diumenge, 30 de març del 2008

REPOSOC

Avui no tenc excessiva escriguera però com que ja fa un parell de dies del darrer post, escriuré qualque cosa.
Demà mu mare ve cap a Barcelona de viatge d’estudis per devers es Pirineu i, segurament, divendres aniré a Barcelona, on ells aniran a visitar l’aquarium, i aprofitaré per anar a cercar es bastó.
Ahir vaig anar a comprar amb na Marga (na Miquela mos havia abandonat per un batiament a Mallorca) i hi vaig deixar, entre una cosa i s’altre, més de quaranta euros.
I res, avui m’he aixecat una hora més tard (o més prest, segons se miri) de lo habitual, el Mallorca ha guanyat, cosa de la qual no m’he assebentat en directe, insòlitament a València; i m’he fet ses ja típiques piteres de pollastre amb nata i ceba.
Ja que hi som vos comentaré que devers la facultat de polítiques s’ha creat una nova revista que duu el títol de REPOSOC, revista de polítiques i sociologia. L’altre dia ens van distribuir el primer número i el seu contingut me va parèixer d’allò més interessant. Hi havia una entrevista a JM Vallés i articles sobre la (des)proporcionalitat del sistema electoral, de n'Hugo Chavez, relacions internacionals, de desafecció envers la política, del Tribunal Constitucional...
Comentava amb una companya de sociologia que la majoria d’articles eren de política i alguns d’ells estaven redactats per estudiants. Potser algún dia hi escric. En quant a format em va semblar similar a No diguis dois però el contingut ja està clar que és diferent.
Per altra banda, a Felanitx, on ha provocat una gran alegria per ca meva (sentiment, supòs, compartit amb altres membres de la veïndat) el fet de la pujada de més d’un cinquanta per cent dels impostos de l’ibi (crec recordar), el PSOE ha repartit amb el setmanari Felanitx com una publicació en que principalment es parla d’això. També han creat una web, o això pens jo però tenien i potser jo no la coneixia. De totes maneres, aquesta està millor que la del PSOE Baleares, en que la llengua principal és el castellà.
Però bé, tampoc me vull entretenir molt que ja és hora d’anar a Son Dorma i, com digué en Villalonga a la interessant novel·la Mort de Dama que avui he començat a llegit i de que qualque dia vos parlaré, per esser clars no hem de voler profunditzar.

dijous, 27 de març del 2008

Un variat


Menos mal que estaré unes setmanes sense tornar a Mallorca, perquè sinó tal vegada m’en afluixaria. Ho dic per lo d’es viatge, els retards de l’avió (ja sigui per la forma d’embarcament aquella ineficaç, “por la llegada tardía del avión” o perquè no retiren sa passarel·la) o del tren. El tren ara és més ineficient encara, si això era possible a Barcelona, perquè com que es pont que va de sa terminal a s’estació està tancat i te fan anar amb un bus que, sempre que hi he anat per sa voltera que fa, he perdut es tren i he hagut d’esperar mitja hora.
Com ja vaig dir, dimarts vaig arribar devers les nou i dimecres, ahir, ja me va tocar anar a custura encara que, afortunadament, només tenia de nou a dotze. A la segona hora de política espanyola ens van posar un documental sobre en Franco. Es imperesionant la quantitat de mites i històries falses que sobre ell se varen anar estenent i que ara en democràcia ningú s’ha ocupat de desmentir.
En primer lloc, son pare era un lliurepensador que anava de beure i de dones, per això, germà de tres més, el jove Xisco va decantar-se cap a la seva mare que li va inculcar una tradicionalista moral catòlica.
Davant sa derrota que per a cada un dels individus de Ferrol va provocar la desfeta naval del 98, en Franco va reforçar el seu sentiment nacionalista i patriòtic. Per això es fa allistar a l’exèrcit, a l’Alcàsser de Toledo on li va ser el centre de les burles dels seus companys per la seva baixíssima estatura, per aquest motiu, no podia carregar amb un fussell reglamentari i n’hi van haver de donar un de més petit.
Quedant el 295 dels 311 de la seva promoció (o algo així), només li quedava anar a Àfrica on va ser ferit en diverses ocasions. Una vegada els metges espanyols, que als ferits els deixaven tirats a les trinxeres per impossibles, no el van voler evacuar i Franco, agafant l’arma del seu secretari marroquí, va amenaçar al metge, que al final va diagnosticar la ferida de l’estomac com a curable.
En Franco havia ascendit a general i a la campanya d’Astúries es va guanyar el sobrenom de “el carnicero de Asturias” per la falta de miraments de la seva actuació.
Al 36 el govern del Front Popular el va enviar a Tenerife i ell no veia molt clar lo del cop d’estat però al final es va decidir i va anar on en Mola l’havia enviat, al Nord d’Àfrica. Des d’allà i essent com era un “got buit” en el sentit de que no tenia cap ideologia, els nazis i els feixistes van condicionar la seva col·laboració a que Franco fos l’interlocutor.
Es parla de que en Xisco va retardar el final de la guerra (amb accions com la de l’Alcasser de Toledo) per augmentar el seu prestigi i poder personal. Així, quan fou designat com a comandant en cap ho va ser només el temps que duràs la guerra, frase que el seu cunyat (en Serrano Suñer) va eliminar del decret.
Per altra banda, i ja per acabar perquè ja m’he cansat de xerrar d’aquest “senyor”, dir que a Hendaya, quan va quedar amb en Hitler, un altre senyor, va fer tard pel mal estat de les vies (ja hi devia haver rodalies). No hi va arribar tard aposta, com es va dir, per pressionar a Hitler.
En aquest sentit, i com a mostra de l’ampli repertori de mentides del règim que amb els anys no s’han netejat. És fals que Franco no volgués entrar a la guerra ja que hi hagués entrat a canvi d’armament, diners i el Nord d’Àfrica (de Marroc fins a Libia) per a restablir “el imperio”. Així, quan en Franco li amollava aquest rollo a n’es cap quadrat, aquest feia badalls. Desprès, en acabar l’entrevista, va anunciar que s’estimava més que li treguessin quatre dents que tornar a xerrar amb aquell homo.
Bé, sa veritat es que no era sa meva intenció parlar-vos d’això, però ha vengut així. Dir que per avui havíem de fer un treball de sociologia que, d’entre vuit grups, quatre havien de fer una presentació. Tots le mos havíem preparada i al sorteig no mos ha tocat a noltros però un puta grup d’es coions ha dit que no la duien preparada i llavors, de rebot, mos ha tocat a noltros. Sa veritat és que jo tampoc m’ho havia preparat molt i així ha anat (per part meva).
Per cert, me venen a n’es cap altres qüestions que no queden clares sobre el final d’en Harry Potter desprès de que me diguessin que el prota entra com a auror, n’Hermione entra al cuidat de criatures màgiques i en Ron a Sortilegios Weasley. Que passa amb els Dursley?

dilluns, 24 de març del 2008

Mentre llegia el setè


Mentre llegia el setè i darrer llibre de la saga d’en Harry Potter, me van venir bastantes coses a les que fer referència. Potser, s’hi m’hi pos, revelaré qualque secret de l’obra així que si te trobes en aquest estrany nínxol de població que tengui interès per llegir aquest llibre però encara no ho hagi fet, potser no hauries de llegir això.
He de començar dient que, tot i haver llegit tots els altres en castellà i aquest en català, l’efecte atraient (tot i que la traducció canvia i s'amplia) que m’ha provocat s’ha mantingut, tant és així que el vaig començar el dijous –sant– i el vaig acabar ahir horabaixa. He avançat, emperò, un poc pel que fa a l'adicció a la saga ja que desprès de llegir els altres me pegava per tornar-me a llegir tota la sèrie.
Crec sincerament que la senyora JK es va inspirar en la realitat (europea del segle XX) per escriure ja que m’ha semblat trobar-hi una sèrie de paral·lelismes. No se ben be com expressar això, que només entendran potser les persones lectores habituals.
Ho podria resumir dient que el “bàndol dolent” liderat per en Voldemort seria equiparable al Tercer Reich d’en Hitler. En aquest context, els jueus serien els anomenats “sang de fang” o “sangre sucia”, amb altres minories menyspreades com serien els elfs, els gòblins, els homes llop; equiparables als gitanos, homosexuals... als que s’ha d’eliminar pel bé de la raça ària, els bruixots de sang pura.
Així, la resistència estaria representada pels partisans (l’Orde del Fènix) que lluiten en la clandestinitat ara que l’enemic ha pres el poder, confonent-se els seus cavallers de la mort (SS) amb les forces coercitives governamentals (els efectius de la conselleria) que porten als seus enemics a Azkaban, equiparable a un camp de concentració
Seguiria amb exemples d’aquest estil, però com a fins i tot a jo me pareixen un poquet frikis, els deixarem anar.
Si a tots els lectors els enganxa l’argument, sobretot passada la pàgina 200, com a jo; no és d’estranyar que l’escriptora s’hagi esmunyit a les llistes d’entre els més rics del planeta.
Com sempre, i aquesta tendència potser s’ha aguditzat en aquest darrer volum, el bruixot protagonista i els seus amics, troben la salvació i la victòria quan ja sembla tot perdut. Potser aquest fet podria donar a entendre que s’allunya de la realitat, jo crec que ho fa, però els lectors no li haguessin perdonat a l’autora un final que no fos el que tots, crec jo, volien.
Tot i així, quan jo mateix ho llegia no hagués apostat ni una pesseta pel final que ha tengut ja que les situacions per les que han passat eren ben putes. L’únic, però, que hem feia pensar que no podien morir encara era perquè encara quedava a la part dreta del meu llibre una gruixa considerable.
Per altra banda la forma, condicionada per un grapat de factors, que ha tengut per arribar el desenllaç ja esperat no era gens esperable ni senzilla.
A més, tot i que les novel·les son novel·les, aquesta història fa pensar que la rendició és el darrer que s’ha de fer, apostant per valors que tanta falta fan a la nostra societat com son l’afecte, l’altruisme, la solidaritat, la justicia, la confiança, entre molts d’altres.
Res més, tenia pensat escriure moltes més histèries durant aquestes vacances però no he tengut massa temps així que les haurem d’ajornar.
Ahir varem anar a dinar a ca sa tia Àngela, avui dinaré de caragols i demà ja m’en vaig.

dimecres, 19 de març del 2008

Visita a Sa Cala


Ai! Això de tenir tants de blocs és un poc estressant. No, no he actualitzat sa RISAMOLA perquè trob que amb so totxón que hi vaig posar... De totes maneres un dia vos n’he de parlar. He actualitzat i he canviat un poquet es nou d’es qual també qualque dia si ve bé vos parlaré.
Avui m’ha despertat mon pare amb un truc telefònic en que m’ha demanat si no estava bo (per dormir a les 10. Sense comentaris) i m’ha convidat a amollar ses ovelles. Hi he anat en pijama i amb en Puc, m’he dutxat i no m’havia acabat de vestir quan na Miquela ja m’esperava aqui defora.
Res. M’he acabat de vestir i he berenat d’un parell de crispells, que no son massa bons perquè per defora son massa cuits i per dedins no.
Hem partit cap a sa cala (Cala Figuera per als profans) ja que jo no hi havia estat mai per terra, ja que per mar hi havíem arribat en qualque ocasió amb sa barca d’en Guiem d’es Babo.
Jo ja sabia que era molt pintoresc i, realment ho és. M’ha agradat tant que si qualque dia me toca sa loteria m’hi compraré una casa, o dues. S’aigo estava neta i era ben transparent, encara que hi havia qualque medusa.
Na Miquela m’ha comentat que els pocs hotels que hi havia, sa majoria els han tancat, convertint-los en apartaments o similars. En queden poc i son look años 60. Realment amb lo guapo que és, estranya que no hi hagin invertit més, però clar, deu ser que no te platja. Amb tot, a aquestes altures, hi havia un grapat de restaurants oberts i molts de guiris p’es carrer.
Més tard hem tornat a ca seva on hem canviat de ca (dúiem na Xeno) i hem duit a passejar, successivament, na Cala (un nervi) i en Triol (que fa una sèrie de peripècies interessants).
Res. Desprès hem anat a dinar a Santanyi a ca sa padrina de na MIquela. Mos ha fet macarrons (que ja m’haguessin bastat per dinar), llom amb patata frita i xampinyons a més de flam. Ha estat molt bo.
Desprès hem vengut cap a Sa Mola i he visitat sa nostra fauna familiar. Quan tornàvem de veure ses ovelles amb en Puc, hem sentit un renou i era un conill que s’havia mort. No pareixia creïble que amb tant poc temps es ca l’hagués mort per sa qual cosa, opinió avalada per sa veterinària, es possible que estàs malalt. Per això, perquè no fes olor, l’hem duit a ses cases per tirar-lo.
I com que ja era hora d’anar a sa pelu, na Miquela mateix m’hi ha acompanyat. No me tallat els cabells per sa qual cosa, segons n’Aina, pareixeré un parell de setmanes més un gitano. Més tard em anat a veure sa tita i sa padrinajove, sa meva subministradora de llibres d’en Harry Potter.
Posteriorment, i com que l’amo avui vespre vol anar a cercar caragols, hem fet un peregrinatge per Felanitx (Carrer dels Horts, Ca’n Pastor, Carrer Major i ca’n Polla) cercant una bombona de butà d’això petit.
Afortunadament ha fet es ruixat s’horabaixa, cosa que provoca gran preocupació, o millor dit, crits i llàgrimes a ciutats com Sevilla que viven tan profundament sa setmana santa.
Jo no tenc clar si anirè a processons, crec que m’estim més comprar un pot de caramels.
Per cert, si estic un parell de dies sense escriure, no serà (segurament) que hagi passat a millor vida ni que hagi tornat aplicat i m’hagi posat a estudiar a saco. Probablement llegiré en Harry Potter.

-Més fotos a la galeria d'imatges.

dimarts, 18 de març del 2008

BCN, la més cara


Fins i tot me fa vessa escriure histèries, imaginau-vos fer feina. Avui horabaixa hem fet crispells i demà m'en vaig de visita oficial a Cala Figuera i desprès aniré a sa pelu mem si me retallen un poc ses greñas.
Un dia com avui, l'Airbus A380, el major avió del món, acaba de tornar a Europa (si Londres s'hi pot considerar) procedent de Singapur amb quasi 500 passatgers a bord que han pagat unes quantitats no menyspreables. Coses curioses. La imatge d'avui l'he triada envers aquest tema, en volia cercar una d'impressionant, però tractant-se d'aquest monstre, totes ho son.
Vull fer notar que en referència a aquest aparell es reflecteixen, al meu entendre, els canvis ecopolitics que aniran transformant els sistemes de pesos i poders al món ja que la majoria de ventes d'aquest no s'han realitzat a companyies occidentals com va succeir amb el "Jumbo", que va esdevenir simbol d'aquestes.
Ara les companyies que en major mesura l'han adquirit son asiàtiques; de Singapur, dels Emirats Àrabes, d'Austràlia...
Canviant de tema. No se si ja vos vaig comentar que desprès de (gairebé) tres mesos una senyora, que per cert me va despertar quan va telefonar, me va informar de que el meu estimat i alhora oblidat bastó ja estava adobat. M'ha sorprés, no ho puc negar, l'eficiéncia de la ONCE els equips de manteniment de la qual a Barcelona han aconseguit realitzar la delicadíssima operació de... estirar un elàstic!! En tres mesos, quasi quasi han parescut els mecanics de n'Alonso!!
M'ha cridat s'atenció, per altra banda, que el nou gobernador de Nova York en substitució d'aquell tio que s'en anava de putes havent-ho criticat tant i posant de manifest la doble moral americana (almanco no ho feia amb dobbers públics...), sigui, apart de negre, cec. Segur que ho farà millor que l'anterior.
Curiosament, i d'entre d'altres noticies interessants, acab de llegir que en Sarkozy ha fitxat a un jove que controli la seva imatge a internet per evitar, en la mesura de lo possible, escàndols com aquell en que va insultar a un pagès. Curiosament, aquest jove s'ha convertit en nou objectiu dels blogaires, per la qual cosa, no li quedara temps per mirar lo d'es presi. Aquest altre article que vos adjunt també m'ha semblat molt interessant.


Vivir en Barcelona cuesta casi lo mismo que en Nueva York
La fortaleza del euro modifica el orden de las ciudades más caras del mundo, según un esudio de UBS
EFE - Ginebra - 18/03/2008

La fuerte depreciación del dólar y la fortaleza del euro han modificado el orden de las ciudades más caras del mundo, permitiendo que Nueva York sea más atractiva para que un europeo realice un viaje de compras, mientras que Barcelona es ahora un 22% más cara que Hong Kong y se acerca peligrosamente a Nueva York.
Así lo revela el informe Precios e Ingresos publicado hoy por el banco UBS, que mantiene a Oslo, Copenhague y Londres, por ese orden, como las ciudades más caras del mundo.
Sin embargo, las variaciones sufridas por las divisas, además de la influencia de los precios de la vivienda y el nivel de inflación, han supuesto que ciudades que hasta hace dos años no figuraban entre las más costosas hayan saltado a los primeros lugares.
Es el caso de Dublín, que en el último estudio de UBS en 2006 se encontraba en el décimo tercer lugar y ahora es considerada la cuarta capital más cara del mundo, desplazando a la quinta posición a Zúrich, el centro financiero de Suiza.
Le siguen Estocolmo, Helsinki, Ginebra, París y Viena. En cambio, Nueva York es considerada ahora la décimo octava metrópoli más cara, por detrás de Fráncfort y Amsterdam y sólo dos lugares por delante de Barcelona, mientras que Madrid se ubica cuatro lugares por debajo de la ciudad catalana.
Sin embargo, existen matices importantes, pues si en el cálculo se tiene en cuenta el coste de los alquileres, Nueva York sube al quinto lugar como ciudad más cara.
Por el contrario, las ciudades del sur de Asia y Latinoamérica son consideras las más baratas, aunque con excepciones.
La más notoria es la de Caracas, que sube diez posiciones y se ubica en el puesto 37, por delante de Moscú, considerada en Europa una ciudad cara.
Los expertos del banco suizo explican que la capital venezolana es tan cara como Singapur debido a que la inflación se ha disparado hasta niveles que están entre los más altos de las 71 urbes consideradas en el estudio. Ocho lugares por detrás de Caracas está Sao Paulo y justo después Río de Janeiro, y cuatro posiciones después Santiago de Chile, en el puesto 50.
La expansión de China e India no hace subir a sus ciudades
Si de comparaciones se trata, Bombay aparece tan cara como Ciudad de México, mientras que Sudáfrica e Indonesia aumentan su atractivo como destinos turísticos debido a la depreciación de sus monedas, en tanto que Shangai y Pekín siguen figurando como "poco caras" si se considera el boom de la economía china y la alta tasa de inflación.
Pasando al nivel de ingreso bruto, los trabajadores de Copenhague, Oslo y Zúrich son los que más ganan, pero si se trata de ingreso neto son los de esa última metrópoli los que más se llevan a casa.
En cambio, los salarios en EE UU sufren el impacto de la depreciación del dólar y han empujado a los asalariados de Chicago y Nueva York a las posiciones once y trece.
A este respecto, Barcelona queda en el puesto 26 y Madrid en el 30, mientras que las primeras ciudades sudamericanas en figurar son Sao Paolo (41), Santiago de Chile (50) y Río de Janeiro (51), y Caracas se queda en el lugar 55.
P.S.: Vos recoman aquest joc de Polònia per fer caure la dictadura d'en Xesc. És moolt bo!

dilluns, 17 de març del 2008

Al jutjat! (i van...)


Avui no feia comptes tornar escriure, però vull, si més no; escriure quatre mots per deixar patent la meva indignació pel robatori que va patir ahir el Mallorca a l'Olímpic de Montjuïc de Barcelona.

Ja és perquè no vaig seguir el partit ni les cròniques inmediatament posteriors, com feia darrerament; però normal que no en guanyem dos de seguits! Poques vegades que el Mallorca juga bé, ha de tenir mala sort i mals àrbitres...

"...Arango va dir coses com que «els àrbitres no tenen vergonya» o que «són molt dolents», i es queixà per la passivitat del linier quan segons abans del gol de la victòria espanyolista havia patit una claríssima falta que si hagués estat xuilada podria haver suposat l’expulsió del defensor blanc-i-blau.
També Ibagaza, que com Ballesteros va ser sancionat una vegada que el col·legiat havia assenyalat el final del partit, denuncià el poc encert que els àrbitres estan tenint amb el club mallorquí. «Som el Mallorca i es nota, si fóssim el Barça o el Madrid això no passaria», digué.
En el seu blog a la pàgina web del Mallorca, l’entrenador Gregorio Manzano lamenta haver perdut un partit que l’equip havia merescut guanyar i les conseqüències derivades de la decisió arbitral, que tan cares poden sortir al Mallorca «en el proper partit contra el Deportivo»."

(del Diari de Balears)

S'Hipòdrom i poca cosa més


Cada vegada m’estic comprometent davant més gent que deixaré el tema de la política un poquet al marge. Ho faré, si més no hauré de fer qualque al·lusió, per petita que sigui, al cas De Santos. Quines coses més rares, essent en Rodriguito d’es PP, aquest partit en contra dels drets dels homosexuals, era ben gay, i a més de gay, era guay perquè convidava als seus col·legues a orgies pagades per tots els ciutadans de Ciutat.
Ha d’esser molt guapo això de ser polític i tenir a n’es teu càrrec una visa de s’Ajuntament.
Es qüestió d’estadística afirmar, i qui ho negui no te raó, que molts dels escàndols de corrupció i malversació de fons públics en aquest país ha fet el mateix partit. Es tema és que aquest senyor fou tinent de batlle i regidor d’Urbanisme, una posició sensible i propícia per a segons quines conductes. Però, realment, qualcú va decidir a tancar els ulls i deixar que el convidessin a orgies.
Fa un parell de setmanes, quan a classe d’història ens van explicar la figura d’en Rasputin, ja hi va haver certes rialles. I no és per manco.
No ho se jo, els bisbes que diran (per qui demanaran el vot)... sinó els hi conviden.
Bé, es tema és que el Mallorca va perdre i mentrestant jo era a s’Hipòdrom de Son Pardo amb sos padrins joves, aprofitant s'avinentesa de que es primo Miquel Lluis hi fa feina, a veure cavalls i egos fent un parell de carreres d’aquestes.
S’ambient està be i, per anar-hi un dia, no està malament però no seria una d’aquelles coses a ses quals m'hi aficionaria i hi aniria cada diumenge. A jo totes ses carreres me pareixien iguals i és que, sinó hi tens interessos o apostes, que té més qui guanya.
Una de les més entretengudes fou una en que corria en Xisco Moya, que va quedar sisè crec recordar. No està malament, no?
Abans d’això, he de dir que havia dinat de sopa i porcella, vaig sopar d’un variat i avui per dinar hem fet amb n’Aina aquelles piteres de pollastre amb nata i sopa de ceba. Han quedat més o manco bé.
Per altra banda, abans havíem anat allà dalt per dins sa muntanya a pintar un parell de tubos. Si qualcú s’avorreix i si vol apuntar...
Ahir vaig veure a n'es diari un parell de coses que tal vegada estaria be fer-ne referéncia. Una d'elles era que un vuitanta per cent dels estudiant universitaris copiava els seus treballs d'internet (no pot ser mai!). Aqui deix sa dada. Per altra banda, hi havia gent especialitzada en crear, fabricar, tesis per un mòdic preu de 10.000€. Ja ho diuen que amb dobbers se pot comprar tot manco sa dignitat...
Bé, avui no tenc molta escriguera així que ho deixarem per aqui.

dissabte, 15 de març del 2008

Soldados de Salamina


"...Cuando salí hacia el frente en el 36 iban conmigo otros muchachos. Eran de Terrassa, como yo; muy jóvenes, casi unos niños, igual que yo; a alguno lo conocía de vista o de hablar alguna vez con él; a la mayoría no. Eran los hermanos García Segués, Miquel Cardos, Gabi Baldrich, Pipo Canal, el Gordo Odena, Santi Brugada, Jordi Gudayol. Hicimos la guerra juntos; las dos: la nuestra y la otra, aunque las dos eran la misma. Ninguno de ellos sobrevivió. Todos muertos. ¿Sabe? Desde que terminó la guerra no ha pasado un solo día sin que piense en ellos. Eran tan jóvenes. Murieron todos. Todos muertos. Muertos. Muertos. Todos.
Ninguno probó las cosas buenas de la vida. Ninguno tuvo una mujer para él solo. Ninguno conoció la maravilla de tener un hijo.
Nadie se acuerda de ellos ¿Sabe? Nadie. Nadie se acuerda siquiera de por qué murieron, de por qué no tuvieron mujer e hijo; nadie y, menos que nadie, la gente por la que pelearon.
No hay, ni va a haber nunca ninguna calle miserable de ningún pueblo miserable de ninguna mierda de país que vaya a llevar nunca el nombre de ninguno de ellos.
¿Cree usted que alguien me ha agradecido alguna vez haberme dejado la juventud luchando por la libertad del país? Nadie. Nunca. Ni una carta. Ni un gesto. Nada"

divendres, 14 de març del 2008

Retrasats


Així estaven gran part dels vols a les pantalles de l’aeroport del Prat. De res m’ha servit aixecar-me a les set i mitja per agafar tren i tren fins a s’aeròdrom. Dins es segon tren, on per cert he hagut d’anar dret, ja hi havia una boira que feia por i, segons pareix, per Son Sant Joan també n’hi havia. Tant és així que jo que havia d’embarcar a les 10:45 no ho he fet fins ben passada la una perquè s’avió que d’abans ja havia partit cap a Palma amb retràs, i s’anava acumulant.
Menos mal que ahir vespre vaig aprofitar un poc de pate coent que m’havia sobrat i el vaig enfangar a una llesca de pa bimo que, amb un funciona, m’he fotut a s’aeroport.
He de dir que, a més avui que volava tot sol, m’he mort d’oi esperant però, tot i així, m’he anat entretengent observant a sa gent.
Hi havia un grup de japonesos la guia dels quals seia a davant jo. Hi ha anat un jove mallorquí (que m’imagin que tendria interessos turístics) i li ha començat a demanar coses mentre jo, com si d’una conversa estil llibre d’anglès se tractàs, perquè si, xerraven en anglès; anava escoltant quatre coes, a falta de res millor que fer.
A lo vist, se tractava d’una petita companyia que organitzava recorreguts, com ella mateixa els ha definit, d’estil japonès ja que s’estaven dues nits a Mallorca (vegent tan sols Valldemossa, les Coves del Drac i Palma), dues a Eivissa (però no de discoteques) i dues a València (falles) abans de tornar a Barcelona.
Aquell homo li ha dit que, essent Mallorca l’illa de la calma, no era adeqüat visitar-la d’aquesta manera. També li ha dit que hi havia unes platges precioses i li ha demanat perquè els japonesos, al contrari que els xinesos, no van a la platja. Ella li ha dit, segons he entès, que no els agradava posar-se morenos ja que consideraven més bella la pell blanca.
Trob, però, que si mateix he entès bastant de sa conversa i es que se coneix si son anglesos o no però jo crec que més o manco, la d’Osaka i el Mallorquí s’han entès. S’han donat el mail i tot, encara que a ella no li ha anat be quedar per sopar.
Per altra banda, he conversat quatre mots ambuna senyora major que també esperava per anar cap a Menorca.
Afortunadament, desprès de l’espera, el vol ha anat bastant bé i m’ha agradat perquè hem entrat, crec jo, per la part nord i hem travessat tota s’illa vegent ports, pobles, camins, muntanyes, molins, un camp de golf i sembrats com fitxes de colors, com deien ets anegats.
En arribar hem anat a dinar i he tret a passetjar els cans. En definitiva, ja som per Sa Mola per passar ses vacacions!!
Menos mal que he vengut per Mallorca, perquè a Catalunya s’internet/MSN està col·lapsat. Jejeje És broma!

dijous, 13 de març del 2008

Salvador


Avui tenc molta son. Per un procés d’aquests naturals l’he anat acumulant des de diumenge, nit electoral, i ahir vespre, per acabar-ho de completar, vaig veure la pel·lícula Salvador. Això va ser una cosa inicialment involuntària ja que estava jo escoltant música en la funció del “Reproducir Todo” quan, un moment determinat, va començar a mostrar-se el citat film i, com qui no vol la cosa, el vaig anar mirant.
Com supós que ja sabreu, la citada cinta explica s’història del militant anarquista català Salvador Puig Antich, últim ajusticiat per garrote vil a l’Estat Espanyol.
Va ser jutjat per un tribunal militar, ja vos podeu imaginar, i el van matar a Barcelona, a la Presó Modelo el 2 de març de 1974 a les 9:20 hores del demati, certificant la seva mort un capità metge a les 9:40 (!!!) desprès de l’assassinat per part d’ETA de Carrero Blanco, també conegut com el pequeño saltatejados,
Especialment es darrer tros, i tot i saber com acaba la història, es molt fort. Tampoc vos donaré excessius detalls per si, per un d’aquells casuals, la volguéssiu veure.
Me va commoure, entre altres coses, com el funcionari que el vigilava li va agafant sinó carinyo, compassió. També me va commoure veure el botxí que el va executar, que a vegades inclús pareixia una persona.
Circulen certes crítiques per Internet de s’estil de que s’ha buidat de contingut polític el personatge així com que certs personatges son falsament dignificats. No coneixent jo en gran mesura s’història no entraré a fer valoracions. No tot pot agradar a tothom i, a jo sa peli me va agradar. A més, en una entrevista a la revista local “Dies i Coses” (o algo així de per devers Santanyí) que na Miquela me va mostrar, na Margalida, que així nom, no criticava el film.
Per altra banda, me va emprenyar recordar la participació activa en el cas de “personatges” com Manuel Fraga Iribarne o Pio Cabanillas. Es en aquests moments quan pens com pot condemnar el PP la dictadura franquista si hi estava implicat fins a dalt!?
Evitaré temptacions de parlar de política. Realment ahir vaig perdre molt es temps perquè, davant s’ordenador, no vaig ser capaç de copiar una pàgina d’apunts durant tot s’horabaixa. A banda d’això, vaig fer devers la una de la nit (mitjançant s’inestimable col·laboració de na Miquela) un càlcul de desproporcionalitat de les passades eleccions que, ni vaig aconseguir fer bé ni s’havia d’entregar.
Avui he partit amb na Miquela a peu pensant que hi havia vaga de bus, cosa que no era certa i he anat a classe, cosa habitual i freqüent, i desprès he quedat a dinar amb un parell de sa classe, aprofitant que a les tres havia quedat amb en Jorge del PIUNE perquè me mostràs les noves cabines que han instal·lat a l’hemeroteca (3 per discapacitat sensorial i 3 per física). Estan molt bé amb una telelupa molt virguera que se connecta amb s’ordenador, que te una pantalla de 21”.
Bé, no se si qualque vegada he contat que a Mallorca hi vaig demà. Ho tornaré a contar perquè això només me passa a jo i, per tant, no te desperdici. Volia anar-me’n amb na Marga i, un dia (millor dit una nit) els varem comprar. Ella els va comprar abans per problemes tècnics meus. Jo vaig accedir a la web desprès i, guian-me amb el preu, el número de vol i l’hora, vaig comprar –el que me pensava jo que era- el mateix. No comptava jo que el calendari d’Spanair se me va posar, per una d’aquelles estranyes coses de la vida, d’estil anglès sense jo saber-ho (amb això vull dir que el diumenge està a l’esquerra) cosa que va provocar que compràs el mateix vol però de divendres.
Una excusa, en fi. una excusa per estar un parell d’hores més per sa roca i per anar a un parell de classes menys. Sa putada és que m’hauré d’aixecar prest i me va costar lo mateix.
Encara que ja he triat es seient (6A) i he imprès sa targeta d’embarcament, no he fet sa maleta i ni se si he de facturar, perquè tenc un grapat de tuppers buits i molta roba d’hivern que, per altra banda, quan l’hagi de tornar a emplear (si no hi ha novetats) seré per aqui així que... Perquè m’ajudeu a decidir, potser obri una enquesta estil Cuní de tv3 (histeries.si, histeries.no).

dilluns, 10 de març del 2008

Cent histèries!


Ja no podia esperar més, desprès d’haver-ho deixat de banda un parell de dies, he de tornar actualitzar essent aquesta la histèria número cent, per la qual cosa voldria haver fet qualque cosa ben currada, però amb tot això de ses eleccions i amb la setmana tan intensa que tenc en quant a treball, actualitzaré.
Ho faig amb decepció, amb decepció per aquests resultats tan dolents per a la pluralitat democràtica, perquè la ciutadania es demana com pot ser tan injustament desproporcional aquest sistema majoritari nostro, que comdemna al l’ostracisme del grup mixt més d’un milió de votants d’esquerres. I és que cap grup d’esquerra aconsegueix aquesta legislatura grup parlamentari propi.
Però bé, tot això no ve de nou i es que a la porra de la classe, encara que les baixades d’ERC i de IU no se preveien tan estrepitoses, he estat dels que menys he fallat (i això que n’he errat un grapat). La candidatura d’Unitat, de la qual ja sabia del seu fracàs però la vaig incluir al parlament més com a il·lusió que no com a realitat.
Ja ho vaig comentar aquí, aquesta coalició només m’agradava per sa tasca que havia fet en Sampol a la dèbil i insignificant cambra que no serveix per res. Perquè varen fer una putada a EU-EV marginant-los en favor de UM, cosa que va provocar, doblement, la desorientació dels votants esquerrans així com de la conservadora d’UM, fets aquests (perdent quasi la meitat de vots) que també han afavorit l’implacable bipartidisme a les Illes.
Esper que això faci reflexionar. Coalició Progressistes al 2012!
Aquí a Catalunya ha passat una cosa, crec jo, digna d’estudi ja que desprès de la –sense comentaris- gestió del govern central en matèries com AVE, desplegament de l’Estatut, Rodalies, caos aeroportuari, apagades elèctriques... s’ha imposat sense problemes. Clar, el seu electorat format per treballadors castellans de l’àrea metropolitana (i altres) s’han estimat més, com és lògic, evitar el PP que, ni amb els sermons del diumenge ni amb tota la seva militància mobilitzada no ha aconseguit imposar-se.
Deixaré de banda altres temes com perquè tants d’artistes teòricament d’esquerres abandonen la vertadera esquerra. Bé, això te fàcil resposta, el cànon amb que nosaltres els financem. No i es que en això te raó l’himne del nou partit de caire nacionalista (espanyol) que ha aconseguit, amb més de 300.000, una butaca al Parlament: “los artistas no arriesgan dinero ni sus carrera en pos de emociones”.
En fi, esper que el canvi de color, de blau a vermell, que han experimentat les nostres illes als mapes electorals, suposi qualque cosa (positiva) per a la nostra comunitat. Que s’aprofiti la connexió ideològica entre el govern balear i el central i que se demostri, des del PSIB, que te qualque, per petit que sigui, pes o poder de decisió a la capital.
Així mateix, i en àmbit més general, esper que el PSOE recordi que, tot i pactar amb la dretana CiU, els seus vots (o una part important) els ha pescat entre els partits d’esquerres, per la qual cosa, que no traicioni la confiança que els ciutadans en ells han dipositat. Que els vagi bé.
Ja està. No diré res més de política.
Dissabte, desprès d’anar a passar una estona i dinar, molt be per cert, amb n’Andreu i na Binimelis aprofitant la seva estància a Barcelona, me vaig entretenir una estona amb la gala per triar al representant espanyol per anar a Eurovision.
Aquest festival fa trenta anys que ha passat de moda, no entenent nosaltres els lligams sociopolítics que decideixen els vots en favor dels nòrdics o dels balcànics, per la qual cosa me pareix molt encertada la cançó humorística d’en Rodolfo Chiquiliquatre. Enguany o guanyarem o quedarem darrers, ja vorem!
He de dir, per altra banda, que ahir el Mallorca va marcar els gols que no aconseguia marcar durant tots els altres partits de la temporada. Jo ja ni l’escoltava. M’en vaig donar compte quan m’ho varen dir però, sigui com sigui, és una putada no poder distribuir els gols en funció de les necessitats.
Volia titular aquest post “100 histèries i 1000 visites” però això de ses mil visites crec que és del tot incorrecte ja que quan vaig posar aquest comptador ho vaig fer basant-me en el google analitycs, que mostrava quasi mil visites però calculant-ho, crec que devien ser mensuals, bimensuals o trimestrals perquè a una mitjana de 25/30 diàries.... No quadra. (Jo ho tenc d’inici...)
Però bé, desprès d’aquesta mica d’autobombo crec que seria bo fer un poc de balanç. Es tema és que no tenc massa temps i crec que ho aplaçaré per a final de curs o així. Crec que he tengut una evolució, centrant-me més darrerament en temes polítics, però compreneu que estudii polítiques... També darrerament (i no és per presionar) han devallat els comentaris, cosa que atribuesc al desinterès en segons que.
De totes maneres, i ja per acabar, dir que no m’esperava quan vaig començar (ni més envant) arribar a escriure cent vegades a aquest bloc. Sense dubte aquest ha superat les meves expectatives i, aquella planta de la qual vos vaig parlar es primer dia, ja deu haver crescut. Va bé i esperem que duri. Gràcies per llegir-me.

Salut i república!

divendres, 7 de març del 2008

Per ses putes

Vull referir-me amb aquest títol que avui dematí m’he aixecat, he berenat, he perdut es bus (i hem agafat es següent) i he anat a la universitat per no res, per ses putes.
M’explic, a primera hora teníem, i de fet hem tengut, pràctiques instrumentals pràctiques (valgui la redundància) amb ordinadors i, com que era a unes aules distintes a les del passat quatrimestres, no hi havia zoomtext i per tant no he pogut fer la classe, havent hagut de fer la pràctica fa només uns minuts, o intentant-ho ja que des d’aquí no tenc accés a moltes bases de dades.
Desprès d’això he anat a la hemeroteca, a la cabina de la telelupa, on he badat i he passat també un parell d’apunts d’història.
A les onze m’he dirigit cap a classe però hi havia un lletrero que mos indicava que no, que no n’hi havia.
Total, he esperat (molt) es bus de Renfe i he vengut cap a n’es pis allà on, juntament amb na Margalida, hem escurat una cosa impressionant, asquerosa. Ha estat, crec jo, la pitjor escurada de totes ja que feia una puta olor i hi havia una quantitat d’aigua estancada que no convidava a ficar-hi mà.
He descobert, pels residus que hi havia, que encara hi havia brutor del cap de setmana passada, d’aquell rap que mos va fer sa mare de na Miquela. I és que jo dilluns vaig escurar, però se vou que me vaig deixar qualque cosa.
Volia, un dia d’aquests, escriure una histèria que fes referència a l’inici de les pràctiques de cotxe de n’Aina, que ben be podria dur el títol de “SOS Mallorca” (je je je), però se me van acumulant les histèries ja que aquesta és la histèria publicada número 99 i la pròxima haurà de ser “commemorativa”, que coincidirà amb el fet de sobrepassar les mil visites.
Com vos deia, a causa de l’acumulació existent crec que vos adjuntaré avui el següent article que vaig treure ja fa dies de per la xarxa.
Finalment, i no per això manco important, voldria lamentar i condemnar l’atemptat contra l’ex-regidor socialista de la localitat basca de Mondragón que, tot i no ser un 11-M parlant de magnituds, també és un assassinat terrorista al final de la campanya electoral.
Veurem com afecta aquest fet als resultats electorals, tenint en compte que un atemptat d'ETA toca anar a favor del PP, encara que essent el mort un socialista, no se jo cap a quin costat prendra, encara que apostaria pels socialistes (majoria absoluta?). Sigui com sigui, malauradament crec que afavorirà a algun dels dos grans partits.
-
UN ALTRE MOTIU PER ROMPRE EL BIPARTIDISME:
Los españoles que no votan ni al PP ni al PSOE están más satisfechos sexualmente

Así se desprende de los resultados de una encuesta realizada por Sigma Dos Los españoles que no votan ni al Partido Popular ni al Partido Socialista y los que se declaran agnósticos y no practicantes son los que más disfrutan de sus relaciones sexuales.
SERVIMEDIA 26-02-2008 Según expusieron Cueto y Miren Larrazábal, presidenta del Comité Científico de este congreso, los hombres que votan a partidos distintos del PP y el PSOE obtienen mucho placer en las relaciones sexuales (42%), frente al 31% de los que votan al PSOE y un 29% de los que votan al PP.
En las mujeres se iguala esa proporción: un 33% de las que votan al PP afirman obtener "mucho placer" en las relaciones sexuales, frente al 28% de las que se decantan por el PSOE. "Las mujeres no nos podemos ir a la izquierda para estar satisfechas", bromeó Larrazabal.

El 89% de los agnósticos, muy satisfechos Otro "dato interesante" para estos expertos es que los hombres agnósticos y no practicantes disfrutan mucho de sus relaciones sexuales (89%), frente a los practicantes (29%). En las mujeres es mayor la tasa de satisfacción entre las no practicantes (35%), y se iguala entre practicantes y agnósticas (27%).

dijous, 6 de març del 2008

El 6-M i la manipulació

Fa uns anys jo no ho veia així, me pensava que això de les classes socials havia passat de moda i que avui en dia tothom era igual. El que passa, però, és que aquesta concepció està arrelada en les ments de molta de gent, tot i no ser certa. Avui tenint una casa (o dues) i un cotxe (o dos), que ens condemnen a una hipoteca quasi perpètua, ens pensam que som propietaris i que el sistema ens tracta molt bé.
Potser això sigui per la imatge que ens donen els mitjans de comunicació burgesos, que ens oculten i mal interpreten els fets atenent-se als seus interessos. Un bon exemple d’això l’he tengut avui dematí vegent a tv3 (i jo que me pensava que eren progres...) el programa d’en Cuní que malinterpretava i portava a la confusió amb dues estudiants del comité de vaga d’avui, posicionant-se brusca i descaradament en contra de la protesta estudiantil antiBolonya.
En primer lloc diré que no estava gens informat ja que, entre d’altres, no sabia que les directrius Bolonya no son d’obligat compliment essent per tant els estats membres els encarregats de dur-les a terme o no. Per altra banda, ha assegurat en repetides ocasions que els estudiants havien ocupat el rectorat, cosa del tot incerta.
També, i això m’ha cridat molt s’atenció, ens ha fet creure que “l’educació universitària es més barata que l’educació secundària”. Això, crec jo, serà al Liceu Francès o qualque altre escola d’alta alcúrnia a la que deu portar els seus fills, perquè l’IES Felanitx, al meu parer, no és més car que la UAB.
Ha amollat més barbaritats però com que no les tenia apuntades se m’han oblidat.
Sa conclusió que en trec jo de tot això és que, abans de condemnar algú o alguna cosa (en aquest cas les protestes) cal tenir una informació contrastada que no s’aconsegueix només amb els mitjans de comunicació típics sinó que s’ha d’anar a cercar a través d’internet, aprofitant les avantatges que avui en dia ens atorga.
Es per aquest motiu, perquè vos informeu si voleu, que no m’embolicaré ara contant-vos tots els motius que em fan posicionar-me en contra de Bolonya. Només vos n’anomenaré uns quants.
En primer lloc, i en segons quines carreres sense interès mercantil, hi ha molts titulats que no son directament útils per aquest sistema (Filosofia, Lletres...) i que, amb la introducció de capital privat a les universitats públiques, desapareixeran quasi completament, quedant només a l’abast dels que s’ho puguin permetre pagar en institucions privades.
Valdria aclarir que això de la introducció d’empreses privades a la universitat pública es a causa de la baixa inversió que hi fan les institucions i que, amb la implantació del model anglosaxó, seran encara més insuficients, deixant l’accés a estudis superiors només a fills de les classes que s’ho puguin permetre; només deixant pels altres treballs que, com a molt, podran arribar a FP, cosa que t’ensenya un ofici però no t’ensenya d’igual manera, crec jo, la situació real de la societat.
En Cuní ha dit que la universitat s’hauria de preservar “als que hi estiguin capacitats intel·lectualment, per evitar el fracàs universitari”. Jo me deman qui està més ben preparat que els que han aprovat selectivitat? Crec sincerament que, subconscientment, volia referir-se a “capacitats econòmiques”...
A més, els que pateixin el model Bolonya seran graduats i no llicenciats i que a més hauran de fer un máster i que valdrà més encara; per tant, hi haurà una època que els llicenciats estaran més demandats que els graduats. A part de tot això, s'universitat s'està convertint en una espècie d'institut, ja que se fan tutories (o s’intenten, perquè amb una classe de setanta persones…), te donen feina i treballs a saco, etc. Tot això dificulta compaginar-ho amb un treball remunerat que, a falta de beques ( ^^ PAZ) a vegades fa recorrer a prèstecs, que es podran col·leccionar tal si fossin tazos amb el futur cotxe i el minipis.
Bé, jo crec que com a resum, és suficient. Entenc que no he exposat els arguments d’una manera clara però; per tenir-ne una idea crec que son suficients.
11 DUBTES SOBRE BOLONYA QUE MAI NINGÚ T’HA EXPLICAT (de la web del comité de vaga)
1.- L’aplicació de Bolonya és una obligació derivada de la Unió Europea?
2.- L’EEES (Bolonya) és realment una coordinació europea de títols universitaris?
3.- Quina relació té el EEES amb l’Acord General de Comerç i Serveis?
4.- Com es relaciona l’aplicació de l’EEES amb les condicions laborals i la qualitat docent, investigadora... dels treballadors a la universitat?
5.- Què passa amb l’ensenyament en català?
6.- Supossa l’aplicació de l’EEES una pujada dels preus dels estudis?
7.- Una llicenciatura/diplomatura equival a un grau?
8.- Què passa amb els estudiants que ara estan fent llicenciatures/diplomatures? Seràn llicenciats/diplomats o seràn graduats?
9.- I la revolució pedagògica?
10.- Beques vs prèstecs
11.- ANECA/AQU?
Na Pizà, respecte els incidents de l'latre dia, també afegia això:
El més original que s'ha inventat la premsa burgesa:
-Uns quants encaputxats van fer fotos als professors que seguien fent classe quan es va ocupar la facultat
-Es varen obrir arxius de despatxos de professors
-Varem trencar un vidre (quan nosaltres no anavem armats, i el vidre el va trencar un mosso amb un cop de porra)
-etc, etc.

dimecres, 5 de març del 2008

Mentre bufa el vent




Valgui començar dient que aquests dies, complint-se les prediccions meteorològiques de dies anteriors, han baixat bastant les temperatures i això que fa un bon sol. Es motiu principal son les ràfegues de vent sorprenentment fred la intensitat de les quals pot arribar a asustar. La pitjor estona en que més he pogut sentir jo mateix aquesta situació ha estat avui dematí quan anava amb na Miquela a peu, de camí a la UAB, tenint en compte que no havia agafat jaqueta anant confiant amb el jersei gruixat que duia.
Desprès d’una hora d’economia, hem tengut classe doble de política espanyola que ha estat interrompuda (amb permís del professor) per un grup de companys que protestaven per la violenta càrrega policial d’ahir horabaixa mateix.
Segons ens han informat, més d’un centenar d’estudiants s’havien concentrat a les portes de la Facultat de Filosofia i Lletres donant suport al grup que s’hi havia tancat dedins com a mostra de protesta per la imposició de Bolonya i pretenent que el Rectorat fes pública la manca d’inversions institucionals.
La resposta dels Mossos d’Esquadra no fou altre que carregar de manera violenta contra els estudiants que, pacíficament, allà es concentraven. Segons diuen, la policia va fer apagar els llums per tal de que la premsa no captàs les agressions produint-se múltiples ferits.
En resposta a aquests fets i tenint en compte que durant tota aquesta setmana s’organitzen protestes i demà vaga, s’han convocat per avui una Assemblea d’urgència, una xerrada sobre la lluita de Bolonya a Europa, una assemblea general de campus i una concentració a la plaça Cívica amb marxa cap al rectorat. Per altra banda, els treballadors de TMB han donat suport a la protesta.

Alguna vegada he pensat que hagués estat emocionant anar a la universitat durant els anys seixanta o setanta, corrent davant els grisos. Però darrerament tendesc a pensar que, a la pràctica i lluny de competències en seguretat, no hi ha molta diferència entre l’actuació policial de grisos i mossos.
Com ja he dit, demà hi ha vaga i, com que el profe d’història mos va anunciar que ell en feia; es com un poc tonteria haver-hi d’anar per tenir classe de nou a deu i de dotze a una, o no?
Jo, com que he acabat a les dotze, he vengut cap aquí, en bus per no partir volant, i he anat fins a n’es Macabro a comprar quatre coses que han suposat més de vint euros però que, amb la targeta client sucursal de la de ma mare (que aviat deixarà d’esser vigent per allò dels canvis) s’han reduït en cinc cèntims!! ¡Bendito sea el señor Macabro!
Més tard he tornat al pis on m’he fet una espècie d’ous a la flamenca que hagut de tornar a enfornar perquè ha resulta que eren un poquet massa líquids.
Res més, ses eleccions s’acosten, demà vaga i tot això passa mentre es vent bufa.

dimarts, 4 de març del 2008

El "cártel" político



La creciente crítica a los partidos –a los que se acusa de abandonar sus funciones de integración de demandas sociales y de movilización ciudadana- ha dado lugar a la aparición de iniciativas alternativas para complementar la insatisfactoria acción partidista. Se constituyen asi plataformas ciudadanas, foros cívicos, asociaciones políticas, etc. Tales iniciativas tienen a veces objetivos electorales. En otros casos se centran en propiciar debates y propuestas políticas, etc.
Pero estas alternativas a la hegemonía partidista chocan con la dura resistencia de los propios partidos que no facilitan el acceso al espacio político. Para organizar esta resistencia, los partidos tienden a constituir un “cártel” defensivo, adoptando una conocida figura de la teoría económica (Katz y Mair, 1994).
Cada vez más incrustados en la estructura estatal, los partidos actuales controlan de manera casi monopolística importantes recursos públicos; presupuestarios, simbólicos, puestos de trabajo retribuidos, presencia en medios estatales de comunicación, asesoramiento experto, etc.
Pese a su aparente competencia, los partidos se prestan a pactar con sus adversarios algunos temas básicos (sistemas electorales, reglas parlamentarias, fuentes públicas de financiación) para no perder la situación de ventaja que comparten. Con ello dificultan la entrada en el juego político de nuevos agentes de intervención alternativa. O simplemente los toleran siempre y cuando puedan mantenerlos bajo su control.
Reproducen de esta manera el “cártel” económico entre empresas de un mismo sector que se ponen de acuerdo para la fijación de precios, territorios de distribución, etc., con el fin de cerrar el paso a la aparición de nuevos competidores.
El perjudicado por el “cártel” basado en acuerdos económicos y políticos es, en última instancia, el ciudadano.

Josep M. Vallés
Manual de Ciéncia Política

dilluns, 3 de març del 2008

Guarda d'ovelles






M’he proposat per a la histèria d’avui ometre qualsevol anàlisi quasipolitològica o electoral amb la pretensió de tornar a les histèries clàssiques, per dir-ne de qualque manera.
He de dir, no obstant això, que aquest bloc, com tot, ha tengut una evolució en la qual s’han deixat potser de banda temes de caire més personal havent descobert que els principals reptes o objectius d’adaptació a la meva nova situació d’estudiant universitari a la península havien estat més o menys superats. A partir d’aquesta constatació, la meva existència pren un caràcter més rutinari que fa que les coses, pel fet de no esser ja noves, no me cridin tant s’atenció i no les reflecteixi, per tant, aquí. Tot això no vol dir que no me passin coses dignes de contar ni que no tengui ganes de escriure-les però, en tot cas, queden eclipsades per la campanya electoral.
Aquest cap de setmana ha estat marcat al pis per la visita de sa mare de na Miquela que mos ha cuidat i alimentat. Per altra banda, també hem comptat amb la visita d’en Rafel, i això que na Margalida te angines, que ja mos va visitar (a ella, com s'entén) en aquella ocasió en que varem anar a veure els carrers Felanitx, Santanyí...
Dissabte dematí me vaig aixecar no massa tard perquè, entre altres coses, no duia son enrere ja que divendres vaig començar a les onze; crec que vaig ser el primer i tot, sense comptar sa mare de na Miquela que ja feia feines per dins sa cuina. Jo vaig anar al quiosc a cercar desesperadament diaris que duguessin enquestes electorals però, sempre ho veuràs, cap en va dur. Vaig comprar el Público i me va venir un cd de “Los Tres Cerditos” que tenc ben venal.
No record ben bé de que varem dinar perquè com que sa mare de na Miquela va fer tantes coses, m’he embullat. Jo diria, en tot cas, que era arròs brut i freules amb vinagre (que no se nota). S’horabaixa, tot i que havia de fer feina, vaig anar amb elles dues a Barcelona a passejar per les Rambles, la boqueria... i una cosa que per na Miquela no pot faltar mai, es Farggi (tampoc importava fer publicitat). Sa qüestió és que varem veure una manifestació (no era s’única que hi havia) reclamant el dret a tenir un sostre. Per sort, o no (per allò de s’emoció), no varem veure s’espectacle d’es mossos en acció, però bé.
Ahir me vaig aixecar tard i vaig anar a comprar El Pais, que me va costar la no menyspreable xifra de 2,70 € (un temps que valien 100 pts) i una T10. Va venir en Miquel a dinar (amb qui també havia vengut a n’es Farggi) de sopa i aguiat de rap, cosa que superava es menú dominical de per Sa Mola que segons me varen informar consistia en també sopa i pollastre a l’ast.
S’horabaixa el vaig dedicar a llegir es totxo de diari (amb la revista d’afegitó) i a dissenyar sa bandera de sa RISA Mola que un dia d’aquests vos penjaré. El Mallorca, per no variar, va tornar empatar (i gràcies). Si he de dir sa veritat, ja ni l’escolt...
Avui, desprès de dormir poc i malament, he tornat a custura a fer dues hores de ciència política, política espanyola i una de pràctiques instrumentals amb una substituta que ja ens han assignat.
Un temps, a sa classe de tota sa vida de per Sant Alfons, quan s’acostava un aconteixemnt important en temes de futbol (un Madrid-Barça) feiem porres sobre aquest tema. Ara, emperò, la situació ha canviat un poquet i enlloc de fer-la de temes futbolers la feim (i que estudiam, noltros?) de les pròximes eleccions de dia 9. Jo, com no podia ser d’una altra manera hi he participat aportant un euro. En la meva aposta he combinat coses que crec que passaran amb coses que m’agradaria que passassin. He de dir que no vaig encertar mai aquelles del Madrid-Barça, mem que tal m’anirà aquesta.
Quan tornava de classe, a peu i sense dinar, he vist una cosa que m’ha sorprès (encara que no era sa primera vegada) i m’ha, d’alguna manera, acostat a Sa Mola. Era una guarda d’ovelles de mida considerable que pasturava pel tram entre Cerdanyola i l’estació de Renfe. Li dedic ses fotos a mon pare.
En arribar, que ja era ben hora, he dinat de merluza en salsa de gambas i patates bullides, be al microones, i he escurat. A hores d'ara no he fet res de bo.
Aquest cap de setmana, de fet avui parteixen, venen n’Andreu i na Binimelis a Barcelona i, com que m’han de convidar a dinar, vos deman qualque suggerència en quant a lloc.
Res més, que quedi patent un agraïment a sa mare de na Miquela que, per sinó ho he dit, també va fer es bany. Cosa que era competència meva aquesta setmana.

dissabte, 1 de març del 2008

Rajoydi


Tampoc voldria avui allargar-me molt perquè no toca, només faré qualque referència a sa campanya electoral aquella que vivim.
El Partit Popular va posar fa uns dies el crit al cel perquè en Jose Luis Rodriguez havia confesat a ca’n Gabilondo que els convenia que hi hagués tensió, cosa completament lògica coneguent els habits abstencionistes dels votants esquerrans. Doncs bé, ara que s’han fet públiques les declaracions del senyor Elorriaga (cap de comunicació del pepe) al Financial Times, aquestes tampoc deixen indiferent a ningú. Per una banda, el mateix dirigent del PP afirma que el seu partit és de dretes (fins i tot creu que els seus votants estan més al centre), ja ni dissimulen, i sabent que els espanyols tenen aquesta percepció, la seva estratègia consisteix en sembrar dubtes entre l’electorat del PSOE per tal de, davant l’impossibilitat de millorar els resultats propis, crear dubtes a l’electorat alié.
No és que aquest senyor parlàs inconscientment amb els micròfons oberts, és que aquest ho va dir conscientment a una entrevista. Però era una entrevista per a un diari del Regne Unit cosa que me fa pensar que aquest senyor, menyspreant la intel·ligència dels espanyols, se pensava que al nostre pais les seves declaracions no veurien la llum. Tot això contrasta amb el populisme que està desenvolupant en Rajoy de l’estil de “yo me preocupo de los currantes”. Si, si, de los currantes que no van en bús y de los pensionistas estilo Pizarro.
Aquest mateix personatge, en Rajoy Brey, va tancar el seu discurs d’una manera difícilment més cutre per la qual cosa crec que el vídeo de Rajoydi (encara que sigui d’Intereconomia) és bastant curiós. També he trobat ben curiós el vídeo de la dona desenganyada (suposada votant del PSOE desencantada, mostra de la estratègia pepera)
Els vídeos del PSOE tampoc és que siguin d’allò més encertats ja que molts d’ells son de l’estil “¡Qué viene el lobo!”, mostrant-se no com una bona opció sinó com l’opció menys dolenta que el PP. Així, en aquesta línia per tv3 hi havia un vídeo del PSC en que no sortia cap dirigent del citat partit sinó que tots eren del PP.
Per altra banda, ahir vaig veure es debat d’en Cuní (fet que va provocar una estampida) que, tot i ser millor que el de TVE no me va acabar de fer.
Idò res més, crec que m’aturaré perquè avui m’han reiterat que aquests escrites eren un rollo impossible de llegir. Només dir que és possible rompre el bipartidisme, no es qüestió de ser joves o no, sinó de voler canviar les coses en aquesta poliarquia viciada en que vivim. Si tothom votàs aquell que realment vol votar, otro gallo cantaría.