sa teva gran vocació. Crec que estàs encertat quan dius que "si tots votasin el que senten otro gallo cantaria".
Ara provarè d'entrar a l'altre blog que ta mare m'ha dit que tens.

Joan M. Roig ha dit...

jejeje
Si si, se diu politòleg. No se si és sa gran vocació però si mateix m'interessa.
S'altre blog, sa RISA Mola és encara un projecte embrionari del qual qualque dia vos parlaré, dissenyaré una constitució (o un tros) i aquestes coses de pseudopolítica fantasiosa.
Si hi vas, deixa'm qualque suggerencia en referència a s'himne que hi posaries (qualque cançó guay), es lema o qualsevol altre cosa.

Anònim ha dit...

Sobre s'altre dia, encara no he estat capaç de llegir s'escrit, encara que aquells gràfics m'agraden i me fa ganes llegir de què van, però no crec que m'ho llegesqui tot.
A part d'això, miraré de pegar un bot a sa teva república independent.